Sobre la pel·lícula 'El pacificador' de Mimi Lender

Un relat de: Joanjo Aguar Matoses

Fa poc, en els cines poguérem veure "El pacificador", de la directora Mimi Leder. Si no ens fixem massa, pot passar per una simple pel·lícula d'acció. I, efectivament, en part és una cinta molt típica d'estos temps, però en part la trobe també un poc atípica. Una de les interpretacions possibles que li veig és que es tracta d'una crítica (deliberada o no) a les pel·lícules estatunitenses d'acció camuflada dins d'una el·lícula estatunitense d'acció. D'esta forma, l'autora s'assegura de què eixa crítica arriba fins als espectadors que la necessiten, que precisen d'un canvi de punt de vista i que els mostren altres aspectes.
Açò només és una hipòtesi que em va vindre al cap en eixir del cine, i sobre la qual he reflexionat.
És possible que estiga equivocat, però, almenys, podria resultar interessant per a algú conéixer allò que he
pensat sobre el tema.
Esta pel·lícula té molts elements comuns a gran part de les obres fílmiques que es fan en l'actualitat,
però, alhora, també presenta uns quants detalls molt divergents respecte a la majoria, que jo crec que
mereixen ser destacats.

En primer lloc, s'ha d'assenyalar que a pesar de què, com en gairebé totes les pel·lícules estatunitenses corrents, en esta tampoc es mostra quasi (o res) a les forces de seguretat de Rússia (malgrat que les bombes pertanyien a eixe país i havien sigut robades dins d'aquest, cosa que posa de manifest [una vegada més, ¿i per quant de temps?? la prepotència que molts estatunitenses senten [o els fan sentir? respecte a solucionar qualsevol problema que ocórrega a tot el món), a pesar d'esta forta càrrega de propaganda imperialista, una cosa a tindre en compte és que el principi de la pel·lícula transcorre durant un bon tros a Rússia, i no apareix ningun americà per cap lloc. Normalment, en estos tipus de pel·lícules només mostren
un fragment molt xicotet de la part en què solament actuen els russos, per a, de seguida, centrar-se quasi
exclusivament en les heroïcitats dels estatunitenses.

Una altra cosa que crida l'atenció és que s'ha humanitzat molt a l'antagonista (el mal), el terrorista (molt ben interpretat per Marcel Iures) que anava a fer explotar una bomba atòmica al mig de Manhattan.
Se'l mostra molt com a persona i s'explica prou les causes que l'indueixen a intentar una acció tant criminal (causes que no la justifiquen, però que sí serveixen per a comprendre millor el drama que viu el personatge, i que l'ha dut a prendre eixa decisió).
Encara que en nombroses pel·lícules d'acció també apareixen una mica les raons de l'antagonista,
estes solen mostrar-se molt superficialment i d'una manera massa breu, quasi com a excusa, com si el
director o el guionista intentés complir d'una forma forçada el seu suposat deure d'exposar els punts de
vista de totes les parts implicades en la història. Però, en "El pacificador", aquest tema està tractat més
extensament que en moltes altres obres d'eixe gènere.

De la mateixa manera, cal destacar que, així com el personatge de Marcel Iures està molt humanitzat,
els dos protagonistes (interpretats per Nicole Kidman i George Clooney) en alguns passatges de la pel·lícula estan molt deshumanitzats (sobretot el personatge de Clooney). Per exemple, quan els dos ordenen a un soldat que dispare al terrorista, a pesar de què eixe dispar puga acabar amb la vida d'una xiqueta. En aquest cas, el soldat (que sol ser mostrat com un simple executor sense consciència) està més humanitzat que els protagonistes, perquè es nega a disparar en tals circumstàncies. En eixe moment, els
herois de la pel·lícula són mostrats com uns assassins sense escrúpols. I açò contrasta amb una de les
escenes del final, quan, dins d'una església, ja tenen a la seua mercè al terrorista i aleshores vacil·len en
disparar-li, a pesar de què ja no hi ha cap persona que s'interpose entre ells.

Finalment, un altre punt que també em sembla interessant per a reflexionar és el discurs que fa el personatge de Marcel Iures sobre la hipocresia de les grans i mitjanes potències mundials, un discurs poc corrent en els mitjans de comunicació de masses i que posa la carn de gallina, per la seua sinceritat i veraç denúncia de la realitat.

Per totes eixes raons, a pesar de què jo no la considere com una gran obra, crec que "El pacifi-
cador" és, almenys, una pel·lícula a tindre en compte.

Sueca, a 21 de novembre de 1997.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Joanjo Aguar Matoses

Joanjo Aguar Matoses

204 Relats

244 Comentaris

225580 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
Sóc de Sueca, poble situat a la Ribera del Xúquer, al País Valencià i, per tant, a Marènia (com li dic jo) o Països Catalans (com li diu la resta del món).