rosa del temps

Ens coneixiem des de menuts. Viviem al mateix carrer. Haviem anat junts a l'escola, junts ens vam fumar la primera cigarreta i junts vam descobrir d'adolescents els plaers de la carn.
Quan l'Andreu va marxar a fer l'Erasmus als Estats Units jo ja sabia que mai més tornaria. La seva era una ment brillant i n'estava segura que no el deixarien marxar, com així va ser. Peró tot i que a l'Andreu mai li havien agradat aquest tipus de tradicions importades i bàsicament consumistes no va deixar mai d'enviar-me una rosa vermella cada any per San Valentí.
Pel que fa a mí, em vaig casar abans acabar els estudis i vaig tenir dos fills. També vaig afanyar-me en divorciar-me aviat i m'entretenia amb diverses parelles esgotant la vida mentre l'Andreu destacava al món de les comunicacions i es feia un nom entre els millors periodistes gràfics al temps que d'entre els fadrins més envejats arreu el món. Jo xafardejava amb la idea que mai no s'havia casat perquè m'esperava a mi, l'amor de la seva vida... Quina ilusa...
Vaig saber que tornava a casa a les notícies de la tele, venia a recollir un premi de no sé quina Associació Cultural, bastant prestigiós encara que jo no en sé gaire d'aquestes coses. I sense més pensar, vaig decidir que havía d'anar a veure'l.
Havía triat el millor vestit del meu armari, aquell que em va arreglar la meva cosina per anar al casament del Daniel. Li vaig treure unes floretes de pedreria que portava i a mi em semblava que m'esqueia molt elegant. Vaig demanar hora a la perruqueria i fins i tot em vaig permetre una manicura... Deu meu, quina imatge més grotèsca! -pensava mentre m'embotia dins les minúscules calces. No sé què esperava estrenant aquell conjunt de roba interior que portava amagat dins el calaix ni sé quan temps... No em reconeixia al mirall, pintada com una porta i vestida
com una puta... Tenia a les mans la rosa que m'havia enviat feia només dos dies, des de la seva oficina a Nova Iork amb una targeta que nomes deia I @ YOU, com sempre, però que per mi era el moment més esperat any darrere any.
Ara m'adonava que havía somniat aquest moment tantes vegades que potser era millor idea deixar-ho sent una fantasia que acabar sent una decepció. Si, millor em poso un pijama, em demano una pizza i miro la tele una estona abans d'anar a dormir... I mai sabré que hauria pogut passar...

Què és més greu, una decepció o tota una vida penedint-se d'haver sigut covard? Aquesta història te dos finals, per quin apostes tu?