Sense cap mena de testimonis

Un relat de: Ferran de Montagut

Joan el guia, va acabar de tallar l'últim escalo en el gel i va pujar cansadament d'amunt, del relliscós gel, encara que sòlid.
Aguantat em el seu pic, hi en els claus de les seves sabates, es va treure les ulleres que protegien els seus ulls de la blanca claror de la neu feta ja gel dur i es va assecar la suor de la seva cara rastrejant-la amb les seves mans protegides per gruixuts guant de pell. Desprès va mirar a la part mes alta de la muntanya i va calcular que es trobava a menys de cinc cents metres mes amunt i va observar que el cim feia màgiques llums al ser il·luminat per el astre rei el sol, que obstant ja començava a declinar. A mes distancia va mirar la ample muntanya del Himàlaia, amb el seu pic l'Everest. El va observar durant uns instants i va pensar en els turistes Catalans que l'esperaven a baix, eren sols dos.
"Molt de gel", va pensar. El Català mes aviat gras estava excessivament cansat, hi en quant al mes jove Josep, de temperament dur, tenia poca o cap experiència per l'escalada. De segur que la podrien dur a cap, però seria precís tallar mes escalons, hi el temps necessari per les ventisques de la nit que no ho esborrarien aquells ja fets per a tenir un marge de seguretat per retornar al campament abans no es fes de nit massa. Els Catalans no eren alpinistes; eren simplement dos turistes amb molts diners per fer aqueixa aventura.
Joan va decidir tornar; va netejar la neu premuda en els claus de les seves botes muntanyenques, i va començar la baixada, no sens pena. Aquell pic tenia poca relativa importància; ja que altres turistes abans que aqueixos el varen escalar anteriorment, i clar en el mateix dia ell l'havia escalat altres tantes vegades, remuntant i baixant.
En la seva joventut havia sigut ajudant d'alpinistes celebres ara no recordava be els seus noms, però donava igual, va arribar a pensar que es feia ja massa vell per a recordar, potser massa prudent i amb temor d'arrestar un risc imprevist i provable.
Mentre estava preocupat per aqueixos pensaments, va sentir un crit!
Era un crit de terror! Agut i penetrant, que l'eco de les muntanyes va anar repetint, en el que el seu penós so va permetre ser escoltat duran un breus segons flotant en la subtil i nuvolosa atmosfera d'aquelles altituds silencioses. Desprès altre volta el silenci, aquell silenci tan absolut inquietant de sempre.
Joan aguantant, el seu pic i aguantant-se en la corda, va baixar molt silenciós amb cautela molt a poc a poc, pels escalons que ell havia fet per la seva ascensió, i es va dirigir el risc que l'impedia veure el lloc on havien quedat esperant els dos turistes Catalans.
No hi havia cap dubte l'un o l'altre s'havia despenyat. o els dos. Al donar la volta al risc l'estómac del Joan es va contraure amb una violència no gaire usual. Josep el mes jove dels dos Catalans estava agenollat, agafat d'amunt l'escarpa i sostenint el pic amb l'altre ma. Del seu company el mes gras no hi havia cap mena de senyal.
Joan, va fer un gest afirmatiu, i fermant la seva corda en ell va tirar l'altre extrem de la mateixa al Josep prop de les seves mans. Va aixecar aquest el seu cap i va mirar fixament al Joan, amb ulls de pena i sanguinolents, Un convulsiu tremolor movia les seva espatlla.
Pere! Va dir amb veu molt baixa.
Agafis! Va cridar el Joan ordenant.
Josep es va quedar mirant-lo sens comprendre.
Aguanti la corda va repetir el Joan.
Vaig a baixar per fer una ullada.
Va ser una dubta; res mes, el Pere havia desaparegut. Hi per quin motiu no havia caigut també el Josep, no podia comprendre ho. Estava massa entabanat per a poder comprendre el accident o per a reconstruir-lo en la seva imaginació. S'imaginava solament a un home gros i robust, de edat mitjana donant tombarelles pel escarpat precipici trobant en ell la mort. Mentre es deixava relliscar per la pendent, una ràpida i borrosa sensació impressionant va passar per la ment del Joan.
Va pujar de nou. El Català estava en peu; es va passar la seva ma per la cara i va preguntar, molt fluix:
Ha mort!
El Joan va fer un gest afirmatiu.
Feia quinze anys que exercia com a guia i no havia perdut mai fins avui a cap home; aquest era el seu record... Per el moment no s'explicava encara com havia pogut succeir allò. Es va dir pels seus endins que mentre visques no se li oblidaria mai ni s'apartaria de la seva memòria aquell succés estrany.
Ha vist a baix el cadàver! Va preguntar el Josep.
No- va dir el Joan. Es inútil buscar-lo ja que no el trobaríem.
Va enrotllar la corda i es va sorprendre de que les seves mans tremolessin.
Quant vostè estigui amb disposició continuarem va dir el Joan.
Estaré llest dins d'uns minuts li va dir el Josep. El color natural del seu rostre li va tornar poc a poc i també la seva veu era molt mes segura.
Vol dir vostè senyor Joan i va continuar dient: Que el seu cos no serà trobat mai?
El Joan li va contestar, donant a la seva veu un to molt especial:
Potser la temporada que ve, aquest any segur que no.
Esta vostè segur d'això? Va preguntar el Josep, mirant-lo fixament.
El Joan en va encongir d'espatlles. Li va semblar que la pregunta no era del tot necessària. Passaria una setmana abans de que pogués organitzar un equip d'exploració, i per a llavors bufarien ja els "monzons".
Hi va seguir dient, em sembla que va caure en un glacial...
Un talús. Qui sap, potser no serà trobat mai.
Pobre Pere! Va dir el Josep movent el cap.
El Joan va aprestar la partida, amb ganes de deixar aquell lloc abans de que el Josep perdés el cap i la serenitat. Per això no va adquirir en la causa de que el Josep amb tant d'interès posava al fer les seves preguntes.
Déu el tingui en sa glòria va dir així de simple.
La idea va ser del Pere, va explicar el Josep.
Hi jo com un boig maleït, li vaig donar la meva conformitat. Si haguéssim quedat on vostè ens va dir, no hagués passat res.
El Joan no va contestar. Obstant va recordar, que va ser el Josep i no el Pere qui va fer objeccions quant ell els va deixar lligats i segurs, pregant que l'esperessin sens moure, mentre tant ell anava a obrir camí.
Josep estava impacient per continuar l'ascensió. Però tot allò seria objecta d'una investigació posterior. El seu propòsit actual era conduir al Josep sa i estalvi al poble mes propà.
Se està fent tard va dir:
Va assegurà la seva corda en el seu cos i va dir al Josep que fes igual com havia fet ell i que el seguis. Va començar cuitadament el descens. Mentre o feia va pensar en la seva família, i va preguntar:
Te vostè fills?
Dos nois l'un a Premià de Dalt i l'altre es casat a Mallorca va contestar el Josep. Em pregunto si hi haurà investigació d'algú sobre això.
El Joan de moment no va contestar, esperant algun nou contratemps.
La policia del país farà una investigació segura.
Si? El Pere i jo érem amics des de sempre. Vostè o sap. i vàrem planejar junts aquesta excursió. Es terrible: Hagués sigut molt millor que jo me hagués llançat d'arrera d'ell; així hauríem acabat els dos junts com dos bons amics que érem.
El Joan va remugar. La historia d'un Català ric morint despenyat durant una excursió, era una notícia que seria comentada a Barcelona hi ha les Illes ajuntada al nom de en Joan Ribas, , que s'havia tornat vell i descuidat, seria una mala propaganda per ell. Els turistes en el futur ja no demanarien els seus serveis com a acompanyant i guia, en una paraula ja no demanarien mes a ell, estava acabat! Comprenia tot això hi, ha pesar de això no condemnava encara al Català; tot al contrari, es culpava així mateix, per haver-los deixat sols als dos homes.
Fou terrible! Va continuar Josep. Com ja li e dit, el Pere no es resignava a quedar-se i va decidir anar d'arrera seu. Jo sol em vaig resignar a seguir-lo.
Aleshores va ser quant ell va relliscar. Jo vaig intentar detenir-lo, però ja va ser impossible, perquè es va trencar la corda.
El Joan va preguntar, amb un sobresalt:
Es va trencar?
Clar! El Pere va perdre el peu i va relliscar. La sacsejada em va fer caure a mi també. Ell era molt pesat, pel seu immens pes; poc mes de cent cinquanta quilos, fou aleshores quant es va trencar...
Es va trencar la corda? Va preguntar el Joan, incrèdul.
Potser tenia alguna falla de segur que era vella, potser tenia algun cap malmès dins seu, segur de això jo estic segur.
Les mans del Joan tibaren la corda que aguantava al Josep, i en la que anaven els dos units sempre portava dos cordes, de un centenar de pams cadascuna, i les revisava sempre el dia abans de la sortida, tal com va fer en aquella ocasió el dia de la vigília. Ara sols li quedava una.
On es el tros que vostè portava lligat? Va preguntar.
Oh! El Josep en va encongir. La vaig deslligar i la vaig llençar. Jo no servia per res. Li compraré un altre, no es preocupi home per ella.
Aquest detall va alertar en el Joan les sospites. Recordava haver vist en els peus del Josep un tros de corda. Sens dir ni un sol mot, va donar mitja volta i va començar a pujar de nou.
Poc abans d'arribar en el lloc de sortida, va veure un tros de corda al terra i tal com ell suposava, es va donar compta de les senyals que la corda presentava el cap no era de trencada, mes aviat d'haver sigut tallada. Mes no va dir ni mot, no podia despertar sospites en el Josep i menys en una baixada perillosa, en la els dos depenien l'un del altre. Sens dir paraula va recollir amb molt de compta, aquell tros de corda i la va amagar dins de la seva butxaca de la caçadora. El Josep no el va seguir en la pujada, i des de quelcom mes avall, va dir unes paraules en veu molt baixa, que sols les va sentir ell. Quant el Joan va arribar on estava ell, el Josep li va preguntar: Ha trobat quelcom?
No! Res va mentir el Joan.
Varen continuar baixant el descens sens pronunciar quasi cap paraula. A mida que transcorria la tarda, el gel pareixia amb tons púrpures. Havien empleat poc mes de set hores en la ascensió; el descens els portaria t
res hores ven bones. Tindrien de passar una nit en el campament base i desprès necessitarien la major part del dia següent per arribar al primer poble habitat. Al Joan li preocupava bastant la perspectiva de tenir de passar mes de vint i quatre hores sol amb el Josep. De totes maneres, se sentia segur mentre aquest tingues la creença de que ell ignorava el que havia en realitat passat.
Al cap d'una bona estona Josep va preguntar:
Vostè va dir que la policia obrirà una investigació ho una informació? Suposo que serà una formalitat normal.
Faran preguntes, si es això el que vostè vol saber.
Sap, estic pensant que potser seria millor que els dos ens poséssim d'acord per a les contestacions. Així hi hauria dos testimonis en contes d'un, que li sembla?
Jo no vaig veure res; estava mes amunt.
El primer que li preguntaran es perquè ens va deixar vostè a nosaltres dos sols, i crec que es preferible que diguem que els dos vàrem veure com relliscava.
Vol vostè que jo digui això?
Res pot retornar amb nosaltres al pobre Pere. Quin inconvenient hi ha en dir això?
La policia no ens creurà.
Perquè no ens han de creure?
Perquè va dir el Joan tot els guies d'aqueixes muntanyes saben que una corda no es trenca amb tanta facilitat. Pot resistir mes de mitja tona.
Llavors, vostè tampoc em creu?
Sols se el que vostè m'ha explicat.
Involuntàriament, el Joan va tocar amb la seva ma la corda que sens voler sortia de la seva butxaca, encara que va aquest fet passar inadvertit al Josep qui desprès d'uns instants de silenci, va dir:
Suposi llavors que diguem que no estava lligat.
Joan va mirar lluny, procurant trobar paraules per explicar-se.
Si jo digués això perdria tota la meva reputació va dir a la fi.
Així, va agregar, el Josep, somrient dèbilment i mirant-lo fixament, es sols aquesta tota la seva temença?
El Joan no va contestar; tot d'un cop va tenir por. Ells dos eren els dos únics éssers vivents en aquelles latituds. Sota d'ells en la llunyania es veia la fosca vall, que ja començava a cobrir-se d'ombres.
Be! Va continuar el Josep, en quant valora vostè la seva reputació?
Diguem un milió d'€uros?
El Joan va dir quelcom en veu baixa que no es va sentir. Desprès, quasi va pogué dir: Llavors vostè em pagaria a mi per carregar amb la culpa oi?
No, no sols per la pèrdua de la seva reputació va dir el Josep, treien al mateix temps de la seva butxaca una abundada cartera. Aleshores va continuar dient: Li donaré dos milions, la meitat ara i la resta quant quedi tot aclarit i arreglat, esta vostè d'acord?
El Joan es va llepar els seus llavis. Dos milions sobrepassaven massa, amb ells es podria inclòs retirar. Amb aquella suma podria alimentar i vestir la resta de la seva vida a la seva família. Però va dir:
Per a vostè es fàcil. Tornarà a Barcelona, però jo e de viure aquí hi el mateix els hi passarà als meus fills hi als fills dels meus fills. Va quedar com pensant i desprès amb forta resolució va dir : No!
El Josep va apressar la cartera entre les seves mans, i va exclamar:
Aleshores hi hauran dues versions, la seva encontre la meva. A qui creu vostè que creuran?
El Joan es va quedar sens poder dir res. El Josep tenia tota la raó. Quant ells explicaria a la policia aquest seria acceptat, perquè aparentment no guanyava res en mentir. Es va treure aquell tros de corda de la butxaca.
Y va dir: Vostè va tallar la corda que subjectava al Pere!
Si! Jo la vaig tallar va dir el Josep amb mirada desafiant, Qui no hagués fet quelcom igual? Si jo no hagués obrat així, me hauria vist arrestat rera d'ell. Obstant va continuar amenaçadorament, no m'interessa aquesta explicació, perquè parlarien els diaris i això a mi em desacreditaria.
Acostares al Joan, va prosseguir autoritàriament:
Donem aqueix tros de corda!
El Joan va baixar esverat unes quantes passes.
No em toqui. Si ho fa morirà aquí.
Vostè tracta de traurem mes diners mitjançant el xantatge?
No pot vostè sol creuar la glacera sens la meva ajuda, No coneix vostè el camí, dons de fer ho sol caurà en el barranc i ja mai mes ningú el trobarà el seu cos.
Creu vostè que aquesta amenaça m'aturarà?
Si!
Te tota la raó va dir el Josep, però de res li servirà d'avant la policia. Diré que va ser vostè qui va tallar, la corda.
Sens dir ja mes paraula, varen continuar el descens. Mentre tant el Joan exprimia el seu pensament com buscant una solució al problema que es veia embrollat. De cop se li va ocórrer una idea: < tenia que donar-li una petita oportunitat al Josep>.
Es va dirigir a un tall, en el camí que sols ell coneixia i que sols tenia uns pocs pams de profunditat.
Aquest no es el camí que em seguit aquest matí va dir el Josep.
No; però tenim que tallar si volem arribar al campament base abans no sia fosc.
Ja al costat del precipici ven a la punta, el Joan va dir:
Vaig a baixar. Aguantem vostè i jo tallaré uns escalons per a que vostè pugui baixar. Miri que li tinc confiança en vostè, ja que depenem l'un del altre.
Clava el Joan el pic del Josep fortament al terra, lligant molt segura en ell la corda, i va dir... Deixi relliscar la corda poc a poc, a mida de que jo li avisi.
Havent dit això, es va començar a baixar per el precipici,
Llavors, la corda que sostenia al Joan es va trencar i aquest va caure sens sofrir cap mena de dany, sobra la neu acumulada en la base del precipici, no sens abans fer un crit de terror, que va ressonar en l'eco hi en el silenci de les muntanyes.
La corda de nou havia sigut tallada!
El Josep sàvia que. Sense ajuda i sens corda, el Josep es trobava presoner i sens possibilitat de sortida.
El Joan va anar baixant silenciosament, procurant no ser vist pel Josep. Va somriure. Ara ja podria explicar la veritat i seria cregut.
Havia salvat la seva reputació com a guia i la dels seus fills.
Una sola vegada, podia haver sigut un accident; però dues ja era un assassinat.

Ha sigut una narració per i d'en Ferran de Montagut, escrita avui dia 11 d'Abril del 2005, en el meu estudi el del "MAS EL SOL SOLET" en la Comarca de "L'ALTA-GARROTXA" Pirineus de (Girona) Catalunya! E-Mail: el_primer_creador_de_somnis@msn.com etc.

Notes: Aquesta Narració o Novel·la, es sols sortit de dins de la meva ment, no crec que hagi passat mai, els noms son ficticis i crec que els llocs on està ambientada si que en veritat existeixen. Es sols un conte res mes l'autor en Ferran de Montagut


Comentaris

  • ONDIA!![Ofensiu]
    DOZOMITETSO | 02-05-2005

    16 MINUTS de relat,
    Haig de buscar unforat per poder llegir-me'l.
    Vaig a veure l'altra.

l´Autor

Foto de perfil de Ferran de Montagut

Ferran de Montagut

742 Relats

282 Comentaris

889691 Lectures

Valoració de l'autor: 9.56

Biografia:
Home ben conservat, nascut en una diguem família de la posguerra de la clase mitja, jo vaig cursar el meus primers estudis en el col·legi de LA SALLE, de la població de Premià de Mar (BCN) fill de poetes i concertistes de piano, mai he publicat res, quant dic que no he publicat res vull dir que mai he fet cap llibre, potser no he tingut l'ocasió o no l'he buscat, escric des de l'edat de quinze anys, ja se que faig milers de faltes ortogràfiques, però en el meu temps ningú ens ensenyava a escriure be nostre llengua. Hi avui en dia ja no en tinc cap gana d'aprendre be a escriure, ja hi han correctors en les Editorials per aqueixos casos, amb tal de que os agradi la meva manera d'escriure vull dir el poema novel·la ho el relat, ja em dono per satisfet. Havia publicat poemes i relats i receptes de cuina tant mateix novel·les per a capítols, en un diari d'Argentina en la ciutat de Chascomús en el diari es diu EL IMPARCIAL, i avui encara en tinc, també a la ciutat de Jalpán a Mèxic hi en el diari cultural "SIERRA GORDA" que sols surt els diumenges o festius. Aqui a Catalunya faig critiques en elgun diari de tant en tant. No crec que sia dolent dir que pinto des de l'edat de vuit anys, havent guanyat amb la pintura alguns premis, aquí soc des de fa molt i molt anys fotograf artistic del que tant de la pintura com de les fotos faig exposicions sovint, m'agrada fer treballs manuals, m'encanta cuinar, fer una bona cuina, escric receptes de cuina amb fotografies, es llástima que en aquesta web no les posin dons seria una gran cosa de mes a mes, un apartat de de cuina amb fotos. He guanyat varis premis de receptes de cuina en la web de http:www.joescric.com/ i en alguna emisora de radio local em reciten els meus poemes hi en algunas m'escenifiquen elguns del meus contes. Des de molt jove que em vaig dedicar a l'hosteleria, soc nat un 12 de Gener del 1940; Capricorni per mes dades i m'agrada tot el que faig, en l'actualitat soc divorciat tinc dos nois i una nena casada feliçment, d'ella tinc dos nets nen i nena el meu primer net es diu Nil i sols te tres anys que complirà el 1 d'Octubre 2005, la nena es diu Paula es molt maca com la seva mare la meva estimada filla, es una preciositat, jo des de ja fa uns anys visc en solitari en aquesta preciosa vall dels Pirineus de (Girona) en una casa a quatre vents de nom el "MAS EL SOL SOLET" En ella ens reunim per Nadal el 26 , tots cada any des de en fa molts anys el dia de Sant Esteva per a dinar en família. Aquesta foto que mostro soc jo, d'arrera hi ha una nevada tal com ha de ser, pel lloc que visc. Be dons ara ja sabeu quelcom mes de mi! Una cordial salutació a tots i totes els que em llegiu,
del Ferran de Montagut que es el meu spdònim, ja que en realitat de la vida el meu nom i llinatjes es Ferran Mujal i Naspleda, obstant... (Ferran de Montagut diu que la seva frase inventada per ell es la següent... TAN EN LA CARRETERA COM EN LA VIDA PER MES QUE CORRIS MAI ARRIVES A SER EL PRIMER!)