El far de Sálvora

U, dos, espai, u, espai. U, dos, espai, u, espai. El Xoan Delgado, faroner de l'illa de Sálvora a l'entrada de la ria d'Arousa, es mirava el ritme hipnòtic del seu far. No recordava quants anys portava vivint en aquella illa i quantes nits es quedava badant amb la llum del far, que il·luminava el mar negre amb els seus batecs, igual que un cor.
D'un moment a l'altre la seva dona, la Maruxa, el trucaria per l'intèrfon, com cada dia durant tots aquests anys, perquè baixés a sopar al més ràpid possible si no volia trobar-se'l gelat.
Plovia, com era costum, però el que no era habitual era que ho fes amb tanta intensitat. Els llampecs il·luminaven els illots i les roques que envoltaven aquella illa, allunyada de tot arreu.
El Xoan, però, no pensava renunciar al ritual que precedia cada nit el sopar amb la seva dona. Es va posar un impermeable que no li estalviaria una bona mullena. Va obrir la porta que portava a la terrassa que rodejava el far i, recolzat a la barana de ferro oxidada per la sal, va començar a resar l’Ave Maria.
De darrere l'edifici octogonal que contenia el far van sortir un parell d'homes vestits totalment de negre, eren del clan dels Cancelas i, en un no res, li van passar pel cap una corda amb un nus corredís, van lligar l'extrem de la corda a la barana i el van empènyer al buit. El Xoan picava de peus per deslliurar-se de la corda que l'ofegava, amb els cops que donava, la barana es va desprendre d'una banda i al cap de pocs segons de l'altra, caient al buit ell, la corda i la barana, fins que va topar amb unes roques que hi havia just davant de la finestra de la cuina on l'esperaven el sopar i la Maruxa.
Ella, sobresaltada per l'estrèpit, va agafar una llanterna i paraigua en mà va rodejar l'edifici fins a trobar el Xoan mort sota la barana.
-------------------------
Al mateix temps, a unes poques milles de distància mar endins, el superpetrolier Jahred Viking avançava lentament cap al seu destí a Noruega. La petita embarcació Virxe do Carmen navegava direcció a la ria protegida per la gegantina nau. En principi només era una barca pesquera que estava tornant massa tard cap a port. A bord, membres de la família Cancelas minoraven la marxa per deixar passar el buc i dirigir-se cap al port de Vilanova de Arousa. El que transportaven en aquella barca, a més a més de peix, feia evident que no era tan innocent com ho semblava pel seu nom.
Dos homes dels Cancelas acabaven d'arrabassar-li la vida al Xoan, el qual, sabedor del tràfic d'obres d'art i peces d'arqueologia que feien, era un contacte de la família Roel que des de feia anys competien en el negoci.
Un cop descarregada la mercaderia a Vilanova de Arousa, la traslladaven a Moaña, on arribaven a l'aeroport de Vigo travessant la ria i, des d'allà, on el client els demanés. Normalment cap a països àrabs, on l'art era valorat més per arrogància que pel valor que tenia intrínsec. Però bé, això no preocupava gens el clan. Ells el que volien eren dòlars, com més millor.
En aquella ocasió l'operació era fàcil, ja que la peça amb la qual traficaven era petita, però de molt valor. Una escultura, poc més gran que una mà, d'una dona de mig cos amunt feta amb una estranya pedra i que corresponia a una de les poques peces de què es tenia coneixement d'una civilització que havia conviscut, en el temps, amb la dels maies.
--------------------------------
A Pontevedra la família dels Roel portaven neguitosos tota la tarda, sabien que els Cancelas tenien una operació important entre mans i havien de fer-se amb la mercaderia fos com fos. Les últimes operacions no havien sortit prou bé i necessitaven obtenir diners per poder mantenir els suborns a la policia i als jutges.
El pare i la filla gran van decidir anar cap a Vilanova de Arousa. Tots es coneixien i sabien on eren els llocs de tràfic de les mercaderies.
Els Roel era l'altra família de Galícia que també havien deixat el narcotràfic per joies, or i peces d'arqueologia. Molt més rentables en aquests temps. El seu punt de sortida de mercaderies era també l'aeroport de Vigo, però ells passaven primer per Vilagarcía de Arousa i Pontevedra, en lloc de Moaña. Eren dos clans enfrontats pels mateixos interessos i per més d'alguna execució per revenja que havien tenyit les ries de vermell.
En el temps que l'Aleixo i l'Estela Roel van fer el camí entre les dues poblacions, la falsa barca de pesca va arribar a Vilanova de Arousa. En arribar al port es va anar ficant entre les barques dels veritables pescadors fins a arribar al punt d'amarratge número vint-i-set.
L'Anxo i el Cloido Cancelas van esperar que estigués tot en silenci i no rondés cap vigilant per la zona que no tinguessin controlat. Últimament hi havia molta policia amb agents joves que, per escalar de pressa dins la policia, demanaven com a destí Galícia. Preses fàcils, pensaven, molts narcotraficants de petit nivell fàcils d'agafar.
Després de beure una cervesa i fumar un parell de cigarrets van decidir sortir i anar cap al tot terreny negre que tenien aparcat a un centenar de metres, sota la teulada que sobresortia del mercat de peix.
Estaven tan acostumats a repetir la mateixa operació i vigilar els punts estratègics que ja ho feien de forma automàtica. Mentre parlaven de les dues jovenetes daneses que van conèixer l'altre dia al bar, els van passar per alt dues ombres que estaven amagades sota de l'entrada, a la parada de «Peixe Anxela».
Els Roel es van tirar damunt dels Cancelas. L'Estela que era bona néta de la seva àvia era la més sanguinària i la que en pocs segons va degollar els dos homes, els quals no van tenir temps ni de sorprendre's. Tot seguit, va arrabassar-los la peça arqueològica.
El pare la mirava amb orgull i satisfacció. L'Estela seria una bona hereva del clan Roel, i ja era hora que una dona tornés a dirigir la família, recordant la mítica àvia Soidade.
Mirant de no trepitjar el toll de sang per no deixar cap empremta a terra, van pujar al seu 4x4 de luxe, d'un color daurat metal·litzat que cridava l'atenció per on passava i van encarar direcció Pontevedra per examinar la peça i veure a qui la hi podien oferir.
Conduïen distesos, pare i filla, rient-se de com grunyien els Cancelas mentre se'ls escapava la vida pel coll, inconscients que havien obert de nou una guerra entre les dues cases i que, evidentment, la torna d'aquells assassinats seria d'una brutalitat terrible.
Un cop a casa, van trucar al professor d'història antiga de la Universitat d'Ourense, perquè els digués què era aquell tros de pedra picada, a qui podria interessar i quant podien demanar per ella.
La porta es va obrir i de la foscor va sortir un home grassonet, que vestia de forma massa jovenívola per la seva edat, provocant vergonya, però que tenia una coneixença superba sobre civilitzacions antigues i al qual tenien ben ensabonat.
El professor va observar la peça, sense dir ni una paraula ni deixar entreveure un gest de sorpresa o de rebuig. Els Roel, amb escassa paciència, començaven a posar-se nerviosos. Ell, sense aixecar la vista i passant els dits pels petits solcs de la pètria dona, va demanar un bourbon doble.
Li van servir i, quan l'última gota corria gola avall, es va aclarir la veu informant-los que era una peça única per la qual podien demanar uns quatre-cents mil euros i a part les despeses del trasllat fins al destí, que no serien poques.
En la mà de l'home van caure un feix de bitllets de cent euros que va estalviar-se comptar i va desaparèixer amb els seus texans foradats per la mateixa foscor per on havia aparegut.
----------------------------
El Bieito Cancelas i el seu cosí ja feia estona que havien sortit de Moaña direcció cap a Vilanova de Arousa. Feia estona que havien d'haver arribat l'Anxo i el Cloido. Tampoc contestaven a les trucades dels telèfons mòbils, molt estrany tot plegat.
Van arribar al port, la barca estava amarrada, però ni rastre de tots dos. Van començar a buscar-los pels voltants fins que sota d’una parada de majorista de peix els van trobar ja freds i sense cap fil de vida. Les malediccions que van caure sobre la família Roel van quedar gravades en la pedra del terra, la guerra estava oberta a mort. Ploraven en recollir els cossos de tots dos homes, ara haurien de posar en marxa els contactes que tenien a l'Hospital de Vigo per aconseguir dos certificats de defunció, enterrar-los amb discreció i que semblés que no havia passat res. No podien aixecar la llebre.
Ben preparats, els van embolcallar en plàstic dipositant-los a la part del darrere del cotxe. La sang la van treure amb una mànega d'aigua, de les moltes que hi havia per tot el mercat per netejar els molls. Allà ja semblava que no hi havia passat res, però i tant que havia passat i de quina manera pagarien els Roel. No ho sabien prou.
---------------------------------
L'Aleixo i l'Estela Roel acabaven d'enviar un correu electrònic xifrat amb una fotografia de la peça a un contacte d'un país àrab que tenia contacte directe amb la família reial d'aquell emirat.
La resposta no va tardar ni deu minuts, la peça havia de sortir de Vigo cap a Amsterdam i d'allà cap a la península Aràbiga a primera hora del matí.
La venda lligada, els Cancelas eliminats i diners a la vista... La nit estava sortint millor del que pensaven. Com ja tenien pràctica en portar peces de valor per tots els aeroports del món, van seguir el mateix sistema que sempre. A la peça li van enganxar una etiqueta amb «Made in China», un codi de barres i van imprimir i muntar una caixa com si aquella peça fos un record barat.
Mentrestant, van trucar a la parella que els feia els viatges, el Pablo i la Lara, els dos nascuts a l'illa de la Gomera, però establerts a Galícia, on van poder prosperar molt més.
Els van lliurar la mercaderia, diners i bitllets de Vigo fins a Madrid, allà haurien d'esperar el primer vol amb passatge, que, via Amsterdam, els portés fins a la capital d'un polsós país desèrtic. Fer el canvi de la peça arqueològica pels quatre-cents mil euros i esperar que a cap aeroport de tornada els enxampessin. Fins ara no havia passat mai, però ignoraven inconscientment que algun dia hauria de passar.
Aquella nit estava farcida d'esdeveniments i, mentre uns preparaven la maleta pel viatge llampec, el Bieito Cancelas i el seu cosí avançaven cap al cau dels Roel a Pontevedra. Atacar-los allà era impossible, estaven reclosos en un xalet als afores de la ciutat rodejat per un mur, càmeres i goril·les vigilant tot el perímetre. Haurien d'esperar que sortissin i llavors tornar-los la sang que havien vessat dels seus parents.
Les dues famílies es coneixien més que bé. Només calia esperar i aviat sortirien a controlar que en l'aeroport tot anava com calia.
-------------------------------------
El Pablo i la Lara van sortir de casa seva amb la maleta i algun joguet més que van posar a la motxilla d'ella per simular regals familiars. Van trucar a un taxi que els portaria cap a l'aeroport de Vigo fent un rodeig per Marín per estalviar-se carreteres principals.
El Bieito es va quedar a prop del xalet mentre que el cosí va anar cap a Pontevedra i, si calia, d'allà cap a Vigo per poder agafar les mules dels Roel abans que pugessin a l'avió.
En poques hores havien d'ocórrer moltes coses, totes cruels, amagades i perdonades per les autoritats subornades.
Tal com pensava el Bieito Cancelas, les portes de ferro forjat es van obrir i va sortir un cotxe d'alta gamma, tipus 4x4 de color negre. Ell tenia bona visió i esperava unes corbes més avall que el cotxe passés per sota seu. Sabia molt bé el punt feble d'aquells vehicles blindats. Bons vidres, bon xassís i bon reforç a la part baixa per si col·locaven un artefacte explosiu, però tots oblidaven el sostre i, com aquests il·lusos, alguns encara posaven un vidre per poder veure el cel.
Quan el cotxe va ser al lloc idoni, el Bieito va començar a disparar amb la metralleta mils de projectils, com si fossin focs d'artifici, fins a deixar sense sostre el cotxe i aquest estampat contra un arbre al costat de la carretera. Corrents va baixar i va poder veure l’Aleixo i l'Estela Roel amb els caps mig desfets, igual que el xofer. Va marxar corrents del lloc abans no arribessin els guardes del xalet, va tirar la metralleta i es va esmunyir bosc endins fent-se fonedís. La venjança estava feta pulcrament, com a ell li agradava.
---------------------------
El cosí entrava en acció, ja havia deixat el cotxe a l'aparcament de l'aeroport i es dirigia cap a la porta principal, per si el Pablo i la Lara arribaven. Si no els veia, ja buscaria per dins.
En uns minuts d'observació no els va veure baixar dels diferents taxis que arribaven. Va decidir entrar dins de l'edifici i aviat els va trobar fent un cafè en una de les dues úniques cafeteries que hi havia. Es va apropar i va demanar un cafè amb llet al cambrer, tot seguit es va acostar a ells i, en passar pel costat, va vessar la beguda damunt del Pablo. Davant de la reacció d'aquest, ell no va demanar disculpes, al contrari, volia provocar una baralla i arrabassar-los l'equipatge en un descuit. Si es podia estalviar disparar-los dins la nau, millor, però no dubtaria tampoc ni un moment en rebentar-los el cap si calia. Aviat la fingida actitud xulesca va resultar efectiva i els dos homes es van embrancar en una pujada de crits i insults, fins que el Pablo gairebé li dóna un cop de puny al cosí. Aquest tornant-s'hi el va fer caure per terra, ell es va llançar al damunt intentant immobilitzar-lo per seguir obrint-li el nas a cops de puny. Llavors va entrar en escena la Lara, que els volia separar; en uns segons el cosí pensava aixecar-se, prendre la maleta i la motxilla i fondre's entre la gent fins a arribar de nou al seu cotxe, marxar a tota velocitat per recollir el Bieito i anar cap a Moaña, al seu cau, i passar uns dies discretament fins que es calmés tot aquell enrenou.
Però en aixecar-se la Lara, la motxilla oberta va caure a terra, i una nena que estava al costat amb els seus pares va veure totes les capses acolorides dels joguets. Va agafar justament l'única capsa que no contenia cap joguina, sinó la peça arqueològica del tors de dona. La va ficar sense dir res a la seva petita bossa i tot seguit els pares i ella es van dirigir cap a la porta d'embarcament per agafar l'avió que els portaria fins a Lisboa.
El cosí, el qual no s'havia adonat de tot això, es va aixecar, deixant a la Lara taponant-li l'hemorràgia. Ell va recollir sense mirar la motxilla i la maleta i ,seguint el pla, va sortir a buscar el seu cotxe, abans que la parella es veiés sense res, el que segurament suposaria una condemna a mort.
------------------------------------
A Riveira aquell matí es feia la missa funeral i l'enterrament per Xoan Delgado, el faroner.
La capella estava escassament il·luminada per unes llums laterals. El dia era gris i plujós. La pedra del temple fosca i unes llargues i estretes finestres no deixaven passar la llum que aconseguia travessar els núvols negres.
Al primer banc, al costat del fèretre, la Maruxa plorava. Poca gent l'acompanyava, algun cosí llunyà que seia a l'altra banda del passadís.
Massa anys sols a l'illa els havien fet distanciar-se de tot i de tothom, ara marxava el seu marit, però ella també faria el mateix camí. Un comiat trist, humit i solitari com l'ambient d'aquell dia, com les pedres de granit gris.
Alguns veïns del poble s'havien acostat en sentir la notícia. Uns per pena sincera, altres per pura xafarderia, uns quants per matar l'avorriment i, darrere de tot, al costat d'una capelleta a la qual no arribava mai cap llum sinó era de les espelmes, allà hi havia algú que hi era per feina.
El Xoan Delgado tota la vida havia servit a la família Roel. Mirant totes les nits de l'any el mar obscur, avisant de quan podien amagar-se darrere un buc o quan la guàrdia civil patrullava pels voltants de l'illa de Sálvora. També informava de tots els moviments que feia la família Cancelas, si podia fer avortar un lliurament o interceptar alguna mercaderia i que passés a mans dels seus caps. Una vida lliurada a servir que ara es convertia en un dipòsit a la Banca Gallega de més d'un milió i mig d'euros.
La cerimònia va acabar i les escasses persones que encara quedaven van passar pel costat del taüt i per davant la Maruxa expressant el seu condol més o menys sincer. Finalment, de la foscor va sortir l'enigmàtic home que, lentament, va dirigir-se cap a ella. La Maruxa en sentir uns últims passos sobre les fredes lloses va girar lentament el cap enrere. Quan l'home estava enfront seu, el va reconèixer, era un Roel. Aquest va besar-la dues vegades i introduint la mà en la bossa de la dona va deixar caure un paquet que contenia un generós feix de bitllets de cent euros i a cau d'orella va fer-li entendre que tot havia de seguir igual, que no patís, que no la deixaven sola.
Amb l'ànima més alleugerida, la Maruxa va travessar tota l'església fins a col·locar-se a la porta, per on sortiria en uns moments el seu marit cap al cementiri i el descans definitiu. A partir d'aquella mateixa nit seria ella la que pujaria les escales del far i comptaria. U, dos, espai, u, espai. U, dos, esp...
Un ganivet llarg, estret i extremadament esmolat va penetrar des de l'esquena fins a gairebé travessar tot el cos de la Maruxa, com si fos una picada de vespa furiosa. Al mateix temps ella va sentir com una veu li xiuxiuejava que finalment s'havia acabat el malson de l'illa, el servilisme cap als Roel, que els Cancelas sabien lliurar diners, però també mataven els traïdors.
La Maruxa va caure de genolls a terra, ferida de mort, la bossa oberta amb els diners escampats per sota del fèretre del seu marit i que s'anaven xopant de sang. El capellà, desorientat, no reaccionava, perquè no sabia si es tractava d'una possessió, d'un assassinat o d'un miracle.
Una ombra negra va passar com un llampec per darrere seu i les espelmes es van apagar, com també es va apagar el far de l'illa de Sálvora.
-------------------------
A Lisboa la nena deia a la seva mare, mentre dinaven vora el port, que estava cansada del que pesava aquella joguina, que li portés ella.
La mare, veient l’etiqueta «Made in China», li va respondre distretament:
—Ni pensar-ho. No sé d’on has tret aquest trasto. Llença-la.