Sobre el condol

No sé de què serveix dir el què sents si és el què sents el que realment et passa, si enllà del temps, com a molt hem après a balbejar amb paraules imprecises el que ara sento. Quin exercici és aquest de separar el que sentim amb la voluntat d'expressar el que realment ens dol. Quina creu és aquesta? Com ens hem pogut despistar d'aquesta forma, intentant trobar de l'aspecte abstracte, la càpsula adient per a una fressa pesant, crua i seca, enlloc de desitjar veure el plor de l'altre? Perquè no anhelar veure el dolor d'aquell qui amb empatia t'escolta, et sent, amb les mans si es vol, però que amb els ulls entristits sap apuntar just on s'és; en cinglada ferida. Què més dir-te quan sigui el moment, què mostrar-te més. Potser la meva absència. Perquè m'entens, perquè saps que em supera aquesta blancor vegetativa que dels teus avis els neix al rostre i m'encomana tremolors a cames i mans, fent que m'arrossegui gola avall fins al límit de no poder suportar-te com un fantasma més. Quin fill no és això per sa mare? Quin fill no ho és encara que ja no hi sigui. Si tu te'n vas jo m'absento. Serà el millor plany que una mare pot donar a la seva. Dues dones d'ulls clars mirant-se el propi dolor, l'infern endins dels dies propers, un mirall enfront d'un altre amb l'infinit a les pupil·les. Em sento blanca com les parets d'aquesta sala d'espera que ja han acomplert la seva funció i m'ha esquinçat l'ànima. Recordaré la imatge d'aquest espai inert unida al moment salvatge d'aquest avort inhumà, em nego a conservar-te al fons de mi encabit dins l'esmalt brillant d'un taüt de merda, com si fossis una paraula. Si la tristesa no té fi que vingui un foll i me l'expliqui.