segells, tabac, i el meu amor al estanc

Demà mateix, em dirigiré al estanc, sense dubtar, doncs sé que ho faré, i que no m'importa fer-ho. Doncs sé, que no pot passar res dolent. Sé, sé, sé. No sé res.

Miraré al home tranquil·lament, estant molt segura dels meus actes i li demanaré, freda com el gel.
- Em pot fer un favor personal, si us plau?
Suposo, que ell, per darrere de les seves ulleres amb mil diòptries, em somriurà, i abans de que es pugui imaginar coses perverses, que no vull ni pensar, li demanaré si pot entregar una carta a algú.
-Jo? Una carta?

La meva mà lliscarà per sobre del vidre, amb un sobre fet per mi a la mà, i un missatge secret, que he intentat dia i nit que no sigui massa adolescent.

Em dirà que no. Suposo que em dirà que no,
quan li demani que doni aquesta petita carta a un noi que compra tabac al seu estanc.

-És un noi amb els cabells amb rissos, no sé el seu nom, de fet, solament l'he vist entrar una vegada, el veig al bus, i cada vegada que el veig, em passa algo que mai m'havia passat. -Li diria al home, però el que em passa, no li diria a ningú, bé, solament a tú.

El cel baixa, i casi toca les teulades de totes les cases de la ciutat, les meves mans es converteixen en peixos dins un mar de suor, els meus ulls es tanquen, com dos estrelles que s'apaguen, el meu cos perd força, sento com tots els òrgans del meu cos es van desfent, molt a poc a poc, fins que sembla que el meu cos estigui casi com enganxat al seient del autobús, i solament tingui un cor que em manté amb vida...i llavors penso, em moro, em moro, em moro, que és?

Són els seus ulls? Són els seus cabells? És la seva roba, es la seva boca, son les seves galtes, com de nen petit, tan vermelles, el seu somriure innocent , que a vegades m'omple de ràbia?

Espero, desitjo, vull, que el home agafi la carta, i quan ell, ell, amb la seva roba, amb els seus ulls, amb els seus pulmons que esta assassinant, de fet...que faci el que vulgui...
que quan, ell, el noi, agafi la carta que he escrit per ell, llegeixi lo que li vull dir, i em contesti, i llavors, oh, llavors....que passi el que hagi de passar, que passi el que constantment passa en aquest món, amor, amor.