"Sophie" (I)

Estava submergida en el meu propi mar de sentiments , i encara la tenia allà al costat mirant-me fixament. El seu somriure, feia que dels meus ulls caigués cada llàgrima de sang. Ella era la única cosa que em quedava del meu passat.
Ho sabia tot de mi , m'havia vist créixer . Quan estava malalta ella era la que estava al meu costat. I és que ho ha significat tot per mi en aquesta vida.

Encara recordo la primera vegada que vaig veure-la. És com si fos avui.
Me la va portar el meu pare de Vic, d'una famosa botiga que hi havia al barri antic, una botiga que era única , no n'hi havia cap altre com aquella. Estava a sota de la sisena volta de la cascada d'aquell barri. Una botiga amb un cartell verd fosc on s'hi podia llegir clarament Antiga casa de porcellana hi havia tota classe d'objectes de porcellana , entre aquests , nines com la meva .

No havia descobert des de aleshores que m'agradaven les nines de porcellana. Tenen aquella mirada fixa , els llavis perfectament definits i perfilats , un rostre fi com la d'una tela de vellut . Portava un vestit de ratlles molt fines , blanques i blaves i la faldilla era blanca amb un ribet també de ratlles. Era la nina més bonica que havia vist mai. I per mi encara ho era més després de tot el que havíem compartit juntes. Era com la germana que mai no havia tingut.

Desgraciadament , també és l'únic record que tinc del meu pare. Va morir un dia després de que em regalés la Sophie , així és com es deia la meva nina, va tenir un accident de cotxe i aquell dia ho vaig perdre tot menys a ella , per això des d'aleshores no he deixat de cuidar-la com va fer el meu pare amb mi. La meva mare havia mort , quant jo tenia tres anys. Per això el meu pare va fer de pare i mare durant tota la seva vida.
A l'escola , jo era "la pobre nena sense mare" així era com em tractaven , però després d'aquell accident vaig passar a ser "la pobre nena orfe" això si que no ho aguantava , la gent sentia llàstima per mi, tothom em mirava. Ja no era una nena normal.

Els anys van anar passant, jo estava en un centre d'acollida per a nenes orfes, allà vaig fer moltes amigues , però cap de tant especial com la Sophie. Allà totes érem iguals, ningú podia sentir compassió per ningú i això va ser el que em va fer oblidar tota la meva infància en aquella escola. Però la mort del meu pare mai la vaig poder oblidar ni fins i tot ara. Als divuit anys, vaig poder marxar, per primera vegada en la meva vida em sentia lliure. Era com els ocells que volaven tot el dia pel cel, lliure.
La veritat és que no ho vaig tenir gens fàcil. Les coses havien canviat mol, no sabia ben bé què fer ni on anar , la gent ja no em coneixia, així que vaig decidir marxar lluny .

L'endemà al matí vaig tornar al convent, només per acomiadar-me de tots aquells anys. Pensava que era tornar a començar de zero.

Vaig agafar el primer tren cap a Paris. Tenia divuit anys i tota una vida per endavant, amb la Sophie. Per què Paris? Això té una resposta. Sophie, un nom francès, volia descobrir tots els orígens de la Sophie, volia visitar els tallers de nines de porcellana i volia fer una vida amb la Sophie. Per mi és com una princesa, la princesa que mai m'ha abandonat.
Quan vaig pujar al tren, em vaig fixar amb la nena del vagó del costat. Deuria tenir uns cinc anys, anava acompanyada de la seva mare i una nina de porcellana com la meva. Vaig decidir acostar-m'hi em va mirar amb cara de sorpresa al veure que jo portava la mateixa nina que ella. Ens vàrem mirar i aleshores jo vaig començar a parlar amb ella. Es deia Carolina. La seva nina era de Paris "la ciutat de l'amor" com molts la coneixien. Va ser un regal del seu pare, en un viatge de Paris, i l'acompanyava a tot arreu.

Vàrem passar hores i hores parlant, fins a arribar a Paris.

Encara no m'ho creia , jo , jo era a Paris. No sabia per on començar; buscar l'origen d'un nom sembla molt fàcil, però jo en volia descobrir tots els detalls, així que vaig anar a la Biblioteca més gran que hi havia .

Intents fracassats, hores de buscar, nits sense dormir, només mirant a la Sophie. Rendir-me potser en seria la solució... tornar a casa, i pensar en una vida nova.

Vaig caminar pels carrers de Paris durant dies, hores ... i mai havia vist res fora del normal, quant de sobte , vaig veure una petita botiga "Sophie".

Entrar, quedar-me a fora... vaig entrar i la veritat era sorprenent, la petita botiga, estava totalment repleta de nines de porcellana com la meva.

Era aquesta la resposta a tots els meus dubtes ???




"Sophie"


Continuarà...