Si véns...(Temàtica: Passió)

Ell va deslligar el llaüt. Ella va saltar a dins. L'embarcació enfilava el cap, que s'entrellucava a l'horitzó. El far es va encendre en aquell moment. "Un, dos. Pausa. Llum." La brisa refrescava, a l'horabaixa. "Acosta't". Ella el va besar. I en aquell bes hi havia una fi anunciada. Van arribar al punt on els fanals del passeig dibuixaven sanefes damunt la mar. "Va bé". Fumaren. Presoners de la mar. Uns núvols finíssims entaranyinaven els estels. "En vols?" Era la mateixa petaca del dia que es van conèixer, en feia deu. Va fer un glop sec. L'alcohol la cremava per dins. Per què era allí altre cop?

Eren els seus ulls, ben cert. I aquell esguard, verd maragda, que la fonia tota. I els llavis molsuts, que la petonejaven prest. Les mans es perseguien, entre la roba i el cos. Els pits, encesos, punyents. Es llevaren l'ànsia, l'un a l'altre. Ell hi entrava amb els dits. Amb la llengua. Per tot. "Tens gust a sal". "I tu, a fusta molla". Tot era d'un vel ardent. Ella va alçar els malucs. Però no el va deixar acabar. Es girà i li va prendre entre les mans. L'empresonà entre els seus llavis. "Em fas mal!". Ho feia debades. I la feu lliscar entre els seus pits. S'hi acomodà al damunt. Cavalcaren la nit com genets desbocats. I, en el punt del màxim plaer, com un espill trencat en mil bocins, ella es deixà morir, a poc a poc.

Balbucejà el seu nom.

"Deies?"

"Re. Que t'estim."

Tot el viatge de retorn era un núvol espès, de vells retrets, de bells records. Abocada sobre la proa, el vent li gitava esquitxos d'escuma sobre les espatlles. Potser plorava? Potser reia?