Sobre una addicció

Duia una vida força monòtona, tot i que ella preferia dir que la seva vida seguia el seu curs de forma regular i sense gaires entrebancs. Tenia el costum de llevar-se cada dia a dos quarts de sis del matí amb el soroll estrident d'aquell despertador que tan vell semblava i que imitava amb imperícia la melodia d'una sonatina de Clementi que mai li havia fet el pes. S'aixecava del seu llit (un llit de matrimoni que poques vegades havia tingut l'honor d'acollir tan sols un convidat) i, amb els ulls encara plens de lleganyes, posava els seus fins peus dins les sabatilles de llana que li va regalar la seva mare. Es dirigia cap al lavabo i es tancava a la dutxa durant 10 minuts. Seguidament anava a l'armari i es vestia amb un dels xandalls que ja estaven nets i a punt de ser utilitzats. Després d'esmorzar es posava les sabatilles esportives, agafava les claus i sortia al carrer disposada a començar el dia. Les primeres setmanes havia optat per córrer pel seu barri. Va començar fent mitja horeta, i quinze dies més tard ja no tornava a casa abans que hagués passat una hora sencera. És clar que d'això feia ja molts anys. Ara preferia anar fins al casc antic corrent, i un cop allà feia uns quants estiraments i seguia corrent i corrent. Passades dues hores reprenia el camí cap al seu domicili, sempre corrent. En arribar al piset, tornava a dutxar-se i altre cop es vestia, però ara amb la roba adequada per anar a la feina, excepte els diumenges que corria fins que no podia més.
La Gisela treballava amb el seu tiet des de feia dos anys a la tapisseria que aquest tenia. L'establiment es trobava a tan sols cinc cantonades d'on ella vivia, en un carreró anomenat Sant Martí, però més conegut entre la gent del barri com el carreró del Felip. En Felip era l'oncle de la noia. Era un home molt agradable i afable, i tothom que el coneixia se l'estimava com si es tractés d'un membre més de la seva família. Sempre havia participat en totes les activitats que s'organitzaven al barri, i quan no, era ell qui les preparava. Estava en contacte constant amb tots els veïns, tan joves com grans, i tots comptaven amb ell quan tenien qualsevol problema. En Felip estava acostumat a fer de mediador dels conflictes entre els nens, els veïns, o fins i tot entre les petites empreses que tenien l'oficina allà. La Gisela no era una excepció, i admirava el seu oncle per la impavidesa i la força que tan el caracteritzaven.
La tapisseria, que es deia així, era un local petit i ple a vessar de cadires, sofàs, tamborets i tota mena d'objectes que es feien malbé i la gent li encarregava que reparés. Sovint, si trobaven algun moble vell en un contenidor a punt de ser llençat, en Felip se l'enduia, l'arreglava i s'esmenava per millorar-lo, i quan considerava que ja estava llest, el duia a casa de la Cristina, que s'encarregava de buscar alguna família amb problemes econòmics i els hi regalava per cortesia d'en Felip. Últimament tots aquest mobles reparats anaven a parar a un dels pisos habitats per famílies d'immigrants, els quals agraïen l'esforç a l'oncle de la Gisela i sempre que podien passaven pel local per fer-la petar una estona amb en Felip i ajudar-lo amb el que necessités. Les dones de la comunitat africana fins i tot havien pres el costum de portar-li plats típics dels seus països d'origen, i els seus fills li explicaven els contes que corrien pel cor de l'Àfrica.
La feina de la Gisela a la tapisseria era bàsicament administrar els diners que guanyava el seu oncle i portar la paperassa dels encàrrecs. Ella tenia molt clar que el treball era temporal, tot i que sabia que era de gran ajuda al tapisser. Estava treballant per guanyar diners i poder seguir pagant-se la carrera de medicina. Mai havia tingut gaires estalvis, però els darrers anys les pèrdues s'havien multiplicat per tot allò de la malaltia de la seva mare. I quan aquesta va morir, va haver d'espavilar-se tota sola vivint al pis que els seus pares li havien deixat com a únic record. Sempre hi pensava, en el seu pare, que havia mort quan ella tan sols comptava amb sis anys, i en la seva mare, que finalment havia anat a fer companyia al seu marit al racó de cor que ocupava dins la Gisela. L'Alma havia caigut malalta només un any després que morís el seu marit, segurament pel mal tràngol que li va suposar la defunció del Miquel. És per això que la Gisela estava convençuda que la mort va ser un consol per l'ànima torturada de la seva mare. I pensant en tot això s'adormia cada nit.
Quan sortia del taller, anava directament a la universitat per assistir a les classes de segon curs de medicina. Estudiar medicina li agradava moltíssim i l'omplia quasi tan com fer esport, però li resultava molt difícil seguir el ritme de la gent del seu curs, perquè ella no parava en tot el dia, i això li havia costat un curs. Sabia que ho hauria de deixar, que no podria acabar la carrera. Medicina eren molts anys, i ella era una persona que sempre anava de bòlit, amunt i avall tot el dia, i tenia molt poca estona al dia per estudiar. Només ho podia fer a les nits, abans d'anar al llit.
En acabar les classes passava per casa, deixava les coses, es posava altre cop un xandall i marxava cap al gimnàs.
Quan tornava del gimnàs, cap a les 10 del vespre, sopava amb presses i es posava a llegir llibres i més llibres sobre enfermetats, funcions de l'organisme, anatomia, etc. Normalment es quedava desperta fins quarts de dues de la matinada, que era quan el seu cor li deia prou. De cop es començava a marejar i li rodava tot, fins i tot li venien ganes de vomitar. Però llavors es prenia aquelles pastilles, s'estirava al llit, i s'adormia fins que altra volta sentia la sonatina.
Els diumenges l'activitat variava una mica. Es llevava a les set del matí, i sortia a córrer. S'estava pel carrer fins que les cames no l'aguantaven. A ella tant li era si feia fred o calor, si plovia o el vent bufava com mai, no es perdia per res la correguda. Quan tornava a casa, feia la maquinada, ordenava la roba, netejava les habitacions, arreglava el lavabo, i passava comptes de les seves despeses de la setmana. Els números no li sortien vermells de miracle. Sabia que tenia sort de no disposar de temps per tenir capricis ni agafar mals vicis, ja que d'aquesta manera també estalviava. Només gastava en menjar, roba (esportiva la major part), productes per la casa, material per la universitat i coses per l'estil. No feia servir mai el telèfon ja que mai havia tingut ningú a qui trucar i a ella només la trucava el seu oncle de tant en tant per dir-li que aquell dia no es trobava bé o que no calia que anés a treballar perquè no obriria el taller ja que tenia compromisos amb la seva gent. Feia poc havia decidit fer-se sòcia de la biblioteca pública del seu barri, i, quan tenia temps, s'hi arribava i agafava prestat algun llibre que havia sentit que estava bé. Se l'enduia al gimnàs i mentre pedalava a les bicicletes estàtiques i corria sobre les cintes s'anava endinsant en aquells mons tan diferents del seu. Després de fer els números, dinava les restes de la setmana i estudiava una llarga estona. Quan se li començaven a creuar les lletres dels apunts, s'arreglava altra vegada i marxava cap a la piscina, on s'hi estava fins ben entrat el vespre.
Un diumenge qualsevol, en acabar de fer els comptes per segona vegada consecutiva, va veure que els números ja no estaven tan a prop de ser vermells, i que els seus estalvis ja començaven a tenir més xifres. De seguida es va adonar del motiu, però no va voler donar-hi importància: aquella setmana els diners que s'havia gastat en menjar eren quasi la meitat del que s'hagués gastat unes setmanes abans, i el problema no era que hagués perdut la gana, sinó que havia perdut temps per menjar. Estava massa enfeinada, i quan tenia una estona lliure preferia anar a les pistes de bàsquet del seu barri i jugar amb algun dels equips de gent de la seva edat que estava per allà divertint-se. No coneixia a quasi ningú d'allà, però tampoc ho necessitava. Arribava, es posava la samarreta del color que més li agradava, i anava a jugar amb l'equip que la duia. Només era en el moment que feia alguna cistella, que la resta li deien "molt bé" i seguien jugant, quan es trobava més sola, ja que quan una de les altres l'encertava, totes es tiraven sobre seu i l'aplaudien i l'omplien de petons i abraçades. Però com que això era sols un instant, creia que no era imprescindible. I si un dia no tenia ganes de jugar a bàsquet, es posava a aixecar peses o a jugar a frontó tota sola.

Finalment va arribar el dia... que ni tan sols ella sabria dir-nos si va ser fatal o va ser la salvació. Estava al gimnàs un dimarts al vespre com de costum, i de cop li va agafar aquell mareig. Li semblà estrany ja que encara no era "l'hora de marejar-se", era massa d'hora, i no tenia gens de son. De seguida es va afegir al mareig un dolor molt fort al braç esquerre. Sobtadament va perdre el món de vista i va caure a terra com una ploma d'un ocell que ha perdut el control del vol i aleteja amb ràbia. Quan va aconseguir entreobrir els ulls, va poder distingir la silueta del noi que s'ocupava de la vigilància de la sala de màquines del gimnàs que ella freqüentava, i va tornar a perdre el coneixement.
En despertar-se, es va trobar estesa en un llit blanc dins una habitació tota blanca. A ella no li agradava el color blanc, i es va posar una mica histèrica. De seguida van aparèixer un noi i una noia, vestits també de blanc, que sense pensar-s'ho dues vegades van aclamar l'"assistència immediata del doctor Gibert a l'habitació número 302 de la cinquena planta". La Gisela no entenia res, i no parava de xisclar i protestar perquè detestava el color blanc. Al cap d'una estona va entrar el tal doctor Gibert, i començà a parlar-li sobre atacs de miocardi i sobre proteïnes, vitamines, hidrats de carboni, ferro i moltes coses més. Li va dir que eren essencials per poder dur una vida normal, però ella no l'escoltava. No l'entenia, no sabia de què li estava pa
rlant i es sentia acusada. Només se li acudí agredir-lo, i li va mossegar la mà.
Tres dies després la va anar a visitar un psicòleg, o això va poder entendre ella. Li parlà com si es tractés d'una nena de cinc anys, i el cert és que ella li agraí, perquè d'altra manera no hauria entès res. Es veu que havia fet massa esport i ara no podria moure mai més les cames per culpa d'això. També va semblar-li entendre que ja mai més tornaria a ser com abans, però això ella ja ho havia notat perquè que mai abans li havia regalimat saliva de la boca sens motiu, i menys sense que ella se n'adonés ni pogués evitar-ho de cap manera.
La van dur a una casa nova, on tenia gent que la cuidava i no havia de fer neteja. No havia de treballar ni anar a estudiar, i no podia anar al gimnàs. Però podia jugar tan com volgués amb els seus "companys de planta". El seu oncle Felip la visitava cada dia, i li duia regals i joguines. Sovint portava nens del barri amb ell, que tenien ganes de veure la Gisela, i d'aquesta manera ella es distreia una estona i jugava amb ells des de la seva cadira. El que més li agradava de la seva nova casa, és que li donaven un menjar molt bo i tot triturat, i a més no havia de posar-se la cullera a la boca ella sola perquè sinó li queia tot, la noia vestida de blanc li donava el menjar i li eixugava la saliva que li queia pel mentó.