Ruïna

La Marta era a la saleta de cosir que encara conservava aquella petita residència de gent gran de quan havia estat una gran casa pairal. Era el lloc predilecte dels residents, ja que era la més assolellada de totes i la que més vistes tenia gràcies als grans finestrals rematats en treballs de fusta.
De fet, tot això li era indiferent, a la Marta. Tenia noranta-quatre anys, era l'exemple viu d'una persona a la qual la ruïna li havia caigut al damunt. Tot el cos el tenia deixat anar, no podia mantenir cap postura i era tanta la deixadesa que, fins i tot, la mandíbula inferior la tenia despenjada. Asseguda en una cadira de rodes, l'esquena corbada fins a una posició grotesca, incapaç de caminar, gairebé incapaç de parlar, incapaç de viure. Només demanava aigua quan passaves pel seu costat, i en alguna ocasió et reclamava l'atenció amb una veu imperceptible que et deia:
—No em dius res, avui?
La tristesa i el sofriment s'havien apoderat d'ella per veure's ja al final de la vida en aquell edifici del qual ja no sortiria viva. Desitjava la mort i la senties demanar-la:
—Déu meu! Per què no te m'endús ja?
Però el sofriment pesava molt més que la tristesa. Tenia un fill únic que venia a veure-la espaiadament. Així i tot cada dia a la mateixa hora, a mitja tarda quan el sol es començava a amagar, sofria, primer d'ànsia i respirava agitadament. Lentament, encara que estesis amb ella, l'ànsia es convertia en nervis, tremolors i llàgrimes.
—Que no li passi res al meu fill per venir a veure'm. Aquestes carreteres a les fosques són perilloses. No vull que tingui un accident. El meu fill, que no li passi res!
Aquelles frases es convertien en un mantra que repetia sense parar ni un moment, fins que passaven dues coses, o bé es feia massa tard i aquell dia el fill no anava a veure-la o finalment arribava el fill sa i estalvi.
Uns moments de pau i alegria per part de la Marta. El fill, que no tenia gens d'empatia amb la seva mare, encara l'escridassava i l'amenaçava amb no tornar mai més si, quan venia, sempre l'havia de trobar plorant.
La visita es feia curta, ja que el fill no tenia massa paciència, ni l'escoltava a ella quan volia dir-li que se l'estimava, ni a ningú quan li recomanaven que parlés amb el metge per estalviar-li aquells atacs d'ansietat i de pànic.
Amb el que descobriríem amb el temps encara ens va semblar més increïble aquesta falta d'empatia i d'afecte vers la mare. El fill gairebé no parlava amb ella la curta estona de la visita, només li retreia la seva actitud tan negativa en tot el que la rodejava i, sobretot, aquell pànic que a ell li passés alguna cosa quan venia a veure-la.
El que el fill no sabia era que quan ell marxava, es reprenia de nou el temor i l'estat de nervis fins que un cop sopada l'allitaven fins a l'endemà. Ignorem si ella, al llit, sola, seguia sofrint pels viatges del seu únic fill.
Quantes coses que no sabíem d'ella i que va anar desgranant així que va pressentir que s'acostava el final i necessitava dir-ho, però no al seu fill, que s'enfadaria segur, havia de ser algú de confiança. I aquesta ens la va donar a nosaltres.
Ja feia uns dies que, si la llevàvem, es passava tot el dia dormint, ruïna sobre ruïna, vam decidir deixar-la allitada tot el dia. S'anava apagant com una espelma a la qual se li esgota la cera i comença a fer pampallugues. En una d'aquestes lluentors en què s'esforçava per brillar, va voler tenir una conversa amb nosaltres:
—Seieu, seieu un moment si us plau —va dir-nos gairebé implorant—. Sabeu, aviat marxaré d'aquest món, en tinc la certesa, però marxaré en pau. Sí, en pau. Ningú em podrà retreure res. Dos per dos.
—Què vols dir Marta, dos per dos? —li va preguntar la meva companya.
—Quan era jove com ara ho sou vosaltres em vaig casar amb un xicot, ben plantat, no us penseu. Ja veieu el meu fill que alt i guapo que és. Aquell noi era ferroviari i el van destinar a Saragossa, feia viatges des de l'estació central cap a tot arreu: Madrid, Pamplona, València o Barcelona. Mireu, ja us podeu pensar que vivíem amb poquets diners, en uns apartaments construïts per a la gent que treballava a la RENFE. Jo tenia cura d'ell, de la casa i a les tardes ens trobàvem algunes amigues, totes amb els marits fora, per anar a fer un volt o prendre alguna cosa per berenar.
»Vam tenir la sort que al cap de pocs mesos de viure junts jo em quedés embarassada. Imagineu-vos quina notícia, quina il·lusió. Tots dos estàvem encantats de ser pares d'una criatureta. Sí, dos per dos. Va ser el més just.
»L'embaràs va anar força bé, tret dels primers mesos que vaig tenir els típics marejos i vòmits, però després tot va anar bé. Vaig viciar-me amb les olives, havia de menjar-ne a totes hores, petites, grans, verdes o negres, amb aigua, seques o amb oli. Quina desesperació. Estàvem segurs que la criatura sortiria amb una taca en forma d'oliva en algun lloc del cos.
»Jo era mare primerenca i em feia por el moment del part, però totes les amigues em deien que no patís, que era una estona només, i que quan et deixaven veure al teu fill, en un moment em passarien tots els mals. Era la cosa més meravellosa de la vida, donar a llum, ser mare.
»Va arribar el moment, vaig trencar aigües a la cuina de casa i una veïna va trucar a un parent per dur-me a l'hospital. Aquell dia el meu marit estava de viatge a Còrdova, no hi seria per al naixement del seu fill o filla gran, perquè, és clar, volíem tenir-ne almenys tres o quatre.
»Hores i hores de dolor per les contraccions, va ser terrible, el metge venia de tant en tant i em deia: «Marta, encara falta, que no dilates, esperem una estona més». Sí que vam esperar, sí. Tant vam esperar que la criatura no va poder sortir per culpa meva, per no ser bona mare i va morir dins meu.
»Què us haig d'explicar? Nou mesos esperant la criatura i al final ni me la van deixar veure. Sola en aquella habitació, buida per dins, buida del cap, buida de companyia. Van ser uns mesos terribles. Tothom em deia que jo no tenia la culpa, però jo no ho sentia així. Per què no havia deixat venir al món el meu fill?
O potser era una nena, mai m'ho van dir, ni jo vaig preguntar-ho. Estava tan dessolada que ni sé què van fer del cos petitet.
»Uns mesos més tard vam tenir la sort que vaig tornar a quedar-me en estat. Una altra oportunitat, que feliços érem, per fi tindríem un fill. Aquest cop no vaig tenir marejos ni vòmits, bona senyal. El vici per les olives va venir de nou, quin desfici que tenia, però no estalviava ni una, en menjava tantes com en volia. Van transcórrer els mesos, s'acostava el part i m'atenia un metge nou, jo li vaig dir el que havia passat amb l'embaràs anterior, que no passés de nou. No hi ha medecines per a això? Li preguntava jo a cada visita. Ell em tranquil·litzava dient-me que hi havia altres mètodes perquè naixés la criatura, amb unes pinces —que crec li deien 'fòrceps'— m'ajudarien i que tindria el meu fill sa i estalvi als braços al cap de pocs dies.
»Aquest cop van venir primer unes contraccions i després vaig trencar aigües. Déu meu! Com resava jo perquè naixés sa. Un cop a l'hospital m'esperava jo sola en una sala annexa al paritori. El meu marit tenia dies lliures i matava el temps a la sala d'espera, de fet només ens separava un envà. Les hores passaven i les contraccions eren cada cop més fortes, em van dur a la sala de parts i, tal com havia dit el metge, amb les pinces estirarien el fetus perquè naixés el nostre primer fill. Una infermera se'm va acostar amb una mascareta i em va dir que, perquè no fos tan dolorós, m'adormien, que ja em despertaria a l'habitació amb el meu fill. Vaig perdre el món de vista i sí, tal com va dir la infermera, em vaig despertar a l'habitació. Però el bebè no era per enlloc, només el meu marit que m'agafava les mans i amb una cara que no va caler que m'expliquessin res. Alguna cosa no havia anat bé i el nen va nàixer mort. Aquest sí que vaig saber que era un nen, però tampoc me'l van deixar veure, es veu que amb les pinces van haver de fer massa força perquè jo no vaig dilatar prou. El pas per dintre meu va ser incompatible amb la seva vida. Un altre cop el mateix, no m'ho podia creure, dos embarassos de nou mesos i cap fill al món. Què seria de nosaltres? Quina mena de mare era jo? Es quedaria el meu marit al meu costat o marxaria? Per què volia una dona que no li podia donar fills? Pitjor encara, que els hi posava gairebé als braços per arrabassar-los-hi un minut abans que arribessin al món. No podia ni mirar-lo a la cara.
»Quins mesos més negres vàrem passar, fins que un dia ens van dir que traslladaven el meu marit de Saragossa a Tarragona. Que bé ens aniria aquell canvi d'aires, fugiríem d'una ciutat tràgica per a nosaltres, deixaríem enrere on estiguessin els dos cossos dels meus fills, els oblidaria, potser, i tornaríem a començar a Tarragona.
»Un cop a la nova ciutat, el mar em va retornar les ganes de viure, immens com l'amor d'una mare als seus fills. Solejada, càlida fins i tot els mesos d'hivern, temptadora per a l'amor... Com no? Al cap de pocs mesos estava embarassada per tercera vegada.
»M'agradaria saber parlar millor i poder-vos explicar la mescla d'alegria i terror que sentia. Sí, molt bé, estava embarassada, però si havia d'acabar igual que les altres vegades, de què serviria? Potser jo no era prou bona per ser mare, però llavors per què Déu feia que em quedés en estat i me'ls prenia en l'últim moment.
»La sorpresa va ser majúscula quan el metge de l'hospital mirant-me als ulls em va dir que ho tenia ben clar, que seria mare, que tindria un nadó entre els meus braços. La solució era ben fàcil, quan arribés el moment del part em faria la cesària, jo no dilatava o els ossos eren massa estrets i no podia nàixer el crio de part natural. Encara em ressonen les paraules dins del cap: «No pateixis més, Marta, tindràs el teu nadó en braços ben aviat». Jo, de totes maneres, no vaig estar tranquil·la fins que va ser així.
»El mateix que les altres vegades, trencar aigües en el lloc més inesperat, córrer cap a l'hospital, una habitació d'espera sòrdida, tot era igual fins a aquell moment. Per què havia jo de confiar en aquell metge? Tot era igual que les altres dues vegades, les contraccions, la pressió que feia el fetus, o la criatura... Ja no sabia com dir-li.
»Una porta es va obrir i en la mateixa llitera on era se'm van emportar a un quiròfan. Altre cop la veu del metge, aquest cop més confosa, ja que m'havien posat una mascareta amb anestèsia, que em deia: «Marta, ha arribat l'hora».
»Vaig obrir els ulls, potser havien passat cinc minuts o cinc hores, no ho sabia. Inconscientment les mans van anar a la panxa, estava buida com les altres vegades. En tombar el cap en direcció a la finestra vaig veure el meu marit dormint en una cadira, semblava cansat. Silenci. No se sentia cap plor ni cap soroll de cap criatura. Havia tornat a passar, el nadó segur era mort. M'hauria agradat ser jo la que morís en aquell moment, una tercera vegada era una prova que ja no podia superar.
»La porta de l'habitació es va obrir lentament, com si no volguessin despertar ningú. La infermera va entrar amb un llitet per a nadons i dins, sabeu què hi havia? El meu fill, un nen, sa i preciós. El meu marit es va aixecar i em va besar en el front. Érem pares, ho havíem aconseguit, pel camí quedava molt de dolor, molta culpa, però ara podia demostrar a tothom i a mi mateixa que podia ser mare.
»Però la vida i la ment de les persones és perversa, feta per a la maldat, tot preparat per fer-te caure. Així, sense adonar-me'n, em vaig tornar en la mare més protectora de tot el món. Al meu fill no li podia passar res dolent, l'havia de protegir de tot i de tothom, la por es va convertir en mania, la mania en obsessió, l'obsessió en bogeria. Amb el meu marit no vaig voler tenir mai més relacions sexuals, un fill era per cuidar-lo i estimar-lo més que a ningú, no podia compartir l'amor amb el meu marit o amb un altre fill. Era el meu fill, era el meu fill i ningú semblava entendre tanta protecció. N'havia perdut dos, no estava disposada a perdre'n un tercer.
»Però la història fins aquí només fa que començar, encara quedava tota una vida per fer-me jo vella i el meu fill, gran.
»Us penseu que no sé que em poso encara histèrica quan sento que està en perill o que li pot passar alguna cosa. Si morís per venir-me a veure, si tingués un accident per la carretera, mai podria perdonar-m'ho. Digueu-me que em tranquil·litzi, doneu-me ansiolítics, el que vulgueu... Jo seguiré patint mentre estigui en aquest món.
»Un dia en despertar-me sola a casa, quan el meu marit ja havia marxat a la feina i el meu fill a l'institut es va produir la revelació, la solució de tot, vaig entendre que la culpa no era tota meva i el meu cap va començar a treballar a tota velocitat. El pla havia de ser ràpid i net. No podia permetre'm el gust de veure'ls patir, ràpid, el truc estava en el fet que fos un moment a la meva vida i fugir d'allà sense mirar enrere.
»Em vaig informar bé, vaig estalviar d'amagades, vaig mirar els horaris dels autobusos per poder fugir. Finalment, en una casa ruïnosa del Serrallo em van donar la munició i la pistola. Ja ho tenia tot, no em podia tirar enrere, només calia esperar el dia i el moment idoni per desfer-me d'ells dos i així acabar amb el patiment i amb el sentiment de culpa.
»Aquell dia em vaig llevar molt aviat, amb l'excusa de marxar a veure uns parents. Tenia llibertat de moviments. Aniria on em pertocava i, com tenia planejat, acabaria amb ells, els quedaven poques hores de vida i a mi tota la resta de la meva per descansar. No podia sortir res malament, era molt fàcil, entrar on eren, esperar que estiguessin sols i, sense dubtar-ho, un tret al cap de cada un. Després segons havia planejat havia d'arribar la pau, la pau per sempre.
»Així ho vaig fer, només calia decisió per no errar en els trets, havien de ser mortals. Vaig aconseguir arribar on estava un, el vaig mirar, em va mirar amb cara de sorpresa i el tret va entrar pel front. Vaig trobar l'altre no massa lluny, tampoc sabia què passava, no entenia res, què feia jo allà dreta amb una pistola a la mà. Un altre tret, tots dos morts, ara de tornada a casa havia d'envair-me la pau.
»Però no ha estat així, la vida cruel ha seguit corcant-me per dins sense cap misericòrdia, lentament, a poc a poc perquè fos més dolorós.
»Havia anat fins a Saragossa, hi havia matat els dos metges que van matar els meus fills. Dos per dos. Què era el que no funcionava? Perquè seguia patint que no li passes qualsevol cosa al meu fill.
—Truquen a la porta, vaig a obrir —va dir una de les noies, pensant que la pobra Marta delirava.
—Hola, bona nit —va dir la Mossa d'Esquadra.
—Bona nit, què fas per aquí? Et toca torn de nit —va dir la cuidadora. Era una comarca petita en la qual tots es coneixien.
—Malauradament sí, hi ha hagut un accident entre un tractor i un cotxe aquí a prop.
—Aquí tancades no hem sentit res. Ha sigut molt greu?
—L'home del cotxe a mort a l'instant, és el fill de la Marta, la de Tarragona.
La Marta dins del llit veia com el cotxe dels Mossos feia pampallugues. Ara esperava que entrés una cuidadora per donar-li la notícia. Estava segura que el seu fill era mort. Això una mare ho sap. No l'enganyarien de cap de les maneres.
Al cap de pocs minuts, la Mossa i la cuidadora entraven en l'habitació de la Marta.
Ella, sense moure's, agafava fortament dos casquets de bala que guardava sempre en una mà.
—Marta... —va dir la cuidadora.
—Dos per dos, dos nens per dos metges. Per què no n'hi ha hagut prou? Cinc minuts més i potser sóc jo la morta. Qui éreu els que em demanàveu que no tingués por?