Romanticisme

I.
Una tarda, mentre fèiem labor, la senyoreta Mariamontserrat ens va assegurar, sense venir a tomb, que el seu promès la va deixar perquè estava tísic i volia estalviar-li l'agonia de veure'l consumir-se a poc a poc, com una espelmeta, va afegir ella en un murmuri. I quan va ser això, senyoreta? vaig preguntar jo múrria, perquè n'havia sentit a dir alguna. El mateix dia del nostre casament. El dia del casament, il·lusa! Volia dir el dia que no es va casar! Dit això, davant el silenci interessat de totes les nenes, va callar i no en va parlar mai més. Ben al contrari, quan tornàvem a tenir labor i crèiem que es repetien les condicions necessàries a la confidència, ella, pilotes fora, i ens feia cantar o fins i tot ens deixava xerrar entre nosaltres. Al pati, però, una repetidora ens va assegurar que l'any passat la senyoreta Mariamontserrat ho havia explicat d'una altra manera.

II.
Sembla que a la senyoreta Mariamontserrat la van abandonar al peu de l'altar per afrontar un deure inexcusable. Diuen que amb prou feines va tenir temps de demanar al nuvi escàpol que quin era aquell afer de tanta importància. La resposta --i la frase de comiat d'en Jaumet-- va ser lacònica: Escriu-me. Lògicament la senyoreta Mariamontserrat devia articular però on? Tot apunta que, a aquelles alçades i amb la mosca al nas, no hi va afegir …estimat. Fos com fos, ell ja havia fugit per la finestra de la sagristia: un marit cornut l'empaitava amb una escopeta.
III.
A la senyoreta Mariamontserrat se li va trencar el cor quan en Jaumet (s'entén que es tractava del seu promès) va marxar a la francesa enmig de la cerimònia que havia de santificar la seva unió. Malgrat tot, encara és hora que surti de la seva boca un comentari fora de lloc. Perquè es diu que la família d'ell no veia amb bons ulls emparentar amb un llinatge ric però menestral: és el que passa amb la gent bona de tota la vida, que encara que els vagi de mal borràs, sempre creuen que poden apuntar més amunt. I no és que la senyoreta Mariamontserrat no fes goig, no. Tanmateix li faltava un de, ni que fos postís, en algun dels cognoms, i sobretot, una carona un xic més pàlida. A més, al pare d'en Jaumet li feia no sé què que el consogre tingués botiga i magatzem, i que no li caiguessin els anells si s'havia de descarregar el camió. Ell, vull dir, en Jaumet, pobre, ja va intentar avançar-li, quan li deia: "A la mamà no li agraden gaire aquestes cortines, estimada". Però tocar el dos per això potser era fer-ne un gra massa, no? D'aquí el disgust. Després cal imaginar-se el desgavell: que si el banquet no se celebra, que qui paga la fonda, els mossos, les flors, les cortines noves. En fi.

IV.
Que sí, que l'amargada de la senyoreta Mariamontserrat està així des que la van deixar plantada al peu de l'altar. M'han dit que en Jaumet, no se'n podia dir d'altra manera, era del ram de l'aigua, no sé si m'explico. Vaja, que era gall, que en dieu el jovent ara, tot i que a mi sempre em va semblar més aviat gallina. I el que són les coses, quan es devia veure a davant del mossèn, amb aquell tros de dona, i el dèbit conjugal, es devia imaginar una cadena perpètua. Perquè de porc i de senyor…I au, a remenar el culet, que diu que s'entenia amb el sagristà, que era pare de família, o almenys ho va ser fins que se'n van anar tots dos, juntets. I diu que els van veure, a la capital, vestits de doneta, quina fila, i fent el carrer. És el que passa quan les coses es fan de qualsevol manera, vet aquí.