Tabú

Un mur de silencis,
les parets de cares llargues
i uns ulls severs, allà dalt
que fan sostre i tot ho tanquen.

Heus ací, forta i barrada,
que ja tenim una gàbia.

Una presó de paraules
que no s'han dit mai
condemnen a l'infame fet
que s'ha quedat sense nom
a, tot existint, no existir.

El carceller fa molt de temps
que va marxar,
però els mots empresonats
no han après, encara,
com sortir.
La foscor els hi ha amagat, cruel,
la seva fermesa i el seu seny
i no han tingut més pensaments
que provar de fugir
empenyent fort les parets.

S'han cansat.
S'han fatigat, esgotat, rebentat.
I ben mirat
el carceller ja ha marxat,
només cal cercar la porta,
o qui sap si alguna llum
penjant, potser, del sostre.

La llibertat comença.
En la nit ja es van obrint
les primeres escletxes
on van trobant el seu camí
l'existència, les paraules, el destí.