Soledat

A pesar d'eixes parets que ofegen ma llibertat, necessito amb urgència donar-me un temps a mi mateixa, per a caminar i caminar, caminar pel camp, per la ciutat sens rumb fixa, sens que ningú d'on passi em vegi passar, ni hem senti, ja que estic mil vegades sola que la mateixa soledat, soledat de soledats, soledat desolada; plena de nits fosques, nits desvetllades, nits de no poder agafar el son, angoixa lenta, desgana infinita, que m'hem fondre dia a dia en la mes profunda malenconia, amb un gran sofriment constant i un decaïment continuat al costat meu dia rera dia, com un ombra maleïda, quina necessitat tant gran sento com ésser humà de llibertat, que hem fa doldre el meu cor des de el mes profund de mon ànima; caminar es ara quant mes necessito entre multituds perdudes i cors sens llum. La vida en si es molt dura, molt crua, molt amarga he injusta, jo ara necessito llibertat. Espai, i caminar, fugir de tot el que m'ha fet mal, tot el que m'ha dolgut, de tot el que em fa sofrir, de tot el que em fereix, de tot el que m'impedeix sentir-me millor, per què axis podré viure, i viure sens pensar en el ahir, sens pensar en el demà, viure dia a dia a plena plenitud. Dons no se si per a mi hi haurà un demà, i si demà podrà seguir o existir; viure amb els braços oberts, viure el present, el moment, sens pensar amb res. Sols en lo que sia correcta, en lo normal, sens que ningú m'ompli de problemes, sens que ningú hem faci mal, sens que ningú em toqui, o m'agafi. Que puga sols pensar em mi, únicament amb mi, sols amb mi, axis de simple, ser autentica, coneixem a mi mateixa, caminar sens cansar-me, pensar sens confondrem, clarament; fins hi tot aprendre a dir no!
Hi saber el que en realitat vull, el que sento, el que en realitat desitjo, necessito aprendre a controlar-me i dirigir ma pròpia vida, a brillar en el mon amb la meva pròpia llum, necessito ales de papallona per poder volar, per estimar-me a mi mateixa una mica mes, respectar-me a mi mateixa, ser jo mateixa, necessito aprendre a dir no! Ha defendrem, a no callar, a no pensar tant en els demés, ni en el que diran, ni en el que pensaran, necessito passar de las gents i que las gents passin de mi, necessito a no pensar tant en els demés, ni en el que diran, ni en el que pensaran, sens pensar amb ningú mes. Com si no existís ningú mes, sens que m'importi ja mai mes ningú, necessito aclarir la meva pròpia vida, desfer-me de les meves passades temenças i de les meves dubtes, prendre les meves pròpies decisions i ser una dona nova, en aqueix mon de vaguetats.

Autor: Ferran de Montagut, escrita avui dia 14 d'Octubre de 2003, en el meu estudi del "MAS EL SOL SOLET" el del "JARDÍ VERD" Comarca de "L'ALTA-GARROTXA" Pirineus de (Girona) Catalunya!

Notes: Qualsevol semblança amb altre Narració o escrit no es possible, ja que aquest sols ha sortit de la meva ment, no els hi càpiga cap mena de dubte. L'Autor: deMontagut
E-Mail: ferran_de_montagut@hotmail.com ferran_de_montagut_cos@msn.com aneu_a_la_merda@yahoo.es mas_el_sol_solet@hispavista.com nou_mon@hotmasil.com fnaspleda@hotmail.com drac_del_mon_i_cos@hotmail.com