Sr. president de la CEOE

Senyor president de la CEOE;
justifiqui'm per que el meu patrò,
amb una errònia i nefasta gestió,
llença cent treballadors al carrer.
Digui'ns que no es un dimoni,
i demani'ns que no el condemnem,
quant s'ha dedicat, exclusivament,
a engrandir el seu patrimoni.
Que ha sorgit de la empresa,
que uns pares emprenedors han aixecat,
i un fill incompetent ha condemnat,
a la mes total i absoluta misèria.
I ara, que ja no hi te res a pelar,
ens deixa, en agraïment,
la seva declaració d'insolvent,
per que no puguem ni cobrar.
I vostè apareixent per televisió,
dient-nos que pobre l'empresari,
i jo l'hi dic que pobre l'operari,
que en pateix la mala gestió.
Que amb quaranta anys d'activitats,
els he vist de totes maneres,
ganduls, prepotents, ineptes,
i també treballadors i honrats.
Entenc que un empresari vulgui guanyar,
ningú s'arrisca si no ha de haver beneficis,
però està clar, som en temps de crisis,
i ara no els ve de gust arriscar.
Els diners no estan a les empreses,
s'han convertit en maons,
en exclusives urbanitzacions,
en cotxes de luxe i riqueses.
Donant als fills bona formació,
estudiant en escoles llunyanes,
aprenen que el negoci no te entranyes,
i que han d'aprofitar l'ocasió.
I han aprés força bé la lliçó,
n'abusen tant com podem i més,
fan desaparèixer els diners,
tot i que, sovint, se'ls veu el llautó.
Però, per això, ja està vostè,
per anar els hi cobrint la esquena,
per sortir a la televisió fent pena,
que d'això, també es viu molt bé.
Com els seus col·legues dels sindicats,
que il·lús que es el treballador,
creient que juguen al seu favor,
i així tots contents i enganyats.
Que, des de que el mon es mon,
s'han organitza't així les coses,
per haver-hi rics, ha d'haver-hi pobres,
les coses son com son.
Ja sé que, el que jo digui no compta,
tampoc aconseguiré canviar res,
els empresaris seguireu tenint pes,
i els treballadors seguirem sent uns paries.
No l'he volgut pas molestar,
es que ho tenia dins i em feia nosa,
per que jo, sap?, només he fet una cosa,
que es no parar de treballar.
I ara, que començo a ser gran,
em costa mes tancar la boca,
quant veig que, el meu bagatge, no compta,
i que ja no els soc interessant.
I es que sempre seré un badoc,
ja no cal que em justifiqui res,
que fent aquests quatre versets,
he entès quin es el meu lloc.

Sincerament,
Un treballador.