Tan sols cinc fulls

Una Jove arribà a casa, tenia un ampli somriure a la cara.

- Bon dia!!! - saludà a la família, sense aturar-se, perquè volia arribar a la seva habitació ara que estava animada.

La seva professora de Català l'havia informada, a ella i als seus companys, que hi havia un concurs literari obert a tots aquells que hi volguessin participar.

Entrà a l'habitació i encengué l'ordenador abans i tot de deixar la motxilla a terra. A ella li agradava molt escriure, però fins ara no s'havia atrevit a deixar llegir el que escrivia a ningú, ni tan sols als seus millors amics.

- Bon dia - entrà la seva mare a saludar-la - que frises molt? - va dir-li irònicament mostrant-li l'estranyada que estava que hagués arribat i ni hagués guaitat per la porta, com solia fer.

- Bastant - somrigué la jove aixecant-se per besar a la mare. - A l'institut ens han dit que podem escriure una historia curta per presentar-la a un concurs i he decidit participar-hi.

La mare ho va entendre tot d'una i la va deixar que es posava en feines.

Ara estava animada, estava inspirada, tenia ganes d'escriure. Realment no sabia perquè aquell concurs li feia tanta il·lusió; havia sabut d'altres concursos literaris, però mai ni s'havia plantejat el presentar-s'hi. Sempre era un "No" rotund la contestà a presentar algun escrit seu, i més rotund es feia a mesura que els seus amics insistien.

Aquest cop els seus amics no van tenir que insistir-li, de fet no van tenir temps ni de mirar-la ja que quan s'havien voltat per mirar-la ja tenia la mà aixecada indicant que hi participaria.

Sabia que no guanyaria res, mai es guanya res la primera vegada que es presenta un escrit, ni tan sols es fixarien amb el seu escrit com per fer contes que l'havien de premiar. De fet, ni tan sols el premi era el que l'empenyia a escriure: un lot de llibres, uns discs compactes de musica Rock Català, que li agradaven molt, un detall commemoratiu, que podria ser una placa, una escultura,... i la publicació de l'historia a una revista o a un "recull específic"; el fet que poguessin publicar la seva historia la intimidava, però no estava gaire preocupada per això, ja que no tenia possibilitats però... hi havia alguna cosa que l'empenyia a escriure, que l'incitava a participar.

Tal volta només fos escriure. Escriure. Escriure i punt. Asseure's davant de l'ordinador amb una sola idea al cap. Amb l'idea d'escriure. D'escriure una nova aventura. De transportar-se a un nou mon. Fer cruixir els dits, un per un: primer els de la ma dreta, del petit fins el gros, i desprès els de la ma esquerra, de la mateixa manera. Posar-los sobre el teclat, però sense que toquin les tecles, i bellugar-los com a calentament del que arribarà. Descansant-los sobre les corresponents tecles en acabar de moure-los. Tancar els ulls. Inspirar profundament i llavors...

Amollar la seva imaginació, fer-la córrer lliure, desclavar-la del cos deixant que aquesta la portes a mil móns diferents, fos quin fos, mil vegades millor o mil vegades pitjor; independitzar la ment del cos, desprenent-se d'ell, desterrant-se d'ell, però sempre rescatant-lo desprès, per plasmar aquelles idees, aquells símbols, aquells móns, aquells pensaments: En mig d'una lluita entre celtes i romans o en una romàntica vetllada junt a l'home que s'estimava i que l'estimava per sobre de totes les coses. En mig d'un abordatge a alta mar dirigit per ella: capitana d'un vaixell pirata o el una nau espacial descobrint nous móns i nous ésser: verds, vermells o taronges. En mig d'un atracament a un banc on poder ser l'atracador o el director del banc, el policia o el rehen. Comença contant un dia qualsevol i fer-li donar mil voltes fins a punts surrealistes per, quasi al final, fer veure que tot era un somni. Fer acabar els dies d'un matrimoni que s'estima rodejat de tota la seva família, o fer començar un romanç entre dos joves inexperts que junts descobriran els maldecaps de l'amor.

I tot això contat de manera tràgica o còmica; terrorífica o gòtica; romàntica, desconcertant o inquietant; tal volta per criticar, tal volta per emocionar, consenciar o atemorir, divertir o distreure, animar o xantatjar. Intentant imitar els vells escriptors, els clàssics o els avantguardistes, podent triar entre novel·la, teatre i poesia.

Escriure, això era escriure per a ella: visitar mil móns, recobrar vells temps, viatja a temps futurs, resistir-se a viure una sola vida, crea mil situacions, viure mils d'aventures, i totes així com a ella li agradaven, així com ella volia que passessin.

Desitjava posar-se a escriure, ja tenia el dits sobre les tecles, tanca els ulls, inspirà profundament i... res.

Obri els ulls ràpidament mirant endavant, a traves de la finestra, però, sense mirar cap punt en concret. Com era possible? Tenia ganes d'escriure! De crear! Tenia mil temes pensats per redactar, mil idees al cap just abans d'entrar a casa, però ara... ara no se'n recordava de cap d'elles. Com era possible?

Anà pensant possibles temes sobre els que escriure, però cap la convencia:

Podria descriure la vida d'una dona que es desvivia pel seu marit, qui tan sols la menyspreava i la marginava. Qui se n'anava de putes i tenia amants, però a qui ella estimava amb bogeria, a qui adorava fins que, dia rera dia, gota rera gota, tassó rera tassó, es cansà d'aquella vida de servidumbre desagraïda, i decidir posar fi a la seva miserable vida, llavors es quan apareix una persona que la salva: li fa veure l'important que es ella, lo meravellosa que es, i li dona ganes de viure. I valentia per abandonar aquell home.

No, es massa dramàtic; a més, amb cinc fulles no me bastaria ni per explicar com es ella com Deu mana. Un cop descartada aquesta idea segui pensant.

Se li va ocórrer que podria escriure sobre un campament en el qual un nin es mor deixant als pares desfets ja que era el seu fill únic; els seus pares no ho poden superar i es divorcien, ja que ella va ser la qui insistí en que el nin anés al campament i ell la culpa. Anys desprès la mare, qui no ha refet la seva vida rep una carta anònima on li donen a entendre que la mort del seu fill no va ser "exactament" un accident. Llavors ella, comença a investigar, però ningú vol ajudar-la, a la fi troba un monitor que va estar al campament, i que li tenia molt apressi al nin i l'ajuda a investigar fins que arriben a una solució. Però podria ser falsa ja que tal volta el monitor era el culpable...

Ufff! Impossible!, es va interrompre. És impossible descriure l'accident en només cinc fulls i a mes a doble espai, i d'escriure una historia de misteri i resoldre-la ja n'hi em xerrem. Pensà desanimada la jove.

Continua pensant i se li va ocorre que, tal volta, en lloc d'una historia el que podria escriure seria una escena.

Sí, una escena. Això és el que he d'escriure, una escena relativament curta, perquè en només cinc fulls, a doble espai i que el mida de lletre sigui dotze no me dona per gaire més.

Decidit, escriuria un escena. Ara només li quedava cercar el tema idoni.

Pensa que podria escriure alguna cosa mística: començaria descrivint un tranquil pis d'una gran ciutat on dos vellets es preparaven per sopar i, de sobte, la finestra que hi havia a cap de taula es romp quan una estranya figura passa a traves d'ella i aterra sobre la taula, es llavors quan se n'adonen que son dues persones vestides de manera estranya que duen espases i que tenen unes gegants ales negres...

No, no puc escriure una escena d'una historia així, la gent que ho llegeixi no ho entendrà, si tingués més de cinc fulls o no tingués que ser a doble espai... Pensà mirant per la finestra.

A fora plovia, ella contemplava la pluja, i de sobte, ja està, sentencià, ja tenia una historia que contar, o al menys l'escena que cercava.

La jove escriví l'escena, tractava de dos joves que es trobaven de vespre sota la puja, li costa molt escriure aquella escena, volia que qui ho llegís sentis exactament el que sentien els personatges, cercava moltes metàfores, moltes comparacions recorria a sinònims i antònims, si una cosa no li agradava la llegia i la canviava mils cop fins que quedés com li agradava, volia que fos novel·la, però amb un to de poesia. Finalment acabà. La llegí tres cops per corregir les errades, i una quarta vegada per fixar-se en l'historia pròpiament dita.

Perfecta, pel que ella podia escriure, es clar. Ella era una amateur, sabia que no tenia el talent i l'experiència dels Grans Autors. De fet de experiència en tenia molt poca i de talent gens. Però aquesta escena havia quedat tot el perfecta que ho podia deixar ella. N'estava orgullosa de si mateixa i de l'escena. Donava a entendre allò que era.

Seleccionà tot l'escrit i el posà a doble espai, a Times New Roman, i a mida 12. Guardà el document, i llavors, tan sols llavors, es s'adonà quantes pagines ocupava aquella escena. Tretze pàgines!! Ho hauria de resumí. Però ella no volia resumir-ho. Ara era perfecta. No podia tocar res, ja no donaria a entendre el que era, seria, seria... no seria res, absolutament res. Seria un conjunt de paraules coordinades i relacionades entre elles amb un principi, i un desenllaç, però no seria una historia, no seria la seva historia.

Que feia? Ho intentava o ho deixava córrer? Que preferia quedar malament dient que es retirava o presentant un doi al concurs? No sabia que fer, ara mateix sentia ràbia Perquè tan sols en deixen emprar com a màxim cinc fulls? Perquè te que ser a doble espai? I perquè amida tan grossa? pensava, desprès, mirà quan ocupava l'escena sense doble espai. Set pagines es desanimà, ni tan sols així li bastaven els cinc fulls. I si en lloc de mida dotze era deu. Cinc justes!.

Però així no es podia presentar. Qué faria? No sabia que fer. Mirava l'escena mentre es qüestionava espanyar-la o no
presentar-me. Llavors se li va ocórrer una cosa, agafa la fulla on explicava els requisits i la llegí atentament. Perfecta, no diu res. Tornà a l'ordinador, i posa, un altre cop a mida dotze i doble espai. I modificar el marges il·lusionada. Tal volta ara no em fa falta modificar-lo tant. Però de seguida es desil·lusionà. Nou pagines!

Definitivament si ho volia presentar tindria que ser un resum sense sentiments de la seva historia. Sabia que el resum que quedes no li agradaria ja li havia dit a la seva professora que hi participaria, però... es presentaria amb una cosa horrorosa, com si a un concurs de disfressés algú es presentar amb un llençol al cap dient que era un fantasma, no guanyaria, si, es cert, era un fantasma, però a mes de ser la típica desfasa, estaria molt poc treballada i tal volta hauria estat per falta de temps, però com que estava inscrit, hi havia de participar, però tothom, pensaria que no pot fer alguna cosa millor.

Decidit: es retiraria. Li explicaria a la professora els motius i es retiraria del concurs.