Sense filtres

En Pol i la Jenny es van conèixer en plena pandèmia al laboratori on ella treballava com a investigadora. Uns quants somriures de més, intercanvi de contactes i, al cap d’uns dies, la primera cita. La noia va portar un regal: “Mascareta d’última generació amb filtres intel·ligents, una mica aparatosa però eficient al 150%. Només l’has de posar a carregar a les nits. No te la treguis ni per pixar, hi va la teva seguretat i la meva”, li va dir.
En Pol volia una parella sense lligams amb qui poder travessar Europa i Àsia amb la seva autocaravana tronada. La Jenny no complia ni un dels requisits: un ex complicat, judicis pendents, tres fills petits, una mare gran i malalta, addicció al treball i gelosia patològica. Però, contra tot pronòstic i contra la seva pròpia voluntat, en Pol s’hi va enganxar. Li aguantava tots els rampells, cuidava la sogra i feia de pare postís i avorrit.
“Què et passa?”, li demanaven els amics, preocupats, veient com anava renunciant als seus somnis.
Un cop al mes, anava a dinar a casa de la mare, l’única parcel·la de la seva vida privada que havia pogut mantenir. Aquell dijous la dona, en un moviment maldestre, va vessar la safata i va tacar la mascareta que ell només es treia els minuts indispensables per engolir. Tota amoïnada, la va posar sota el raig d’aigua i la va fregar i refregar. A la nit, la llumeta de la recàrrega ja no es va encendre.
L’endemà va ser un divendres estrany. Es notava més actiu i tenia ganes de fer coses.
Dissabte es va negar a passar el dia amb la canalla i va quedar amb els amics per fer unes cerveses.
Diumenge, la Jenny li va portar una altra mascareta d’última generació amb filtres intel·ligents. “Crec que la vella està fallant”, li va dir.
En Pol es va negar a posar-se-la. “Faré servir mascareta de farmàcia com la resta de mortals”.
Ella va recollir la maleta amb les quatre coses que tenia a casa seva i es va acomiadar per sempre més.