Sempre he estat un escriptor, en potència.

Sempre he estat un escriptor, en potència.
Em preguntaria què és la vida però no voldria acabar essent un nihilista més que s'afegeix al món de les paraules.
Podria parlar de la mort. A mi em fa por, però no m'interessa. Ja parlaré d'aquesta... potser a l'altre món? De fet resulta contradictori que se'n parli... no és la literatura un procés d'immortalitat?
L'amor... gran recurs temàtic, gran font d'inspiració... però jo mai aconsegueixo descriure l'alteració cardíaca que pateixo en topar amb el seu cos.
Què podria dir de la societat? Encara m'agafarien com a periodista abans que no pas considerar-me un artista... o potser acabaria reclòs a una presó per oposar-me als interessos de ves a saber qui. Quina incertesa de no saber mai la ressò que tindran les meves paraules!
Elogiar la naturalesa... i encara els presocràtics em trucarien per debatre quin element n'és l'Arxé de totes les coses...
De què serveix el dot de l'expressió si mai no sóc capaç d'iniciar-me en les pautes del món de la literatura?
A la fi sempre he estat un escriptor, però només en potència.