Roma

Què és Roma? Em refereixo a la Roma antiga, a la ROMA CAPVT MVNDI, a aquell mite de la història de la humanitat, a aquella llegenda; i no pas a la ciutat que hi ha ara i que no arriba ni a la sola de la sabata d'aquell tità de la història. Per què és tan gran, tan gloriosa? Perquè Roma, aquella Roma, no és res més que el crit més gran la història.
És el crit de dolor i d'angoixa dels pobles que van ser anihilats, esclavitzats i eliminats per aquest tità. Els cartaginesos, els íbers, els gals, els etruscs i un bon reguitzell més de pobles que, a causa de Roma, van deixar d'existir. El crit de dolor d'uns pobles que veien com el seu món era completament destruït i no podien fer res més que resignar-s'hi i obeir les ordres del nou amo (i quan dic amo ho dic amb el senit literal) romà. El crit de dolor de veure com milers de famílies eren separades per sempre més i venudes com a mercaderia pels mercats de tot l'imperi. El dolor de veure com paratges naturals que eren bells i pròspers eren convertits en latifundis productors de blat, com el que abans eren bells llogarrets d'indígenes ara no eren res més que pobles fets "ex nouo" seguint el mateix patró que a la resta de l'imperi, com ciutats meravelloses, com ara Cartago, eren reduïdes a cendres.
Roma és el crit de fúria desbocada d'aquests pobles que van lluitar, inútilment, per a la seva supervivència. És el crit de guerra, el crit de set de sang, dels legionaris que, encegats pel "panem et circenses" i les promeses de terres, es llançaven com feres sobre l'enemic. És el crit salvatge i d'esforç titànic que els pobles germànics van haver de fer per acabar amb aquest monstre militarista. I també és, emperò, el crit de desesperació d'una civilització complexa, culta i refinada que es veia abocada al desastre, a la foscor medieval.
Roma és els gemecs de plaer que els seus ciutadans lliures, plenament entregats a l'hedonisme més destructiu, feien en les fastuoses i decadents bacanals. És els juraments que feien cridant amb la mà alçada i sacrificant la seva pròpia sang que feien els Horacis mentre era Roma mateixa qui es destruïa a si mateixa, qui destruïa el seu nucli de fe en el deus i, especialment, la fe en el destí que el gran Júpiter li tenia reservada. Roma és, per dir-ho d'alguna manera, un crit provocat per la consternació que suposa saber que tu ets el teu pitjor enemic.
Però Roma també és, alhora, el crit d'aquells esclaus desesperats que bevien de l'abeurador d'esperança que era la fe cristiana en aquell desert de desesperació, un abeurador que, segles després, vam descobrir que no era res més que un miratge. És el crit de desesperació esperançadora que feien aquells cristians que, mentre resaven al seu déu, veien atansar-se la mort disfressada de lleó. És la pregària d'aquells cristians que, ben al contrari del que es creu ara, no anava dirigida a déu, sinó que l'entonaven per foragitar la desesperança.
Roma és, en definitiva, el crit de dolor més gran que es pot sentir, i que és el dolor de l'ànima. Roma és el crit del dolor de l'ànima que tota una immensa comunitat humana sentia, és el plor i el crit de dolor més gran de tota la història de la humanitat. Per això Roma és tan gran.