Soledat

Sento com el sol ja es pon a l´horitzó. Ja sense esma per moure les pestanyes em quedo pàlid en mirar l´immensitat que m'envolta, subtil i ferotge alhora. D´ensà que em vas deixar la vida la miro amb un altre color, un to entre blavós obscur i ocre, on admiro la soledat i contemplo el meu altre amor més desitjat però mai correspost; la mare natura amb la seva exhuberància exultant.

M´assec davant la mare de tots; l´aigua. Els nens corren al meu voltant a les 6 de la tarda, però ningú es queda tan tens al mirar al seu voltant, ho donen per fet que és allà i no albiren nous racons per explorar. Assaborir cada gram d´aire humit que aixeca la mar plàcida d´una tarda de diumenge on el màxim resó és el respirar d´hom.

Per aquelles hores el sol ja no deixa veure els reflexos, la mar es fon en la foscor. El fred acusa la tornada a casa satisfet per la companyia sempre grata de la nostra mare.