Somnis barcelonistes

Somnis barcelonistes

Era dissabte a la tarda, cap allà les cinc, dues hores abans de que comencés el partit, quan a les entrades del Palau hi començava a haver-hi ambient, un ambient fantàstic.
La botiga estava a vessar, la gent en sortia amb xiulets i barrets ja posats per aclamar els seus ídols.
Els jugadors, que llavors començaven a arribar, estaven molt ocupats, perquè a cada pas que feien es trobaven un aficionat demanant-los un autògraf.
La gent estava molt alterada, i era normal en aquelles circumstàncies, ja que era l'últim play off de la lliga, i de guanyar-lo o no guanyar-lo depenia la victòria; o guanyava el Barça o guanyava el Real Madrid.
De cop i volta la gent va esclatar en una gran cridòria, en aquell moment arribava l'autocar on hi anaven tots els jugadors del Real Madrid. Allò era un olla de grills, tot eren crits i la gent cantava l'himne del Barça darrere els jugadors hi anaven els seus seguidors, i no és que pocs.
Una vegada van haver entrat es va calmar tot un mica i la gent que hi havia fora que esperant els jugadors va anar entrant cap a la botiga, el museu, el Pans…
Com que el meu pare i jo no sabíem que fer allà fora tanta estona vam entrar dins, quan encara faltaven vint minuts ben bons perquè comencés el partit. El Palau, tot i això ja estava ple, però la gent no cridava gaire, preferia guardar-se la veu per més endavant.

El partit va començar amb pocs minuts de retard, perquè hi havien hagut uns problemes tècnics, i els marcadors no acabaven de funcionar.
Quan van acabar d'arreglar tots els problemes, van començar. En el cinc inicial per part del FCBarcelona hi havia un cosa no gaire vista; Albert Moncasi a pista. Els altres eren: Mario Kasun, Gianluca Basile, Roger Grimau i Jaka Lakovic. Per part del conjunt madridista jugaven: Raul López, Louis Bullock, Alex Mumbrú, Felipe Reyes i Venson Hamilton. A la línia de salt, Felipe Reyes i Mario Kasun. Tot i que Felipe és més baix, en aquell moment va superar Kasun en el salt, però la pilota va anar a parar a mans de Basile, que va fer una excel·lent passada cap a Albert Moncasi que va anotar els dos primers punts pel conjunt català. Dels extrems del Palau hi queien paperets, però aviat van deixar de caure, perquè en el contraatac, el Madrid va fer una jugada de dos més un tir lliure addicional per la falta absurda de Jaka Lakovic, intentant robar la pilota a Louis Bullock en el moment en que anava a tirar. Bullock va convertir el tir lliure, i es van posar un punt per sobre. Roger en la següent possessió de pilota va fer un triple, i el Barça es va tornar a posar al capdavant del marcador. Després d'un formidable tap de Kasun i d'un altre triple del Barça, aquesta vegada del triplista Lakovic, n'hi va haver prou per deixar el Barcelona cinc punts per sobre del Real Madrid. Tot això només en tres minuts de partit, però van ser tres minuts molt intensos per a tothom, perquè en una revolada aquesta diferència es va escurçar a només un punt. El primer quart va ser molt interessant, la diferència de punts no va ser mai molta entre els dos equips, era un partit molt igualat i amb alguna que altra falta de tant en tant. I van haver alguns canvis per part del FCB, van marxar Kasun amb quatre punts quan fataven cinc minuts, per Dennis Marconato, i Moncasi amb sis punts per Jordi Trías. També van donar descans a Lakovic que va ser canviat pel Pepe Sánchez. El Madrid, només va fer un canvi, Mumbrú per Charles Smith.
Quan va acabar el primer quart anava el Barça un punt per sobre del Madrid, 25-24 favorable al conjunt barcelonista.

Al segon quart van canviar completament tots dos equips. Va entrar Ilyasova, Acker, Gary Neal, el nou fitxatge del Barça i finalment va entrar Fran Vázquez.
També va entrar Hervelle, Sergi Llul, Lazaros Papadopoulos, i Pelekanos.
En dos minuts i escaig de partit, el Madrid havia fet un parcial de 0-9, i el Barça perdia de vuit punts. En aquelles circumstàncies la gent estava molt alterada, i l'entrenador no va tenir cap més remei que demanar temps mort, perquè no podia ser que fessin un principi de segon quart tant penós. Després d'aquell temps mort els jugadors van tornar a pista molt més centrats i amb una bona defensa zonal, i amb una assistència i dos triples seguits d'en Sánchez van posar-se a un punt.
Llavors un malaurat accident va ocórrer. En una passada el número sis del conjunt Barceloní, Pepe Sánchez va notar que tenia unes molèsties al genoll quan faltava poc per acabar la primera meitat, i van decidir que no acabés de jugar el partit per no forçar el genoll. Va sortir Lakovic en lloc d'ell, però el Barça va perdre un mica la confiança i el Madrid va tornar a agafar una mica d'avantatge. Joan Plaza, l'entrenador del Real Madrid estava tranquil, però Xavi Pascual, que no feia més de quatre mesos que era entrenador del FCBarcelona es començava a posar nerviós.
El Madrid, molt bo en atac desgastava els jugadors del Barça que no tenien idees. Només pensar que podien perdre la lliga per la més mínima errada que fessin, els desconcertava molt. Feia temps que buscaven una lliga, i no podien permetre que el Madrid se la tornés a endur.
Els seguidors del Barça animaven els jugadors cantant l'himne, i els madrdistes feien el mateix, de tal manera que els himnes es barrejaven al Palau.
Van arribar a la mitja part amb un 47-58 faborable al Madrid, els seguidors del Barça veien una altra lliga que se'ls escapava de les mans, tot i que era un partit amb molts punts.

Durant la mitja part, el meu pare i jo vam anar a comprar uns entrepans i alguna cosa per beure, però quan faltaven no gaire més de deu minuts se'ns va aparèixer el director tècnic del Barça, Zoran Savic i no sé com va passar que em va dir que l'acompanyés als vestidors, un cop allà em van explicar que m'havien triat a mi per subtituir el Pepe Sánchez. Jo no entenia a que venia tot allò, com és que m'ho venen a demanar a mi que l'única experiència que tinc és el 3x3 que van fer al Palau el passat desembre?
Em van donar l'equipació i em van fer entrar a l'altre vestidor, on l'entrenador estava ja explicant les jugades. Em sentia molt estranya, estava envoltada dels meus ídols, dels que anava a veure jo cada setmana. Vaig restar encara uns instants en estat de xoc.
Vaig sortir a la pista a escalfar amb els meus momentanis "companys d'equip", cinc minuts més tard, que m'acabessin d'explicar tot allò.
No podia mirar al meu voltant, estava massa nerviosa.
En un tres i no res van passar els cinc minuts, i vaig sortir de cinc inicial a la pista; però abans de que tinguéssim temps de treure la pilota l'àrbitre va veure alguna cosa extranya. És clar, és el més normal del món, que entre quatre jugadors de més de metre vuitanta, destacava una noia de tretze anys que no feia més de metre seixanta. De seguida van demanar explicacions, però la cosa més extranya de totes és que ho van acceptar, i vam poder començar el partit.
El tercer període va ser genial, no només tots els jugadors que hi havia a pista van poder marcar sinó que vam capgirar el marcador amb un parcial molt bo que ens va permetre posar-nos al capdavant en el marcador després de molta estona de partit i molts esforços.
La rotació de jugadors era l'habitual, igual que els temps morts.
Després d'uns quants minuts a pista, i d'uns deu punts, em vaig sentir més tranquil·la.
Tot i que encara quedaven dotze minuts de partit a Palau s'hi respirava un altre aire, la gent semblava molt més animada, i als seguidors del Barça encara els quedaven forces per poder cridar, en canvi els aficionats del Madrid no pensaven el mateix, estaven més desanimats, però no deixaven d'animar el seu equip.

Es va acabar el tercer quart amb un resultat molt favorable al Barça i, a més a més amb molts punts per part de tots dos equips. El marcador assenyalava un contondent 77-70.

Fins aquest moment del partit els punts entre els jugadors de cada equip estaven bastant repartits; al FCB hi destacaven el jugador eslovè Jaka Lakovic, l'italià Gianluca Basile i el català Roger Grimau. Al Real Madrid, per això no es van quedar curts, ja que Felipe Reyes, Hervelle i Bullock estaven molt encertats. Aquest encert anotador i una gran defensa i atac per part de tots dos equips van fer possible aquell partit tan igualat, que, en alguns moments puntuals, s'havia disparat a favor d'uns o dels altres, tot i que la diferència no durava gaire.

Va començar un últim període molt animat, tant per part dels jugadors i com dels aficionats, que encara no veien cap a on es decantaria la victòria. Però fos quin fos el guanyador, seria un partit espectacular.
La primera possessió de la pilota va ser pel Real Madrid que amb un triple de Reyes a l'últim segon de possessió escursava distàncies de manera que el Barça se situava només quatre punts per sobre. En aquell moment l'únic que vaig sentir jo era l'himne del Real Madrid cantat per tots els seguidors que havien vingut des de Madrid a animar el seu equip.
De cop i volta, vaig notar que algú m'havia posat la mà a l'espatlla; era en Roger Grimau, que va veure el meu nerviosisme i em va dir: - En aquests moments som un equip, i junts podem aconseguir la lliga, està a les nostres mans.
Aquelles paraules em van fer reaccionar i quan Lakovic em va passar la pilota, vaig anar directa a la cistella, com si no tingés ningú al davant, i vaig fer un dos més u, ja que en penetrar se'm van posar al mig.
Vaig convertir el tir lliure i ja tornavem a guanyar de set, però no va durar gaire, ja que dos atacs boníssims de l'equip contrari i la meva tercera falta personal va fer posar desgraciadament l'equip a tres punts.
Després d'això vaig anar a la banqueta al minut trenta-tres, ja que l'esgotament em privava de jugar el cent per cent; no estava acostumada a fer esport i menys d'aquesta manera.
Em vaig girar un moment i vaig veure el Palau cridant, com si tothom cridés contra meu. Vaig mirar una mica més amunt encara hi vaig veure el meu pare alegre,
però a la vegada fregant-se la cara amb les mans, igual que tota la gent que portava samarretes i barrets del Barça, tots es pensaven que ja no podien guanyar, perquè el Madrid acabaria anant per davant al marcador.
En aquell moment vaig perdre el món de vista i vaig començar a preguntar-me com era que m'havien triat a mi per ocupar el lloc d'en Sánchez. Un UUUUUEEEEE!!!!!!. Em va fer tornar al partit. La diferència era de sis punts i vaig tornar a respirar tranquil·la. El partit para cada dos per tres per canviar els jugadors, tan d'una banda com de l'altra, aquell partit produïa un desgast important, ja que la pilota anava d'una punta a l'altra del camp.
Tot plegat només havien passat un parell de minuts des de que havia anat a la banqueta, i ja em van tornar a cridar, havia de tornar a sortir.
Vaig intentar que aquells cinc minuts restants fossin curts, que la diferència augmentés i que me'n pugués anar a casa tranquil·la i alegra pensant que el Barça havia guanyat la lliga. Però aquells minuts es van fer molt llargs.
El Madrid es posava a un punt, després nosaltres fèiem dos punts i ens posavem a tres, tota l'estona era igual, i des de la pista només senties "uuuuiiii", "casi", "el rebot home!", "ai ai ai!", "uuff"..., o els dos himnes, o xiulets que quan venia d'un punt et posaven més nerviós del que ja estaves.
Portava quinze punts, i estava molt contenta per aquest fet, però només quedava un minut i escaig per acabar el partit i seguíem igual.
Quedaven dues possessions i poc més i el Madrid ens va clavar un triple, i es posà a un punt. Teníem una possessió per nosaltres, i vam anar a per totes, s'esgotava el temps i llavors l'arbitre no va pitar un falta claríssima del Madrid, vam perdre la pilota i vam anar a fer falta, però no i vam ser a temps. Perdíem d'un punt. El públic estava desesperat, tots nosaltres també, i els seguidors del Madrid cantaven victòria, tindrien la seva segona lliga consecutiva.
A continuació hi va haver un temps mort demanat per Xavi Pascual. Vam parlar de la situació i vam anar a per totes. Quedaven tretze segons, vaig treure la pilota, intentant passar-la bé perquè si la perdíem segur que també perdíem la copa. Lakovic agafà la pilota, la van fer rodar cap a Basile i me la va passar a mi, i l'últim recurs que tenia era passar-la al Grimau. Vaig passar-li amb el desig que li entrés el que fos, i just en el moment que va sonar la sirena del final del partit, va entrar el triple del capità. Els abitres van dubtar un moment, però el final van verificar que havia entrat a temps.
Llavors jo em vaig posar a cridar, i de sobte vaig sentir una veu em deia: -Clara, ja és hora de despertar-se. En adonar-me que tot havia estat un somni i que era dissabte al matí, em vaig entristir molt, però alhora vaig pensar: -Tan de bo es compleixi aquest somni.
Després de vestir-me el meu pare em va avisar: -Clara avui no t'entretinguis que hem de ser d'hora al Palau, que avui és el gran dia, si el Barça guanya aquest partit la lliga és nostra.
Llavors jo em vaig posar a riure.