Sense misteri.

Un relat de: Dolors Buyó
Sense misteri.
"... el negre no es un color obscur, buit i sense possibilitats, un silenci definitiu ... ben al contrari, és ple de llum i poesia ..." (Pierre Soulages).
Han passat uns anys i les imatges son tan reals com si ara mateix acabés de sortir de l’exposició. Sempre resulta atractiu anar al Centre Georges Pompidou, i en aquest cas molt especialment. Feia poc que havia descobert la pintura d’en Pierre Soulages i des del primer moment la va captivar tot el que podien transmetre els traços i les pinzellades en color negre sobre negre, la poesia de la foscor, la llum misteriosa que desprenia aquella obscuritat buscada i trobada en el punt més escaient.
La fascinació del Centre ja era un bon començament pel recorregut que l’esperava. Un recorregut estratègicament disposat, una sala rere l’altre, perquè els ulls s’anessin acostumant a les teles. Les primeres eren blanques i l’autor anava instal•lant els panells alguns damunt fullola de fusta, d’altres sobre llenç que, per les seves dimensions requerien l’ajut de tensors i altres suports que feia el conjunt més eclèctic, si era possible.
Tal com anaven passant d’una sala a l’altra la llum s’anava enfosquin, si a l’inici l’obra tenia una petita insinuació de color, com més avançaves era més obscur, tant la pintura, com el color que la il•luminava, el fons de les parets; i la sorpresa dels espectadors augmentava pas a pas.
Ella no podia amagar la emoció, el pessigolleig a l’estómac davant les peces que l’envoltaven. La sensació devia ser idèntica per la resta del pocs visitants que hi havia aquell dia, perquè a mesura que avançaven el silenci, la consternació i la sorpresa es feia palesa als rostres de les persones que l’envoltaven. No era un bocabadat perquè sí, eren rostres que denotaven l’admiració i la expressió més respectuosa cap a l’autor.
Finalment va arribar a la ultima sala. Parets i terra de color antracita i set panells alineats i subjectats al sostre i al terra amb els tensors d’acer.
Aquell impacte visual era la culminació del recorregut en negre, era la satisfacció d’haver gaudit d’uns moments d’abstracció, d’introspecció amb ella mateixa, sense haver d’analitzar l’obra, ni el significat que li volia donar l’autor. Era la felicitat del silenci, d’aquell caliu en negre.
No volia que aquella sensació s’acabés. Si més no, quan s’acaben és quan els assaborim. I així va arribar a la biblioteca del que havia sigut la exposició.
Una sala completament blanca. Sobtava i a la vegada despertava els sentits fins aquell moment avesats a un embolcall que l’havia captivat fins l’abstracció.
Aquell contrast la va fer tornar a la realitat. Es va asseure en un sofà blanc, davant de les parets blanques i les taules que blanques que acollien els llibres, els quals eren la única nota de color.
Allí va poder recompondre els seus pensaments i fer exclusivament seva aquella inexplicable experiència.
Era una tarda d’hivern a París i fosquejava molt aviat. Fora feia molt fred, i la humitat del vespre lluïa glaçada al terra de l’asfalt dels carrers que es veien a la llunyania. Carrers obscurs, que no pas negres, reflectien al terra milers de llumetes de la ciutat que no dormia, que no descansava.
No sap quan temps va passar en aquell sofà davant el gran envidriat que li deixava mirar molt més enllà de la ciutat. La mirada involuntàriament es dirigia cap el firmament buscant la negra nit, la foscor que s’havia impregnat a la seva retina, a la seva ànima, tant sols esquitxada per una infinitat de punts de llums dels estels que lluïen aquella nit d’hivern a París.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Dolors Buyó

Dolors Buyó

1 Relats

0 Comentaris

410 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
En la incertesa de quan comences un projecte, aquest era el perfil del meu blog http://avuiparlemde.blogspot.com:
Avui pot ser un bon dia per parlar de llibres, per escriure, per parlar de musica, per escoltar bona musica, per gaudir d'una bona pel.licula, per mirar i admirar una obra d'art; avui es un bon dia per viure intensament, avui podem reinventar la nostra vida.

A mesura que llegeixo més i més, que maduro cada mot que escric, perquè me n'adono que, com més escric, més en saben els altres, només puc pensar que avui i cada dia pot ser un bon dia per aprendre una mica més del que m'envolta.

Sóc i visc a Reus, ciutat de grans inquietuts culturals. I no vull perdre cap moment de la resta de la meva vida.

Últims relats de l'autor