Sentiments Sorpresa

Corro cap a l’habitació, impacient. El passadís tantes altres vegades recorregut ara sembla que no s’acabi mai. El cor em batega esbojarrat, a causa de l’emoció, i les gotes de suor que regalimen del meu serrell em xopen la camisa. Les cames cansades no cedeixen, i els peus empresonats en pell reclamen treva. La maleta em fa nosa, però m’hi aferro fortament, movent-la endavant i endarrere amb cada gambada. Miro l’hora i veig que vaig molt tard. Tardíssim. Si l’avió hagués emprés el vol quan tocava m’hauria sobrat temps. En arribar, a corre-cuita li havia pres el taxi a unes dones grans, que em somrigueren amb tendresa. Però el trànsit avui era terrible, i el taxi no es movia ni un mil•límetre en arribar a ciutat. Així que paga i posa’t a córrer! Buscant una entrada al metro vaig recórrer tres carrers en ziga-zaga. Per fi a dins el vagó vaig poder respirar tranquil, veient el meu rostre pàl•lid reflectit als vidres. Ja estava xop de suor, però valia la pena. Vaig enxampar un indesitjable fotent-me la mà a la jaqueta i estirant-ne la cartera. No era la meva parada però no ho podia permetre! Perseguint-lo vaig notar com em flaquejaven les cames. però sense cedir i arrossegant la pesada bossa vaig col•locar-me a mig metre de l’individu. I amb un cop de maletí vaig estampar-li les esperances contra el terra. Veient on era ja no calia agafar el metro de nou. Arrenco a córrer de nou, esquivant individus i persones, conductors i temeraris, fins que finalment travesso la porta acuitada i entro en l’edifici que tants anhels m’ha inspirat. Pujo a la meva planta, i recorro el llarg passadís sense parar. En una cantonada no puc frenar i m’estampo contra un carro amb safates que m’esquitxen amb compota de poma. Però no m’importa, estic massa emocionat i impacient per arribar. Necessito saber si la Montse te un nen o una nena entre els braços... Obro la porta, feliç, i veig als meus pares, als seus i la Montse, tots amb cara de pomes agres. És un nen. I és negre.