Sense sentit

Em sento perduda en una món de somnis apagats,
on els meus ulls miren però no arriben a veure massa.

Només paraules buides, sense sentit,
que omplen pàgines en blanc.

Sento menys llum que m'envolta i més plor dins el meu cor,
com si palpés gotes de pluja que no mullen.

Nits d'insomni s'alimenten de la meva turbulenta pau interior mentre escolto el meu alè desencisat que no respira i s'ofega a poc a poc.

No puc entendre el món on viu el meu cap,
un món de dubtes i preguntes, de silenci i desesperació.

Els meus segons es fan minuts i després hores,
en un patir que mai arriba al final on espera morir.

Un més enllà infinit amb el sentit que li falta a la meva vida
i que per més que intenti no arribo a descobrir.

Les meves llàgrimes es fonen al mar, un mar que recull la pols del meu cor, pols que sedimenta molt endins, en un fons inert.

I cada cop més sento una profunda immensitat dins el meu cor, una immensa profunditat coberta de neu sense color i de plor sense llàgrimes.

No sé dibuixar les paraules del meu interior,
el missatge que guarda el seu silenci.

Silenci, com un silenci diferent, apagat, trist,
que vessa dins meu i m'omple de crits de dolor.

Crits ofegats i sense sentit, que moriran quan mori el cor que els manté en vida.

El plor del silenci apaga el foc dels meus pensaments, els perd en l'eternitat, mentre un abisme s'obre davant meu.

Visc en un món ple de somriures febles i foscos,
que inunden l'aire que respiro de boques reprimides i solitàries.

Un món en el que, sense saber gaire, però sabent que sé el que és estimar, estimo....sense sentit.