Ser d'un cm

Ser d'un cm.

No us imaginaríeu mai com pot arribar a ser de perillós i de fabulós ser d'un cm. d'alçària. Per això us vull explicar que magres i que divertides les vaig passar quan estava sotmès a un malefici de ser, aproximadament, d'un cm. d' alçària. Em penso que me'l va fer una bruixa del bosc a la que li havia empipat les gallines, però això no ve al cas. El primer gran pas va ser arribar a cas sa i estalvi, el malefici el vaig patir quan ja estava prop de casa meva, havia d'anar amb compte amb la gent que passava pel carrer, els gossos, els gats... Quan vaig arribar a casa el gran dilema va ser arribar fins a la porta i trucar al timbre. Vaig estar pensant una estona, per pujar una escala estava uns cinc minuts, però era molt d'esforç. Al final se'm va acudir la solució, cridaria a ma mare. No ho vaig pensar dues vegades i vaig cridar:
- Mare! Mare! Maria dels Àngels! Sóc el Jordi! Estic aquí!
La mare va obrir la porta va guaitar i no va veure ningú. Jo vaig tornar a cridar:
- Aquí! A la primera escala! Sóc molt petit, com una formiga!
- Jordi! Per l' amor de Déu! Que t'ha passat?!- contesta ella-.
- Tu puja'm mare que ja t'ho explicaré.
Em va pujar a casa i em va fer explicar-li el que havia passat. Jo l' hi vaig explicar i ella em va dir que havíem de demanar perdó a la bruixa l'endemà al matí. Jo li vaig dir:
- I l' escola? (uns segons més tard em vaig penedir d'aquestes paraules)
- Amb aquestes condicions no crec que hi puguis anar a l'escola. No pots ni aixecar un llumí, com vols aixecar un bolígraf?
- Això ho dius tu! Tinc la mateixa força d'abans d' empetitir-me - la mare va fer cara de no creure-s'ho - porta un estoig mateix i ja ho veuràs!
Ella m'ho dugué i l' hi vaig demostrar. Es quedà bocabadada, i jo em vaig fer el forçut. Vaig sopar un trosset diminut d' enciam i una mica de salsa de tomàquet amb una octava part d'una patata fregida, això deia ma mare però per mi era un sopar considerable. Després vaig anar al llit, era immens!
Podia jugar un partit de futbol, sempre que fos amb gent de la meva mida, en el meu propi llit! L'endemà al matí vam anar a ca la bruixa per demanar-li perdó. Quan li vaig haver demanat perdó em va dir:
-Perdó concedit, però el malefici durarà uns quants dies per que escarmentis. He! He! He! -va riure amargament- Ja veuràs com no molestes mai més cap gallina!
La mare amb cara estupefacte va dir que no molestés mai més cap bruixa.
La veritat és que era bastant trapella, al col·legi sempre feia malifetes encara que tragués bones notes. A partir d' aquells dies he sigut i seré el nen més bon jan de tota l'escola. La mare em va portar a casa, vaig estar mandrejant i al cap d' una estona va arribar el Xavi, el meu millor amic que em venia a portar els deures. La mare li va dir:
- No es que estigui malalt, la cosa és pitjor... Ja ho veuràs.
Quan el Xavi va entrar la primera cosa que va fer es dir:
-Maria dels Àngels!!! El Jordi no hi és!!!
- I tant que hi sóc! -li vaig contestar- Estic dalt de l'escriptori; sóc, relativament molt petit!
- Però Jordi, què t' ha passat!?!?! Com, com, com... -va balbucejar- com pot ser?
- Saps que sempre el professor em deia "Un dia Jordi faràs una malifeta tant grossa que et caurà el pèl" doncs no es que m'hagi caigut, però s'ha fet petit.
Després li vaig explicar la història de la bruixa. Ell es va quedar perplex, em va donar els deures i va marxar. Jo en aquells moments tenia moltes coses al cap, la meva mare ja havia parlat amb la senyoreta Fina i li havia explicat; també li va dir que es preparés per quan hi anés jo.
Per tant tenia uns quants dilemes: primer, jo sempre anava a l'escola amb bicicleta perquè estava relativament lluny; segon, com faria els deures a la llibreta normal, hauria de córrer pel paper i seria massa difícil i cansat. Vaig estar pensant una estona, la primera idea va ser fabricar-me una bicicleta però la vaig abandonar; no tenia ni les peces necessàries, ni les eines, i, a més, en aquell estat no podia fer res, i si li demanava ajuda al meu germà gran Joan no serviria de res, era un pocatraça estúpid. Se'm va acudir! Que ruc havia estat de no pensar-hi! Les estúpides col·leccions de miniatures del Joan, per una vegada a la vida serien útils! Després vaig cridar:
- Joan! Porta les teves inútils -que per una vegada a la vida serien útils- col·leccions de bicicletes!
Vaig poder triar la que mes em va escaure, tenien un mecanisme igual que una bicicleta de mida normal i funcionava perfectament bé.
El següent dia, ja vaig anar a l'escola; tots els companys em preguntaven: que t'ha passat? Com t'ho has fet?... El típic que et pregunten en aquests casos. Quan esperàvem el professor de gimnàstica el Marc va fer un avió de paper. Jo li vaig dir:
- Què fas?
Ell va riure i em va pujar a l'avió de paper i em va llançar. L'enlairament va ser fascinant, l'aire em tocava al pèl i sentia que era un ocell. Vaig passar pels pòsters de naturals pel costat del dels mamífers, la foto del tigre era impressionant amb aquella mida, em va fer por i tot.
Després vaig estar fent esses, els companys cridaven: Oh! Vola!... I vaig caure en picat contra la pissarra. Vaig caure des d'una alçària de dos metres i la patacada va ser impressionant. Quan vaig recuperar l'estabilitat, vaig veure un ratolí que se m'acostava, m'olorava i jo em vaig apartar una mica, el ratolí em va seguir, jo vaig arrencar a córrer, ell seguia ensenyant-me les dents, vaig córrer com mai en direcció a l' estoig de la Mireia que estava a l' altra punta, el ratolí em va començar a guanyar terreny i quan estava a punt d' atrapar-me vaig saltar dins de
l' estoig i vaig tancar la cremallera. Però el ratolí amb les seves dents va començar a foradar l' estoig que era de roba, jo vaig idear un pla ràpid, vaig submergir-me en la muntanya de bolígrafs que hi havia per allí en vaig agafar un de ferro, vaig sortir per la cremallera de darrere, vaig saltar a fora i li vaig estampar en tot el crani el gran bolígraf de ferro. El ratolí va quedar estès i jo em vaig posar damunt seu i vaig fer posat de triomfador. Llavors va entrar el professor Emili ( el de gimnàstica) i em va dir:
-Ser d'un cm. no et permet fer el pallasso Jordi! Ni sent d' un cm. has canviat d'actitud!
Tothom va riure i jo em vaig avergonyir, després de la malifeta de la bruixa m'havia de comportar millor. Aquell dia de gimnàstica tocava futbol i a mi em van deixar ser només l'àrbitre. Llavors em vaig enfadar i vaig xutar la pilota amb molta força i vaig fer un gol. L' Emili s' ho va pensar i va dir:
- Val d'acord, pots jugar però només tocant-la poc i sense ser porter. Vigileu no trepitjar-lo -tothom va riure- de veritat!
Vaig resultar ser més bo que quan tenia l'estatura normal ja que era escorredís i ràpid. Vaig marcar 10 gols i em vaig convertir en l' heroi del partit. Va ser un dia fantàstic.
A la nit al banyar-me em vaig posar a la banyera i era una piscina gegant!
Mai m'havia agradat tan banyar-me. Els dinosaures de plàstic que tenia per entretenir-me eren fantàstics. Flotaven i feia travessies en la banyera i petites batalles. Aquella setmana em va marcar la vida ja que vaig començar a ser més bon nen i més estudiós que mai. Va ser fascinant, mai l'oblidaré. Em van passar una sèrie de successos fantàstics. Com el gat de la Cinta, ma padrina, quan va venir a veure'm portava el gat per que em fes companyia però de sobte em va mirar i se' m va llançar damunt. Jo em vaig desempallegar d'ell d'una manera fantàstica, ma padrina estava pensant que veia la pel·lícula del "Senyor dels anells" en que uns intrèpids herois s'enfronten a bèsties inimaginables: trols, diables, orcs, ogres,...
Després el "Fufu" que així era el nom del gat em va reconèixer i em portava per tota la casa damunt del seu llom. La meva mare em va donar un vestidet de rei amb la seva corona i em va tirar una fotografia. Semblava un rei de l'antiguitat damunt d'una bèstia mitològica.
Van ser uns dies fabulosos dignes d' un llibre. Mai oblidaré aquells dies, sobretot quan vaig engrandir. A vegades penso que si trobo una altra bruixa, empiparé les seves gallines perquè m'empetiteixi. Tot i que ara sóc bon nen recomano empipar les gallines de les bruixes bastant sovint per que passareu uns dies inoblidables o potser no t'engrandeix mai més, mai se sap. Però aneu amb compte i no es passeu de la ratlla fent trapellades.
Fi