Schrö - Capítol 2

En el fons, anar a un hospital sempre és tornar a anar a un hospital. Perquè, qui més qui menys, sempre ja hi ha hagut de passar més temps del que li hagués agradat. Sigui per esperar bones o males notícies, tant se val, o sigui un mateix el focus d’atenció, o bé un altre, a un hospital sempre he tingut la sensació de tornar-hi. I sempre hi he tornat a esperar.

I és que, havent-ne vist de tots colors, encara me’n feia creus de no saber com reaccionar davant de situacions com aquella. Sort que la secretaria del despatx del costat era per allà. Quina templança, quina manera tan hàbil i senzilla de controlar la situació. Una noia diferent, molt especial. Sempre atenta i somrient, davant de situacions tan complicades reaccionava amb una professionalitat i efectivitat envejables.

Ja ens va deixar bocabadats, al professor i a mi, amb aquell despropòsit de fa un parell d’anys, que bé podia haver acabat en una carnisseria. Quan en mig del desastre vam veure entrar la rosseta que solia moure els malucs pel despatx del costat, esperàvem que pugés encara més el nivell d’histèria col·lectiva. Però, no. En aquell edifici del barri industrial, tothom tenia el seu passat. I la secretaria del despatx del costat definitivament no sempre havia treballat de secretaria. I quins malucs...

Del que no hi havia cap dubte, era que fos el que fos el que havia d’acabar passant, no havia sospesat correctament la magnitud dels fets. Quan un individu educat i amb aparent formació acadèmica com l’holandès, agafa un atac de pànic i acaba a l’hospital pel sol fet de començar a parlar del seu cas, no és per riure. Decididament, havia infravalorat els motius que l’havien dut a aquell estat.

Però, seguia sense poder relacionar els fets de l’informe amb aquell pintoresc, i ara abatut, personatge. Calia esbrinar qui era realment aquell home d’accent inintel·ligible i aspecte estrafolari. La qual cosa es feia difícil donada la seva situació actual. La gent, quan està estirada en un llit d’hospital i farcida d’ansiolítics, no acostuma a donar gaires respostes. I les que dóna, no són gaire convincents.

On collons s’havia fotut el coi de professor? Tota la tarda intentant localitzar-lo. Sempre que acabava una feineta, deixava anar un “...per qualsevol cosa, ja saps on sóc”. Doncs, no. Mai no sabia on era. Semblava que, un cop esgotades les energies consumides en la feina que fos que havia acabat, tornés al seu planeta d’origen a carregar les bateries i si estigués allà una temporadeta. Sospitava que el seu planeta estava en algun poblet de la costa, proper a la ciutat, no gaire lluny. Sempre tornava moreno, amb olor de peix i tararejant havaneres. Però, mai no en donava detalls. La seva imatge intrusiva i extrovertida contrastava força amb el recel amb què ocultava la seva vida privada.

Fos com fos, de moment havia d’afrontar tot allò sense el professor. Però no podia pas sol. Per començar, vaig contactar amb el pallarès. Si l’holandès era víctima de la por, volia dir que probablement estava en perill. I calia protegir-lo, tant per motius professionals com per assegura-me de cobrar les minutes.

Jo no podia. Si em quedava de centinella a l’hospital, qui seguia amb la investigació? El pallarès era l’home indicat, de la vella escola. Un investigador pèssim, amb una dotació per a la deducció pràcticament nul·la. Però, un executor excel·lent. Professional i obstinat, mai no deixava res a mitges, i no se li escapava cap detall. A més, com a vigilant resultava excel·lent. La seva perxa de dos per dos i aquells braçots de llenyataire, el feien pràcticament invencible en el cos a cos. I tampoc no li tremolava el pols si calia treure-la de la funda.

- Tu tranquil, company. Aquí no entrarà ni en sortirà ningú que no porti bata blanca.

Sortir? Bé, no semblava gens probable que l’holandès volgués fotre el camp. Al cap i a la fi, era ell qui havia vingut a trobar-nos. Però, sí que era cert que potser no era la seva vida el què corria perill, sinó la informació que tenia al seu cap. També era bo assegurar-se que ningú no se l’enduia. Bona peça, el pallarès.

Abans de rebre la trucada, les meves divagacions no m’estaven portant enlloc. La trucada ho va canviar tot i les va deixar totes en paper mullat. Però, aleshores no ho sabia. La falta d’informació jugava a la meva contra. Si esbrinava qui era l’holandès i què tenia a veure amb tot allò, segurament tot plegat adquiriria un sentit. Sense fonts, només se m’acudia tantejar totes les opcions possibles i trobar maneres de descartar-ne per eliminació.

En quina posició jugava aquell estranger? El seu nom no em deia res. Si hagués estat un davanter de primera fila, segurament hauria estat més conegut. El professor l’hagués fet aparèixer al seu informe. O qui sap si jo mateix l’hagués reconegut. Tot i la seva aparença de científic, calia descartar que hagués format part de l’equip d’aquell desastre. El grup de cervellets que hi van treballar era de domini públic. Hagués resultat impossible ocultar el seu nom al món. I encara més al professor.

Un defensor o un mig-campista, potser? Un d’aquells homes que quan hi són ningú no se n’adona però, quan falten, el partit no rutlla? Algú que fa la feina bruta i només se’n parla quan és expulsat per doble amonestació? Novament, no en feia cara. Per poc determinant que fos en l’equip, el seu nom també hagués sortit a la llista de convocats. Quedava totalment descartada una implicació visible en l’afer.

No podia ser un jugador de camp. Havia de tenir un caràcter més buròcrata, com aquells directius que ningú no coneix però, que mouen els fils des de fora de l’escenari. Ningú no sap qui són. Des de l’ombra, dirigeixen els impulsos i les emocions del circ. I quan ho fan cap al desastre, tenen l’escut de l’anonimat, mai no han estat allà. Semblava una opció encertada, calia investigar-ho a fons.

Hi havia una altra opció viable que tampoc no es podia descartar. Al menys, fins després de rebre la trucada. I si no hi tenia res a veure? Si només fos un actor de repartiment, afegit al mig de l’obra per recitar textos sense importància. Un d’aquells papers amb tan poca rellevància que a ningú l’importa com acabin. Amb tan poca fortuna que sovint acaben menjant-se les malifetes dels protagonistes. I pagant el càstig que l’heroi principal no pot assumir, per exigències del guió.

Just el moment abans de la trucada, començava a venir-me un mal de cap d’aquells que no se’n van ni amb uns glopets de petaca. Immers en un sobtat silenci sepulcral, el telèfon va sonar diferent. La veu semblava d’un altre món:

- Ell també és aquí. Ho sabia tot des del principi. Ara ha d’acabar el que va començar. Pel bé de tots vostès, és millor que ho deixin estar.

No era la primera vegada que rebia aquesta mena d’advertències. Sempre que hi ha interessos en una direcció, n’existeixen d’altres en el sentit oposat. Però, mai cap de tan desconcertant. Un calfred em va recórrer des de l’estómac cap a totes les extremitats, fins a les puntes dels dits de mans i peus, i va tornar per pujar-me fins a dalt, eriçant-me els cabells del clatell i deixant-me el cap glaçat.

No sé quanta estona vaig estar-me sense pensar, amb aquella veu ressonant a les temples. Fins que el so d’unes sabates de taló van precedir el somriure més brillant de l’edifici del barri industrial. Aquell somriure va escolar-se tímidament per la porta ajustada, va il·luminar el despatx i em va fer tornar a regar la sang al cervell.

- Com està l’holandès? Millor?

- Sí, reina. Gràcies a tu.

“Gràcies a tu, tot sempre és millor”. Però, això només ho vaig pensar.