Sorpresa!

Em dec haver endormiscat amb el moviment del vagó. Ui, si ja no hi queda gairebé ningú! Quina hora deu ser? Quan he pujat amb prou feines he pogut seure. Estic fart dels immigrants que no tenen cotxe i han d’agafar el metro tots els matins. Són una colla de morts de gana que haurien de tornar al seu país. Què no veuen que aquí no hi ha feina? Es que ho col•lapsen tot. I la moto se m’espatlla; coi de “trasto”! Ja sabia jo que no li hauria d’haver comprat a aquell marroquí; segur que era robada! I a mi què que fos robada! La culpa és del merda que es deixa robar i no sap defensar el que és seu. A mi no em passaria. Al barri som una colla que mirem els uns pels altres: ens protegim! Mon pare se‘n fot quan li dic que ens protegim. “De què? De la bona gent?”, em diu el cara-cul. I després la mare. Quina vergonya que em fa passar. Sobretot quan comença davant dels col•legues amb els seus rotllos de la reencarnació i de que si no et portes bé en aquesta vida a la següent ho pagues. Es una pesada. Mira aquella rossa del fons. Seu més dreta que un pal però...Ai si l’enganxo!. On deu anar? A treballar, segur. Quina merda que ella tingui feina i jo no. Es que les ties s’haurien de quedar a casa com abans! Osti, fot sol! Ara encara em fa més ràbia no tenir la moto. Aquest coi de finestres no es poden obrir? Un moment, aquest recorregut no em sona de res. Li hauré de demanar a ella. Segur que l’ intimido. Uf, i no hi ha ningú més, encara ens ho passarem bé. “Ei, nena! Saps quina parada és la següent?”. Deu ser sorda, ni s’ha mogut. Vaig cap allà. Ep, però què passa? Si això és una nina gegant! Però quina broma és aquesta? Què és allò que veig per la finestra? Collons, però si es mon pare! I és enorme, com en King-Kong! Què està llegint? El diari? Què hi posa a la portada? Accident mortal al metro de Barcelona. Haig de baixar la finestra per demanar-li ajuda. Merda, no puc. I la porta entre vagons tampoc s’obre! On sóc?...Oh, no! Sóc dins el tren de joguina del pare!