Cercador
Serenata...
Un relat de: kela soler- Compartir:
Serenata...
Em vaig despertar encara amb música a les orelles i un somriure als llavis. 7 del mati, metro, Fontana. Em fan mal els peus, descabellada, vi a la camisa, fang als pantalons. Ulls vermells que delaten l'excès de nit, alcohol i festa. Contrariament a altres matins de diumenge avui no em fa mal el cap, només hi sento música... 7h 5 minuts del mati, metro, Diagonal. Menys de dues hores per ser a la feina...
Tot va començar la nit anterior, metro, Plaça Catalunya 22.15h. Baixant a correcuita del vagó vaig remenar la bossa buscant l'mp3, m'esperava un passeig fins Rambla del Raval i sense música no és el mateix. Un kebab ràpid al Kapadokia, una cervesseta a la Masia i qui sap a on ens portarà la nit... La música: motor que mou el món, si més no el meu món... M'agrada tota la música, sòc feliç ballant com boja en una discoteca, escoltant radiofòrmula al cotxe o gaudint dels concerts de la Mercé. El que importa és que soni la música, no tant la música que sona. I esperant a que la música em transporti, a que els meus peus siguin més lleugers sota l'asfalt amb la música com a benzina, em poso els auriculars i... merda! La ràbia s'emescapa entre els llavis. Tots els viatgers que esperen a l'andana es giren dissimuladament amb ulls tafaners, sento calor a les galtes i apreto el pas. Merda! Repeteixo, amb la mateixa ràbia, ara com un xiuxiugeix imperceptible que no alerta a ningú, se m'ha acabat la bateria del mp3. Enfilo el llarg passadís de metro i, de cop i volta, la música m'inunda les orelles. Una flauta de pan sona a la llunyania, velles melodies peruanes em recorden el meu viatge a Lima aquest passat estiu. Em transporto a Perú, la olor del pastís de choclo de doña Lolita, els paisatges limenys, el gust a “maní confitado” em torna a la llengua, instants de Cusco, Cajamarca, Ayacucho... un cop sec, sòc a terra, la música ha parat i retorno a la realitat d'una revolada. Uns ulls verds em miren encuriosits i una mà morena m'ajuda aixecar-me. Vintipocs anys, cabells llargs recollits en una gruixida trena, pantalons estripats, ponxo de colors vius, en una mà una flauta de pan i a l'altre la meva. -Estàs bé?- em pregunta en un català d'extrany accent. -Si, si gràcies- Contesto ràpidament i apreto a correr cap a la sortida del metro. Faig tard.
Després de sopar, 00.45h, metro, Liceu. Al marge de la llei cívica, optem per començar la nit triant la opció més econòmica: comprem unes cervesses a l'Opencor, ens les bebem de camí i encara ens acompanyen tot agafant el metro. De cop i volta el típic colega “graciós” (i ja una mica borratxo) fa una de les seves: -Mira el “sudaca”, mira com toca la flauta, vaia pringat, si aquest es pensa que a mi em rascarà un duro ho porta clar- diu buscant mirades còmplices i esperant que la resta li riguem la gràcia. El comentari rellisca en silenci per entre les cares dels meus amics i companys de classe i passa desapercebut com un soroll sord. Jo, però, busco amb la mirada aquells ulls verds, reprenc la ruta limenya i em deixo portar fins a Plaça Lesseps. Baixem amb presses, els nostres pasos es creuen, mirades discretes, somriure forçat. Des d'aquell precís instant, de bar en bar, la meva ment balla al compás d'una flauta de pan.
01:45h, metro, Plaça Lesseps. - Raquel vens a Marina?- la veu de la Sílvia ressona al meu cap i irrompre en els meus pensament. -Què?- Amb el traqueteig del metro la seva veu s'allunya entre les vies. -Et decideixes o què Raquel?- pregunta la Sílvia insistent. - No, que va, piro a casa Sílvia- responc entretalladament. - Demà treballo reina. - Va de serio?- diu la Sílvia amb cara d'emprenyada. - Va de serio, et dec una, faig trasbord a Catalunya i marxo. Abans de baixar, dos petons sorollossos amb olor a rom amb cola.
Transbord a línia 1, Plaça de Catalunya. Enfilo el llarg passadís que em portarà fins la línia 1, amb presses i remordiments de conciència mentres miro el rellotge, merda, les dues! Una veu em sobresalta -Amapola, dónde vas tan sola?. Giro el cap a l'espera del pessat de torn. Vintipocs anys, cabells llargs recollits en una gruixida trena, pantalons estripats, ponxo de colors vius, en una mà una flauta de pan i a l'altre dues cervesses. - Tomas conmigo? No m'agrada beure sol- diu mentres em travessa amb la mirada. El llit pot esperar, penso mentres amago el rellotge a la butxaca de l'abric. Seiem allà mateix, no ens cal més, el terra del passadís del metro es transforma en un improvisat sofa urbà. Ell enceta la conversa – Que t'expliques linda?. -Linda no, Raquel, encantada eh?- dic jo fent-me la ofesa. Encantat, pues, jo Juan- em diu mentres m'estén la mà com un cavaller medieval. A partir de llavors les paraules flueixen, igual que la cervessa que m'escalfa l'estomac i m'ajuda a deshinibir-me. Després d'un llarg silenci, amb la mirada perduda, ara continuo jo - La toques bé, la flauta vull dir. -No és el meu instrument però me les arreglo- em diu entre riallades. - I quin és el teu instrument?. El violí- diu ara posant-se seriós. -Mataria per un, quan el tenia no l'apreciava... Quan no hi ha pasta, qualsevol cosa, l'únic que em va caber a la maleta és aquesta flauta. Amb el que em van donar pel violí vaig comprar el passatge. - Ostres, ho sento- vaig dir disculpant-me per haver tret el tema, se'l veia afectat i això m'afectava. - No te apures linda, quiero decir, no Raquel... ja està superat, les decisions són les decisions, no podem menystenir el nostre jo passat, si el meu jo passat va decidir que Espanya era millor que la música no vull pensar que s'equivocava. Tot i així mataria per un violí- va dir tot aixecant-se i simulant que en tocava un. Jo no en tinc cap, sinó te'l deixaria – vaig dir en un cop de gràcia. Jo tampoc en tinc cap, sino tocaria per tu, una serenata, serenata de Shubert... - va respondre tancant els ulls i ballant un vals barroerament, de parella: la dona invisible. La música sonaria només per tu... - va dir-me mirant-me fixament als ulls, inflamant-me amb aquella mirada. Doncs ja saps on trobar-me... - vaig respondre amb timidessa. - Entre vagons de metro, princessa de les vies- va dir-me, aixecant-se de cop i mentrestant que s'allunyava - Ho sento! He recordat que m'esperen! Ens veiem per aquí o per allà, tot un plaer beure amb tu!
3:45h, metro, Plaça Catalunya. Em vaig quedar de pasta de moniato. Va marxar tal i com havia arribat, i allà em vaig quedar una bona estona, abans d'agafar el metro cap a casa, taralejant la Serenata de Shubert, encisada per les seves paraules i tocada per l'alcohol. I no sé si va ser la Serenata sonant al meu cap, les bombolletes que suraven al meu estomac, l'escalfor del vagó del metro o el cansament de la nit però vaig adormir-me. Vaig dormir profundament, somiant que aquell princep limeny em convidava a ballar un vals...
4:55h, metro, Canyelles. De cop i volta em va despertar la música. Vaig obrir els ulls com taronges... Una veu potent va inundar el vagó alterant el silenci dels viatgers - Serenata! Señoras y señores, con todos ustedes Juan de Garay, violinista. Suerte que alguien me hizo recordar que siempre hay amigos para prestarte un violín cuando más lo necesitas. Dedicada des del corazón a mi linda musa, la princesa de las vias – Passada la impressió inicial, em vaig colocar bé en el meu seient, vaig tancar els ulls, deixant-me portar per aquella melodia i la música em va embolcallar, de nou, als somnis.
Em vaig despertar encara amb música a les orelles i un somriure als llavis. 7 del mati, metro, Fontana. Em fan mal els peus, descabellada, vi a la camisa, fang als pantalons. Ulls vermells que delaten l'excès de nit, alcohol i festa. Contrariament a altres matins de diumenge avui no em fa mal el cap, només hi sento música... 7h 5 minuts del mati, metro, Diagonal. Menys de dues hores per ser a la feina...
Tot va començar la nit anterior, metro, Plaça Catalunya 22.15h. Baixant a correcuita del vagó vaig remenar la bossa buscant l'mp3, m'esperava un passeig fins Rambla del Raval i sense música no és el mateix. Un kebab ràpid al Kapadokia, una cervesseta a la Masia i qui sap a on ens portarà la nit... La música: motor que mou el món, si més no el meu món... M'agrada tota la música, sòc feliç ballant com boja en una discoteca, escoltant radiofòrmula al cotxe o gaudint dels concerts de la Mercé. El que importa és que soni la música, no tant la música que sona. I esperant a que la música em transporti, a que els meus peus siguin més lleugers sota l'asfalt amb la música com a benzina, em poso els auriculars i... merda! La ràbia s'emescapa entre els llavis. Tots els viatgers que esperen a l'andana es giren dissimuladament amb ulls tafaners, sento calor a les galtes i apreto el pas. Merda! Repeteixo, amb la mateixa ràbia, ara com un xiuxiugeix imperceptible que no alerta a ningú, se m'ha acabat la bateria del mp3. Enfilo el llarg passadís de metro i, de cop i volta, la música m'inunda les orelles. Una flauta de pan sona a la llunyania, velles melodies peruanes em recorden el meu viatge a Lima aquest passat estiu. Em transporto a Perú, la olor del pastís de choclo de doña Lolita, els paisatges limenys, el gust a “maní confitado” em torna a la llengua, instants de Cusco, Cajamarca, Ayacucho... un cop sec, sòc a terra, la música ha parat i retorno a la realitat d'una revolada. Uns ulls verds em miren encuriosits i una mà morena m'ajuda aixecar-me. Vintipocs anys, cabells llargs recollits en una gruixida trena, pantalons estripats, ponxo de colors vius, en una mà una flauta de pan i a l'altre la meva. -Estàs bé?- em pregunta en un català d'extrany accent. -Si, si gràcies- Contesto ràpidament i apreto a correr cap a la sortida del metro. Faig tard.
Després de sopar, 00.45h, metro, Liceu. Al marge de la llei cívica, optem per començar la nit triant la opció més econòmica: comprem unes cervesses a l'Opencor, ens les bebem de camí i encara ens acompanyen tot agafant el metro. De cop i volta el típic colega “graciós” (i ja una mica borratxo) fa una de les seves: -Mira el “sudaca”, mira com toca la flauta, vaia pringat, si aquest es pensa que a mi em rascarà un duro ho porta clar- diu buscant mirades còmplices i esperant que la resta li riguem la gràcia. El comentari rellisca en silenci per entre les cares dels meus amics i companys de classe i passa desapercebut com un soroll sord. Jo, però, busco amb la mirada aquells ulls verds, reprenc la ruta limenya i em deixo portar fins a Plaça Lesseps. Baixem amb presses, els nostres pasos es creuen, mirades discretes, somriure forçat. Des d'aquell precís instant, de bar en bar, la meva ment balla al compás d'una flauta de pan.
01:45h, metro, Plaça Lesseps. - Raquel vens a Marina?- la veu de la Sílvia ressona al meu cap i irrompre en els meus pensament. -Què?- Amb el traqueteig del metro la seva veu s'allunya entre les vies. -Et decideixes o què Raquel?- pregunta la Sílvia insistent. - No, que va, piro a casa Sílvia- responc entretalladament. - Demà treballo reina. - Va de serio?- diu la Sílvia amb cara d'emprenyada. - Va de serio, et dec una, faig trasbord a Catalunya i marxo. Abans de baixar, dos petons sorollossos amb olor a rom amb cola.
Transbord a línia 1, Plaça de Catalunya. Enfilo el llarg passadís que em portarà fins la línia 1, amb presses i remordiments de conciència mentres miro el rellotge, merda, les dues! Una veu em sobresalta -Amapola, dónde vas tan sola?. Giro el cap a l'espera del pessat de torn. Vintipocs anys, cabells llargs recollits en una gruixida trena, pantalons estripats, ponxo de colors vius, en una mà una flauta de pan i a l'altre dues cervesses. - Tomas conmigo? No m'agrada beure sol- diu mentres em travessa amb la mirada. El llit pot esperar, penso mentres amago el rellotge a la butxaca de l'abric. Seiem allà mateix, no ens cal més, el terra del passadís del metro es transforma en un improvisat sofa urbà. Ell enceta la conversa – Que t'expliques linda?. -Linda no, Raquel, encantada eh?- dic jo fent-me la ofesa. Encantat, pues, jo Juan- em diu mentres m'estén la mà com un cavaller medieval. A partir de llavors les paraules flueixen, igual que la cervessa que m'escalfa l'estomac i m'ajuda a deshinibir-me. Després d'un llarg silenci, amb la mirada perduda, ara continuo jo - La toques bé, la flauta vull dir. -No és el meu instrument però me les arreglo- em diu entre riallades. - I quin és el teu instrument?. El violí- diu ara posant-se seriós. -Mataria per un, quan el tenia no l'apreciava... Quan no hi ha pasta, qualsevol cosa, l'únic que em va caber a la maleta és aquesta flauta. Amb el que em van donar pel violí vaig comprar el passatge. - Ostres, ho sento- vaig dir disculpant-me per haver tret el tema, se'l veia afectat i això m'afectava. - No te apures linda, quiero decir, no Raquel... ja està superat, les decisions són les decisions, no podem menystenir el nostre jo passat, si el meu jo passat va decidir que Espanya era millor que la música no vull pensar que s'equivocava. Tot i així mataria per un violí- va dir tot aixecant-se i simulant que en tocava un. Jo no en tinc cap, sinó te'l deixaria – vaig dir en un cop de gràcia. Jo tampoc en tinc cap, sino tocaria per tu, una serenata, serenata de Shubert... - va respondre tancant els ulls i ballant un vals barroerament, de parella: la dona invisible. La música sonaria només per tu... - va dir-me mirant-me fixament als ulls, inflamant-me amb aquella mirada. Doncs ja saps on trobar-me... - vaig respondre amb timidessa. - Entre vagons de metro, princessa de les vies- va dir-me, aixecant-se de cop i mentrestant que s'allunyava - Ho sento! He recordat que m'esperen! Ens veiem per aquí o per allà, tot un plaer beure amb tu!
3:45h, metro, Plaça Catalunya. Em vaig quedar de pasta de moniato. Va marxar tal i com havia arribat, i allà em vaig quedar una bona estona, abans d'agafar el metro cap a casa, taralejant la Serenata de Shubert, encisada per les seves paraules i tocada per l'alcohol. I no sé si va ser la Serenata sonant al meu cap, les bombolletes que suraven al meu estomac, l'escalfor del vagó del metro o el cansament de la nit però vaig adormir-me. Vaig dormir profundament, somiant que aquell princep limeny em convidava a ballar un vals...
4:55h, metro, Canyelles. De cop i volta em va despertar la música. Vaig obrir els ulls com taronges... Una veu potent va inundar el vagó alterant el silenci dels viatgers - Serenata! Señoras y señores, con todos ustedes Juan de Garay, violinista. Suerte que alguien me hizo recordar que siempre hay amigos para prestarte un violín cuando más lo necesitas. Dedicada des del corazón a mi linda musa, la princesa de las vias – Passada la impressió inicial, em vaig colocar bé en el meu seient, vaig tancar els ulls, deixant-me portar per aquella melodia i la música em va embolcallar, de nou, als somnis.