Sínia

En una habitació de motel, uns ulls amb les parpelles pintades de blau cel observen en un mirall rodó com una mà blanca aplica pintallavis barat en uns llavis prims, amargs. Després aquesta mà blanca i la seva germana ajusten els rínxols antinaturals d’una cabellera ros platí. A la taula hi ha un carnet d’identitat. Mary Anne Lambson. Mary Anne té un aire de desarticulació, com si les parts que la componen fossin fragments del que hauria de ser una persona, no gaire ben connectats entre si.

Un home pica a la porta i Mary Anne el fa passar, tot oferint-li seient i una beguda. Ell aparta de la taula, sense mirar-lo, un diari doblegat, on un article declara: “El cicle de la prostitució: les víctimes d’explotació sexual infantil són el grup més inclinat a la prostitució en l’adultesa”. Una assistenta social n’havia parlat, d’això, amb Mary Anne. “No et deixis definir pel que t’ha passat, la vida pot ser diferent. Ets lliure de prendre les teves pròpies decisions”. L’home la convida a treure’s la roba mentre ell s’acaba la beguda. Ella es gira, donant-li l’esquena com si volgués donar misteri a l’acte, i fa el gest de començar-se a descordar botons. Torna a dirigir la mirada a l’home quan sent l’estrèpit del got que cau a terra, empès per un dels braços inerts del cos que s’ha abocat sobre la taula. Amb l’aspecte mig fastiguejat d’una mestressa de casa traient les escombraries, escanya l’home amb un cable de telèfon. No tindria per què: si la intenció fos un simple robatori, n’hi hauria prou amb la mescla de calmants per tenir-lo inconscient l’estona que calgués. Però sempre ho fa. El buidatge de cartera ve després.

Mary Anne es treu la perruca i es desfà del carnet fals ja obsolet, prenent el que farà servir aquesta setmana. Ara és Geena Manning. Geena sempre pensa en l’assistenta social quan marxa dels motels. “No et preocupis”, li diu mentalment, “cap home m’ha tornat a tocar”. La recepcionista escolta un programa de ràdio sobre assassinats en sèrie. A fora fa sol.