SON

Sentia el repic de l'aigua a l'aixeta, en un batec constant. També podia sentir el moviment de les branques i m'imaginava la seva dansa amb el vent. Sentia els cruixits del parquet, que semblava que s'estigués posant còmode per a passar la nit.

Vaig fixar la meva vista en un punt del sostre. Imaginava castells a l'aire i la meva ment seguia pendent de l'obra costumista que es representava aquella nit. Els ulls es van tancar i vaig parar atenció al públic privilegiat d'aquella representació. Sentia el meu cor bategar i era estranyament conscient de tot el trajecte que feia l'oxigen des que el respirava fins que arribava als meus pulmons i després en sortia, convertit en diòxid de carboni. Els ulls tancats fabricaven colors imaginaris que, al seu torn, dibuixaven formes circulars. Els vaig obrir. El sostre blanc com una pantalla de cinema continuava sense oferir-me res de nou. Vaig girar-me sobre el meu costat i et vaig veure.

La teva pell pàl·lida era fàcil d'intuir en la foscor i els teus cabells foscos reposaven sobre el coixí. Tenies els llavis entreoberts i et sentia respirar de forma tranquil·la, pausada, relaxada. Vaig somriure i et vaig tornar a gravar a la meva ment així, adormida, sense preocupacions al rostre i desprotegida com un bebè.

Crec que em deuria moure perquè vas obrir els ulls de sobte. Em vas mirar, vas esbossar un somriure fresc i em vas preguntar: "Que no tens son?"