Sota el carro

Les petites cabanes estaven totalment destrossades. Les llums que indicaven que el dia declinava feien que el paisatge semblés més macabre i desolat del que era.
Un home caminava entre les runes, mirant a banda i banda, en busca d'algun supervivent que pogués explicar-li el que havia passat. Quan anava a donar-se per vençut, s'adonà que un nen d'uns dotze anys es trobava ajagut sota un arbre calcinat, abraçat als seus genolls. Es va acostar a ell i veié que la seva pell fosca estava coberta de suor freda i els seus ulls estaven tancats amb força.
El nen no volia recordar tot el que havia viscut però, tot i així, les imatges apareixien un cop i altre dins el seu cap, com una seqüència desordenada i terrorífica.
Aquell matí no havia estat gens diferent de la resta. S'havia aixecat a l'albada amb el seu pare i s'havia encaminat cap al camp, propietat d'un pròsper comerciant, natiu d'aquell poblat africà, que els permetia de llaurar la terra a canvi d'un vint-i-cinc per cent de les seves collites. Això no els hi deixava gaire menjar, ja que les collites no eren gaire generoses i, a més, la gana ja s'havia endut la vida dels dos germans més petits, un amb tres anys i l'altre amb cinc mesos d'edat. Fou un cop dur per a la família, però això és el que acostumava a passar en els països subdesenvolupats.
Es van dedicar a llaurar i a adobar la gran extensió de terra amb l'ajuda d'un bou. S'hi van esforçar de valent, elevant una pregària al cel per que la collita fos prou abundant per als cinc membres de la família.
Quan el sol ja estava en el punt més alt del cel, veieren com la menuda figura de la Boromi, la més petita de la família que contava amb set anys d'edat, s'acostava corrents cap a ells per avisar-los que el dinar ja estava llest. Caminaren camp a través fins arribar a la petita cabana que tenien com a residència. L'olla on bullia l'arròs estava situada fora de la caseta, davant de l'entrada. S'assegueren tots al voltant i Saray, la germana gran, va repartir l'arròs entre les cinc fulles gegantines que utilitzaven com a plat. Van menjar en silenci, gaudint del poc menjar del que disposaven.
En acabar pare i fill van aixecar-se disposats a marxar, però l'home va urgir el nen a que passés davant perquè ell havia de fer unes coses. El marrec començà a caminar però el fort soroll d'un tro l'aturà. La gent del poblat va començar a fugir aterrida i ell, mort de por, va amargar-se sota el carro que hi havia al seu costat.
Veié com arribaven unes grans camionetes que atropellaven a tothom que s'interposava en el seu pas. D'allà varen sortir tot de soldats armats amb escopetes que disparaven a tort i dret contra tot allò que es movia.
El nen va veure horroritzat com la Borormi corria espaordida i com la seva mare s'hi tirava a sobre per intentar protegir-la. Veié com les dues eren foradades pels trets furiosos d'un dels soldats i queien a terra, completament banyades en sang. El xic va voler cridar però la veu no sortia de la seva gola per més que ho intentava.
Va veure com els seu pare defensava aferrissadament la Saray, que amb els seus 15 anys havia encisat un dels soldats, que intentava emportar-se-la. El seu pare caigué mort a terra a causa del tret d'un dels homes que hi havia per allà. La Saray va arrencar a córrer cap al carro on ell estava amagat però, abans d'arribar-hi, va ser envestida per un dels salvatges que li va arrencar la roba amb fúria i es posà a sobre d'ella, mentre la pobra noia cridava de terror i de dolor. L'infant volgué sortir del seu amagatall i colpejar a aquell que s'atrevia a fer mal a la seva estimada germana, però cap part del seu cos li responia i gairebé no podia ni tan sols respirar. El bèstia va acabar la seva feina i rematà la noia amb un tret al cap, que va regar la terra del seu voltant amb un líquid escarlata i lluent.
El nen va observar, immòbil, com els soldats cremaven totes les humils cases del poblat i acabaven amb la gent que encara disposava d'un bri de vida. Ell va tapar-se el cap amb les mans i es va encongir resant perquè tot passes aviat. El xic sentí com marxaven les camionetes i no va ser fins bastant estona després que pogué sortir del seu amagatall per observar, amb llàgrimes als ulls, les runes d'aquell poble que havia conegut tan bé i els cadàvers de la gent que havia arribat a estimar.
Les petites cabanes estaven totalment destrossades. Les llums que indicaven que el dia declinava feien que el paisatge semblés més macabre i desolat del que era.
Un home caminava entre les runes, mirant a banda i banda, en busca d'algun supervivent que pogués explicar-li el que havia passat. Quan anava a donar-se per vençut, s'adonà que un nen d'uns dotze anys es trobava ajagut sota un arbre calcinat, abraçat als seus genolls. Es va acostar a ell i veié que la seva pell fosca estava coberta de suor freda i els seus ulls estaven tancats amb força. L'home s'acostà al nen i va acariciar amb suavitat els seus rínxols negres. El marrec va aixecar la vista i va observar, encara absent, la persona que l'havia despertat del seu malson.
-Què ha passat, nen? - preguntà l'home posant-se a l'altura del xic i mirant-lo amablement als ulls.
-So-soldats… Mort... - digué el petit entre gemecs.
-Tranquil... Vine amb mi, jo t'ajudaré.
El senyor va agafar la mà de l'infant i l'ajudà a aixecar-se. Va guiar-lo cap a un cotxe vell i tronat que hi havia amagat entre la malesa i l'ajudà a pujar al seient del copilot. Va posar la clau al contacte i la maquinota estrafolària va arrencar enmig d'un ronroneig potent.
-Em dic Daniel - va presentar-se l'estrany - i tu?
-Blas... - respongué únicament el petit.
-Saps el motiu de que hagin atacat el teu poble?
-N-no...
-Se suposa que tots éreu partidaris de l'alliberació de Sudan i per això els soldats de l'Estat han decidit eliminar-vos.
En Blas va aixecar la mirada sense entendre res i sospirà resignat.
Van arribar a una construcció rònega i ombrívola situada dins del bosc. La malesa creixia lliure entre les runes d'antics edificis i els que encara es mantenien en peu tenien un aspecte trist i vell, com si haguessin viscut massa.
En Daniel va portar el xic a una de les fosques habitacions i va dur-li un matalàs amb unes quantes mantes, dos mudes de roba i una mica de menjar i aigua.
Va seure al costa del nen i va mirar-lo mentre aquest es llançava afamat sobre el tros de cuixa de pollastre.
-A partir d'ara viuràs aquí i jo vetllaré per tu. No et preocupis per res, no permetre que et passi res dolent i t'ensenyaré tot el que has de saber per defensar-te. No hauràs de tenir mai més por de res.
En Daniel va somriure amistosament al marrec i aquest li va tornar el gest, totalment agraït.
Li devia la vida, a en Daniel. Si no fos per ell, s'hauria quedat entre les runes de la seva infantesa i hauria mort de gana. Però no, ell l'havia salvat i l'havia portat a un lloc segur, on podien donar-li de menjar, on tindria un sostre sota el qual refugiar-se, on aprendria a ser un home de cap a peus. Perquè tot el rastre de la seva antiga innocència havia cremat amb les cases de la vila; havia mort amb aquells que coneixia.
El temps va passar i un dia Daniel li va dir que ja estava preparat per sortir fora del refugi. En Blas va somriure entusiasmat i va vestir-se per l'ocasió.
Va pujar en una camioneta juntament amb altres nens i adults i van viatjar durant una bona estona. Van arribar a un petit poblat i el pànic va regnar allà. En Blas va sentir la veu de Daniel que cridava: "Mateu a aquests partidaris de govern!" i tot seguit va començar a caure una pluja de trets sobre els camperols.
En Blas va observar el caos que regnava al seu voltant. El que tingués dotze anys no impedia que comprengués tot el que l'envoltava. Havia canviat. Els mesos dins del refugi l'havien ensenyat a ser un home, a tenir els seus propis ideals, a odiar a tothom que estava contra ell. Però, tot i això, va recordar tot el que havia viscut feia uns mesos i la ira va omplir-lo. Encara que ja havia crescut, no podia suportar que algú visqués el mateix que ell. No podia aguantar que algú veiés morir tots els seus familiars. I, per això, entre els trets i els crits de terror, va decidir que no deixaria cap supervivent.