Sota les pedres

Em vaig passar molts anys sota les pedres. Sento encara l'eco del record de la veu de la mare: "Vine! Amaga't!" Sento una mica més a prop la veu del pare: "Ni pensis que et pots moure fins que torni!" Fins que un dia no va venir a buscar-me. Va passar una nit, i al cap d'una altra nit en vaig sortir. No podia dir a ningú quin mal em feia la panxa. Què vaig trobar per menjar, no me'n recordo. Em sembla que vaig anar a buscar l'àvia, que sempre tenia per a mi un tros de pa i una història, però potser només ho vaig somiar; el mal de panxa no. Potser vaig menjar figues, o mores, o taronges: ho hauria de saber pel color del que vaig vomitar; jo volia pa, volia sopa. Les botigues que no estaven destrossades eren buides. Hi havia gent estirada per tot arreu en postures estranyes, com en aquella història que ens havia explicat la dona dels cabells grocs que es va estar uns dies al camp. Una nit vaig anar a buscar-la perquè curés el meu germà, devia ser metge, al meu germà li havien disparat mentre anava a l'altre camp que hi havia una mica més lluny, jo sabia que hi havia una noia que li agradava però ell deia que feia de carter; aquella nit la dona dels cabells grocs plorava i em sembla que l'endemà se'n va anar, però potser va ser un altre dia, i sé que el meu germà es va morir perquè vaig sentir que ho deien. O sigui que tota aquella gent que hi havia allà estirada no devia dormir, sinó que devia ser morta, però no vaig trobar el pare ni l'àvia tampoc. Potser vaig somiar que la mare venia a buscar-me i després que algú em donava menjar, però no me'n recordo gaire bé, i després sento l'eco d'una veu que em diu: "Vine!", "Amaga't aquí", "No te'n moguis fins que torni!" Però tot plegat és com una boira, com una cosa que li hagués passat a algú altre, no a mi que visc en aquest camp on m'ocupo que els nanos aprenguin a llegir i a sumar i li dic a la nena a qui he donat el nom de Hanan, el de l'àvia, perquè ella no parla: "Queda't aquí fins que jo torni."