Somni...

3.30 h

Els meus ulls intenten obrir-se. No tenen la facilitat de tots els dies. M'intenten dir que no es volen obrir, no volen observar la realitat que els envolta.

4.00 h

Els meus ulls s'obren, però aquest cop noto els ulls molt secs, de porta molta estona sense parpadejar. Però aquest cop sense cap problema.
Directament quan s'obre em condueixen cap a un punt fix, un punt que estava descuidat com si el meu inconscient no el volgués recordar. Una taula que al seu damunt i havia una fotografia. Una imatge on hi havia tres persones dretes, vestides molt elegantment i una d'elles amb un escrit entre les seves mans, les mans de la única noia. Entre els tres individus, la més afectada semblava ella, no m'era gens familiar en contra de la fisonomia del noi del mig.
Els cabells l'hi tapaven la major part del rostre, tota l'expressió...
Com una intenció desesperada per amagar els sentiments a l'objectiu però inevitablement no ho va aconseguir.
Seguidament, com per un impuls nerviós, la meva vista em condueix a una petita finestra. Una finestra per on només i passava la llum del dia i que sempre estava oberta, només servia d'entrada i sortida per a la gata.

5.00 h

Ara els ulls s'obren sense cap impediment, ja no estan cansats, els noto mol més relaxats i integrants amb l'exterior. Com en l'anterior cop, busquen un punt fix on centrar-se i a on poder trobar una resposta de perquè aquest lloc i aquest ambient.
Aquest cop no es la visió sinó la ment i el pensament que em transporten en una altre dimensió.

6.30 h

Intento obrir els ulls però no em deixen, a través d'ells observo llum, una llum molt blanca i càlida que m'és molt familiar.
No es el mateix lloc que l'anterior, fa fred i l'ambient es molt més esquerp, necessito alguna cosa per cobrir-me i protegir-me de l'entorn.
No se ben bé que fer, els ulls s'obren per voluntat pròpia.
Quin espant! La primera visió del nou lloc, es una taula molt grossa, sense ningú al voltant i amb quatre cadires per banda. Una taula molt descuidada, amb canelobres i les espelmes enceses, unes tovalles que del temps han anat derivant a beix i amb les puntes fetes a mà.
Sobre els canelobres, restes d'antigues espelmes convertides en cera, restes d'amors amagats, un ambient molt més hostil que els ulls tancats em podien transmetre.
De cop i volta dos nens, petits, apareixen corrents, vestits de blanc i acabats de pentinar. Una nena pèl-roja, amb els cabells arrissats i amb un petit collaret que l'hi penjava del coll. El nen, ros amb ulls verdosos.
Venien corrents i amb un somriure al rostre, però darrera seu els seguia una dona d'uns trenta anys. Vestida de color marró; agafa la nena del braç i la del company del joc. Inconscientment l'apartava d'una forma brusca de la seva infància, en aquell instant deixava tot els somnis i il·lusions d'infant. Començava un camí massa llarg o sola, amb la gent que estimava fora del cercle.

8.30 h

Els meus ulls ja estan agust en aquest entorn. Es mouen coneixent l'habitació, es molt dolça i esta plena de petits records d'una vida molt intensa. Camino... Es el primer cop que moc el cos, una sensació molt curiosa m'envolta el cos. Ell mateix sap on va i cap a quina direcció, però al mateix temps em sento lliure, m'agradaria arrancar a corre terra enllà, estic en un submón, un lloc que esta regit per algú o alguna cosa superior a mi, tot i que noto una llibertat exterior.
Davant meu hi ha un mirall, no m'hi veig reflectida... no ho entenc!
Altre cop en aquesta altre dimensió, que m'ha passat, he perdut la noció del temps i aj no me'n enracordo de quans dies o hores fa que els meus ulls em dominen. M'agradaria tan saber qui sóc, torna a dominar els meus moviments i poder saber que són totes aquestes pistes que el meu cap i els meus ulls m'estan donant.
Tornat cap a l'habitació observo una ninu, un peluix de color marró clar i que amb el seu somriure em fa ballar el cap. Per un impuls meu, l'agafo i sense pensar-m'ho l'abraço.
Però no se perquè ho he fet, de cop i volta els ulls es tanquen i sento una veu. Una veu que ve cap a mi, la meva visió, ella esta fixada en un noi. Un noi que es troba a part de tot l'ambient, segurament es tímid i molt reservat però jo me'l miro i ell no m'aparta la mirada.
On em trobo?? Em trobo en un sofà, amb dues noies més que estan parlant amb una cop a la mà, parlant de com prepara la festa sorpresa d'un noi que farà divuit anys. El suposat noi es diu Sergi i per el puc sentir es un noi important dins del grup.
Els meus ulls... els meus ulls estan perduts, em volen ensenyar tot l'espai i l'ambient però sempre es queden fixats en el misteriós noi.
De cop i volta, les dues noies del costat es converteixen en dues adolescents. Es posen vermelles i molt nervioses, i després d'uns quants segons s'aproxima un noi, un noi amb els cabells bastants llargs, amb la suficient allargada per tapar el rostre. Va vestit amb uns texans baixos i una camisa molt maca, de sabates, unes esportives negres. Em sona d'haver-lo vist, no fa molta estona però en una imatge com congelada...
Ràpidament, les dues noies s'alcen per anar a saludar-lo, comencen una conversa basant estúpida sobre l'estiu i les possibles trobades, no el veig molt convençut de seguida els hi talla la conversa i s'assenta al meu costat.
Amb això, les dues noies em llencen una mirada amenaçadora i se'n van molt emprenyades.
Em dona dos petons, però jo no em puc bellugar, estic quieta com una estàtua. Em dona dos petons, i em diu que com estic, sap el meu nom i pregunta que com estic i com es troba la meva avia.
Es veu bon noi però no puc trair-me, aquell noi desconegut de l'altre punta... el trobo molt més interessant però potser amb el xicot del meu costat... puc saber qui sóc i esbrinar que faig aquí, ell em podrà presentar a més gent i potser podré saber que li passa a la meva suposada avia.

11.00h

Noto un tacte, un tacte molt suau. Em recorre tota l'esquena, de dalt a baix, amb una brutalitat inexistent.
L'habitació es tota plena de "pòsters" i fotografies enganxades i jo em trobo situada al centre d'aquest espai, despullada i traint els meus propis valors
Amb la seva mirada em venen moltes visions dins meu, amb això dedueixo que amb aquell noi que es troba a un centímetre de mi no era el primer cop que estàvem junts.
Imatges, moltes imatges dins meu, que no sen bé ben que em volen dir però inevitablement només puc veure les que el meu cap em deixa espiar.
Tot i que noto que ell m'estima i em desitja no hi estic còmode, ja que no puc controlar cap moviment meu, em recorda a la rutina diària; sempre els mateixos moviments i pensaments. Tot seguit, m'explica els seus sentiments dient que pensava que no tornaria i que m'estima massa com per deixar-me marxar tan fàcilment. Jo, com per un impuls, com si algú estès darrera meu i m'hagués dirigit cap els seus llavis l'hi faig un petó com a resposta. Ens abracem durant una estona ben llarga i ens intentem dormir.
No tinc gens de son i quan intento relaxar-me per poder descansar els meus ulls s'obre, de cop i es en aquest moment quan noto aquella sensació. La sensació de sentir-te dominada i que ja no puc controlar el meu ésser, penso amb el noi d'abans, si m'hagués pogut moure per mi mateixa...
I hagués anat per saber qui era, tot i que era el primer cop que el veia sentia com s'hi haguéssim estat units per una causa no compartida relativament fa poc temps.
Finalment, els meus ulls comencen a cedir a la son però no vull que aquest moment acabi. Estic relaxada amb ell al meu costat, em sento segura i protegida però es inevitable.

13.00 h

Perquè? Perquè aquest canvi d'ambient?
Encara no hi vec, però hi sento. I aquest sentit em diu que estic en un lloc que no em pertany tot i voler estar-hi.
Es un ambient poc hostil i sense personalitat per art de cap persona.
M'arriba una olor sense jo voler sentir-la, es aquella olor que quasi tothom odia per una raó ben clara, no es un lloc agradable.
De cop i volta puc obrir els ulls i me'n arrepenteixo, em fa massa mal l'intent i ho descarto.
Encara que el mal es suavitza faig un segon intent, intento moure les pupil·les dins dels ulls closos però desitjaria no haver-ho fet.
Intento treure'm del cap aquest pensament tan absurd, el pensament de copsar el que hi ha al meu voltant i poder valorar, però en aquest moment en el meu cap hi entra una imatge.
Una imatge de petita, amb una visió exterior. La meva visió és a través d'una persona que m'estima molt i vol que en aquest moment el temps s'aturi.
A la nena li dono un got de llet amb quatre galetes, jo m'assec davant seu en un balanci i amb un got de cafè mig buit. Després d'uns minuts, ella em diu que ja en té prou de menjar i el meu pensament es el mateix de varis cops anteriors:

-"Sempre es deixa el cul del got de llet."

Tot seguit una altre escena, l'hi estic esclarint els cabells, un cabells rinxolats en el mig del menjador i davant de la televisió veient els dibuixos animats del matí. La nena es queixa per que l'hi apreto massa la trena i pronuncia una paraula que em deixa gelada.
Avia!
En aquell mateix segon aquella sensació de tranquil·litat s'esvaeix i una sensació de tensió i angustia m'impedeix poder contenir la serenitat.
És una veu que esta intentant ser tranquila, em crida i ara ja puc saber el meu nom; Úrsula. Els meus ulls s'han obert i puc saber que em trobo en una habitació d'hospital i estic envoltada per quatre dones d¡uns 40 anys.
Al mig, una senyora més gran esta estirada al llit, i quan l'hi vec la cara em ve el record en el cap d'aquella paraula, "Avia". Noto confiança a través d'ella i un únic pensament s'apodera de mi, ella es la persona que m'he estimat tant i valora't durant tots aquest anys.
Un ràbia interior em fa aixecar-me de la cadira i em dirigeixo cap a ella, amb els ulls mig oberts i la boca seca em diu que vigili molt i que no pateixi per ella.
Durant aquells minuts que pronuncia aquestes paraules, em re
llisca una llàgrima per la cara, quan intento contenir-me me'n adono que ja es massa tard i que aquell havia estat l'últim cop que havia obert els ulls.
Mentre els meus ulls es tanquen dèbilment, la sensació de buidor s'apodera de mi i no puc evitar pensar perquè tot això, perquè a mi i tan sols puc saber que es tot això o la seva relació entre si.

16.30 h

Prou! Vull tornar al principi, al lloc on estès quan tot va començar i el que estava fent, retrocedir en el passat sense que el seu futur fos el mateix d'ara.
Masses imatges passen per davant meu i no em se distingir, ja que he canviat de temps i m'agradaria saber el perquè.
Gràcies a que la oïda la tinc més fins, puc sentir un crit que no prové del meu costat. Quan s'obren estic en moviment, escales avall i sortint cap al carrer. Em dirigeixo cap a una plaça molt pròxima i on hi vec bastant gent mirant expectant cap al mateix punt.
Noto en mi una sensació d'histerisme i molt nervis per dins meu que no em deixen viure tranquila ni d'una forma normal.
Cada passa que faig el meu es desvoca i les ganes de fugir corrents es fan més intenses fins que no puc tornar enrere i no tinc cap més sortida