Sóc dona

De seguida que tornà de donar aquell breu passeig, primer per l'interior del parc i més tard pels seus voltants, va agafar el diccionari. Entrà a la cambra ansiosament. Durant gairebé tota la caminada havia anat observant la gent, la destresa de moviments d'alguns, l'assossec d'uns altres, la impaciència, la il·lusió, el desencant que guspirejaven en els seus ulls. Una parella d'ancians s'acariciaven les mans aspres i rugoses fruit de tota una vida de treball dedicada al camp, un home negre calb i una dona rossa de pell immaculada es besaven exasperadament, mentre a l'altre extrem del banc un vell solitari feia fumejar una pipa encara lluent. A la gespa verda i humida entre arbres gegants saltava una multitud de colors i formes, doncs, un grup de joves amb roba esgarrapada i cabells descambuixats feia moure bolles, cercles i bitlles en l'aire entre els rajos d'un sol de gener desitjant acariciar els pocs núvols de cotó que es dibuixaven en el cel; a prop, dos nens de pell terrosa s'encalçaven mentre que un altre els cridava que s'havia fet mal a la cama. Un gos d'orelles inexistents i morro sortit de color cafè tan lleig com l'home que l'acompanyava anava coixejant i un moix prim i pobre de pél se'n reia. ‘Efa, ge, hac, i, jota, ka,...mm ela, per fi. Language, lecture, likeness, long-playing...aquí, lone i lonely'. Tot el passeig anà acompanyat de la cançó que se li havia ficat al cap i que no podia deixar de cantar per dins cridant els dos mots de l'estrofa que s'anaven repetint dins del seu enteniment sense fi. I ara resulta que la descrivien a la perfecció. ‘Si alone vol dir sol, lonely deu ser alguna cosa com solitud o, vaja, semblant a això'. Com si l'haguessin composat expressament per a ella, the Police cridaven enèrgicament des de l'altaveu del reproductor de CD's a la cambra ‘so lonely', mentre ella donava un tomb per la lluna; la lluna dels seus sentiments.

Es passà tota aquella nit en vetlla, carregada la consciència amb què al cap de dues hores es despertaria i aniria al centre de la ciutat, una ciutat immensa amb indrets preciosos i d'altres replets de misèria i fàstic. Però el seu, era un lloc especial amb un passeig al voltant del parc ple de parelletes que s'estimaven tot caminant. La nit era prou tranquil·la com per sentir els batecs d'un cor que compassava el ritme de les hores que passà desperta a la cadira sense fer ni pensar res. La ment en blanc. L'ànsia, l'angoixa, el dolor havien amainat com fa una tempesta en ple estiu desprès d'adonar-se que s'ha equivocat d'època i vol rectificar l'endemà. ‘Ara sóc afortunada' i perquè no? Cansada de la mateixa reflexió de sempre ‘tinc a dret a sentir-me bé amb mi mateixa', ja no té sentit maquinar comparacions absurdes que l'apropen a la realitat, doncs hi ha gent que no té res per posar-se a la boca ‘ja ho sé això'. Però quina importància té dins un nivell acceptable de benestar, el fet que hagis dinat o no? Aquí el que importa és no desencaixar, doncs ‘limito la meva personalitat, llimar allò que sobresurt, com es diu, i tracto d'encaixar en aquest fàstic de societat'. Reflexions soltes; és com no pensar.

Assaborint el cafè amarg a mig matí, les dues hores han passat com dos instants eterns i el despertar ha sigut forçat i mandrós. ‘Que és aquesta bestiesa de canviar de roba per anar al llit sola? Un pijama, dos pijames...qui els necessita, em poso el que duré avui i llestos'. A la facultat, alguna cara coneguda ‘salutació cada cop que ens trobem', simpatia fingida...'jo no tinc res a dir-te ni tu a mi, deixem-ho córrer'. Però, les convencions socials són les que són i no se'n pot escapar. ‘I pensar que no ens tornarem a veure, jo t'estimo i no puc continuar sense tu, no saps que no me'n sento capaç?Hòstia, mira que em fa ràbia reconèixer-ho, però ho ets tot per a mi. Aquelles besades fortes arreu del meu cos, les xuclades profundes, les dures abraçades que m'agarrotaven els muscles, contrastant amb el teu pacte de pau al meu sexe. Jo recorria el teu cos amb els meus llavis; mossegades a les orelles, petons al coll, aquell tors que em mostrava el camí directe cap el teu sexe a tocar del melic, depressió arrodonida i arrugada que la meva llengua omplia...' La veu del conferenciant ressonà en la seva ment com una bomba de rellotgeria ‘ei, maca, que t'avorreixo?'. No és un conferenciant qualsevol, és l'instructor de pràctiques que es considera un orador impecable i que no vol ser vist com el profe "coñazo" d'anàlisi pràctic. Un matí interminable, que s'escola mentre es dibuixa una tarda que rumbejarà sense una direcció fixa. Tot i això, el dia s'ha llevat, alegre, temptador... i amb ritme es dirigeix cap a casa. Abans, al seu seient oposat del bus, dues velles xafardejaven i es mostraven els últims modelets adquirits als venedors ambulants que sempre creien enganyar amb la seva astúcia i experiència. Però, no en tingué prou d'escoltar-les quan un nen grassonet i amb cara de pa abaixà el cap, amb el rostre esmorteït, procurant una aroma saludable a la part posterior del vehicle; del tot natural. Decidí baixar a la següent parada. I recorrent de nou els racons més solitaris d'aquell parc, que mesos abans havia resseguit amb Ell...'ets el meu Déu, la meva divinitat' immergí en la immensitat del seu enteniment.

De sobte, va sentir un crit punyent que s'obria pas entre els espais més recòndits de la seva ment esbojarrada, pertorbada... ara baix un sol de gener. Es decidiria a pujar dalt de tot de la torre que hi havia al centre del parc al costat del llac de les barquetes, que havia escalat temps enrere amb Ell, com si fos el seu arnès protector?. ‘Vull ser un ocell'. Un estúpid ocell a qui el sol ha fos les ales. ‘No, això no'. Va començar a córrer exasperadament en direcció a l'edifici on mesos abans havien passat moments junts: hores, minuts i segons de dolçor extrema, d'altres, d'amargor exasperant. S'aturà a la porta uns instants, deixà la mirada perduda entre els vidres entelats, 'pico o no pico'... De cop i volta, un vell amb un paquet enorme entre les mans intentà d'obrir-la i ella anà a ajudar-lo. Es queda entremig. Entra i comença a pujar les escales, una per una, sense intenció d'arribar al seu pis: l'últim de tot l'edifici. Sense adonar-se'n, arriba al replà final on llegeix en un full arrugat, mal escrit i molt brut: "No toquen la empuñadura, luego nos quedamos encerrados". Toca el timbre, automatisme involuntari, i al cap d'un minut en surt un jove d'aspecte sa, amb cabells terrosos . Porta les mans mullades i la boca li fa pudor a alcohol; una barba de tres dies. L'home la convida a passar ‘estaba haciendo puchero y que bueno me salió. Venga te invito a un whisky'. Dilluns a la tarda, quina bestiesa; no li agafa el got. ‘¿pero que te pasa?Ah ya, no te gustó' i si no li ve de gust, què? ‘¿sólo un traguito nada más?Toma un poco más'. Prou! ‘¿Y marchás de esta manera?'. A tocar del primer esglaó - l'esglaó de la vida i la mort - una força externa l'impulsa enèrgicament, amb voluntat alcohòlica i malaltissa, convidant-la a rodar pel sòl enrajolat de desnivells...
La porta es tancà rere ella. Mirà més enllà del carrer ample, a través dels arbres sembrats en la voravia. L'home del paquet es dirigí cap a un cotxe aparcat al mateix cantó. El nét de cabells obscurs i pell jove l'esperava amb el capó obert. Abans de marxar, li alçà la mà en senyal d'agraïment. ‘Gràcies per no fer-ho dona, tu vals molt més que això'.