sense títol

Com un joiell, aquesta hora menuda,
com un secret, aquesta lluïssor als ulls.
Tota pruïja és vana, si la nit
reté els anhels al caire d'un abisme.

Mai no desbocaré l'aigua dels silencis,
perquè no vull l'alè malalt dels murs,
ni que els instants s'afuïn, lacerants.

No tinc cap més claror per oferir-te,
que aquest poema vell que repeteix
els mots des de temps ha.
No tinc cap més
estada que els palmells d'aquestes mans
callades que descloc arran de tu.