Cercador
Sopa lunar
Un relat de: Polivé- Compartir:
Noi inquiet, el que em disposo a presentar. Dels que no deixen que cap destorb dels que es solen trobar en una vida comú el distreguin del seu objectiu, malgrat tenir molt clars els seus valors i no voler-ho aconseguir mai forçadament ni per sobre de ningú.
En el seu cas, aquest objectiu va tractar-se, ja des de ben petit, en cuinar una sopa lunar. Que consistia bàsicament en potenciar el sabor d’una arquetípica sopa de galets amb piroxè esmicolat, extret directament de la lluna.
Aquest plat, que podria semblar una meta substancialment absurda, apareixia en el seu cap com una obra mestra de la cuina catalana i americana (aquests últims van obligar a que es reconegués la seva contribució culinària quan la NASA va prestar ajuda al jove), al mateix temps que de la geologia lunar.
Va invertir tant de temps somiant en el dia que veuria completada la seva fita i que donaria sentit al seu recorregut, que el dia que va posar-se el vestit espacial, havent remogut cel i terra i ja en una edat adulta, no se’n feia al càrrec. Sorprenentment, el curs de l’expedició va anar rodat, i tota la seva família, de la que sempre n’havia rebut un ple suport, estava esperant-lo per celebrar la seva arribada. No obstant això, tot havent gaudit de la benvinguda, va optar per cuinar la gran obra de la seva vida en solitari, al despatx que ell mateix s’havia muntat perseguint aquest gloriós moment.
Cal dir que la sopa va rebre nombrosos premis i el noi va fer fortuna difonent-la entre els cercles més adinerats de nombroses ciutats, però la seva vida va caure en picat en un cúmul d’angoixes, pors i desesperació al haver perdut l’única causa per la qual tenia il•lusió i la que el convertia en allò que ell era.
Va passar nombrosos anys sumit en la buidor més absoluta, fins al dia que li va passar fugaçment pel cap la possibilitat que els òxids de ferro de Mart tinguessin propietats nutritives.
En el seu cas, aquest objectiu va tractar-se, ja des de ben petit, en cuinar una sopa lunar. Que consistia bàsicament en potenciar el sabor d’una arquetípica sopa de galets amb piroxè esmicolat, extret directament de la lluna.
Aquest plat, que podria semblar una meta substancialment absurda, apareixia en el seu cap com una obra mestra de la cuina catalana i americana (aquests últims van obligar a que es reconegués la seva contribució culinària quan la NASA va prestar ajuda al jove), al mateix temps que de la geologia lunar.
Va invertir tant de temps somiant en el dia que veuria completada la seva fita i que donaria sentit al seu recorregut, que el dia que va posar-se el vestit espacial, havent remogut cel i terra i ja en una edat adulta, no se’n feia al càrrec. Sorprenentment, el curs de l’expedició va anar rodat, i tota la seva família, de la que sempre n’havia rebut un ple suport, estava esperant-lo per celebrar la seva arribada. No obstant això, tot havent gaudit de la benvinguda, va optar per cuinar la gran obra de la seva vida en solitari, al despatx que ell mateix s’havia muntat perseguint aquest gloriós moment.
Cal dir que la sopa va rebre nombrosos premis i el noi va fer fortuna difonent-la entre els cercles més adinerats de nombroses ciutats, però la seva vida va caure en picat en un cúmul d’angoixes, pors i desesperació al haver perdut l’única causa per la qual tenia il•lusió i la que el convertia en allò que ell era.
Va passar nombrosos anys sumit en la buidor més absoluta, fins al dia que li va passar fugaçment pel cap la possibilitat que els òxids de ferro de Mart tinguessin propietats nutritives.