Somni d'una nit d'estiu

La nit cobreix el cel i amb ella les estrelles també ho fan. Està tot fosc i quasi no veig res perquè tinc els ulls que no em deixen veure, fa poc estava a dintre de casa i hi havia molta més llum. He sortit, no sé perquè. Potser estic cansat de mirar la televisió sense veure res interessant, potser no ho sabré mai... Mentre camino vaig distingint els petits detalls de tots aquells objectes que estan tirats pels carrers i que per sort no trepitjo i caic. Encara que sigui estiu i m'agradi la calor s'agraeix aquesta suau brisa que bufa per les nits mentre tothom dorm. Per gaudir-la em quedo immòbil, i així la seva frescor entra dins meu degut al seu tacte amb la meva pell. M'aclareix les poques idees que tinc dins el cap i llavors decideixo continuar avançant. Faig una passa rera una altra sense saber on vaig, emportat pel desig de les meves cames. Sort tinc que em conec els camins i conec el camí de tornada.
Feia anys que no passava per aquests carrers que no porten a cap lloc interessant i que sembla que només conec jo. Per un moment penso que no he dit que sortia. Dubto si tornar o no. Ben mirat no crec que s'enfadin, ja he sortit altres dies sense dir res i no m'ha passat res. A més no estic gaire lluny de casa, bé però vaig sol. És igual no em pot passar res en aquests carrers plens de gent rica. Decideixo continuar, però ara sóc jo el que fa el camí i no les meves cames. Com que des d'on m'he aturat sé que hi ha un lloc molt bonic i tranquil decideixo anar-hi.
Mentre baixo el carrer que em porta a la petita plaça on volia arribar veig l'entrada amb les escales i les magnifiques vistes que hi ha des d'elles. Aquestes estan fetes de marbre fi i blanc. Aquell que durant el dia absorbeix la calor i per la nit la deixa anar. Estic envoltat de grans cases amb jardins encara més grans que semblen palaus moderns en comptes de cases d'estiueig. Totes elles tenen arbres grans que si no són mil·lenaris són de ven segur centenaris, també tenen grans arbusts portats d'altres llocs i infinitat de petites flors que faria vergonya a l'arc de Sant Martí. Arribo a les escales i veig la petita plaça, que està vora la mar, i que a més té un glorieta que desconeixia. Aquesta deu ser nova de fa pocs mesos perquè en fa tres que vaig venir i encara que era de dia no hi era. Té vuit pilars de marbre com el del terra, o ho sembla des de les escales. Després de la plaça hi ha un petit espadat d'uns deu metres d'alçada on hi queda la glorieta penjada. Tot i que el vent bufa suau el mar no és mou i sembla una bassa d'oli. La lluna brilla quasi plena sobre el mar. Decideixo baixar-les i anar a la glorieta per estar-hi una estona. Sempre he somiat estar en un lloc així, tranquil, sol, només per mi.
Toco el marbre per veure si aquest està calent o fred. Tebi. Dubto de caminar descalç pel terra, però al final decideixo fer-ho i així deixar que els meus peus estigui lliures un temps. Agafo les xancles amb les mans i em dirigeixo a la glorieta. Darrera una columna distingeixo un figura. Hi ha algú. No estic sol. Si sabés qui és. M'apropo sense fer soroll i intentant posar-me en el cantó que el pugui veure millor. És, és… no pot ser… aquí?… A sí, segur que és ell, avui també portava aquesta samarreta.
M'apropo a ell per l'esquena, en silenci. Les xancles les havia deixat al terra, abans quan l'havia reconegut. No s'adona de la meva presència. Té la vista perduda a l'horitzó del mar. Amb els ulls ven oberts observa com els vaixells es mouen en la línia de l'horitzó. S'aixeca i es mou per quedar-se descansant dret en una columna. El mar ressona de fons despert, atent. No m'ha vist perquè no ha deixat de mirar el mar. Li agrada massa de vegades. Des de que li vaig ensenyar sempre el contempla. I mira que de no mirar-lo mai ha passat a mirar-lo sempre i sense descans. Sonen tres campanades que queden suspeses amb el so del mar. Hi ha vegades que m'agradaria no haver-li ensenyat el mar i en comptes d'això... Bé és igual ara ja és massa tard per fer-ho. M'apropo a ell amb la remor del mar de fons. L'abraço. Per un moment s'ha espantat quan ha sentit les meves mans que li recorrien l'esquena i la panxa. Ara té les mans sobre la meva esquena. Està tens, no sap qui sóc. L'estrenyo contra mi. No és mou. Li mossego el coll i a poc a poc vaig pujant per mossegar-li l'orella. Continua sense moure's està tens però alhora relaxat, ho noto en les seves mans que m'agafen. Passo de mossegar-li l'orella a mossegar-li els llavis. Continua immòbil però ara ja deu saber qui sóc. Deixa de mirar el mar i em mira als ulls. Té uns ulls blaus com el mar que ara són negres com el cel, només reflexen la lluna. Li miro els ulls. Llavors hi ha un instant en que ens els mirem tots dos alhora però ho deixem de fer perquè aquests diuen massa coses del que pensem i fem, i les mirades és perden en la infinitat del mar. El beso als llavis, li faig un petó tan petit com la claror d'una estrella per tant intens com aquesta. Llavors ell me'l torna, com si no pogués acceptar-lo per alguna raó que no conec. Un instant després ens besem com si el món és tingués que acabar. Ni les mans ni cap part dels nostres cossos es mouen. Només ho fan els llavis que demostren tota la passió de dins que hi ha.
Paro. Em mira amb cara de sorprès. L'agafo i el giro per que els nostres cossos es mirin. Llavors ell està desconcertat i no reacciona. M'apropo a la seva orella i li xiuxiuejo:
- T'estimo, et desitjo, et vull.
Torno a mirar-li els ulls. Esta pensant quelcom que mai sabré. Obra la boca i escolto el que diu:
- Vinga llevat! Ets un dormilega, Toni! Sempre estàs dormint. Ahir que? Que no vas descansar prou al sofà mirant la televisió. Va vesteix-te que d'aquí 5 minuts dinem. He fet paella de marisc que sé que t'agrada molt. Va que sembles un mussol, tot el dia dormint! Llevat!