Riu d'or (capítol 1) - El lloro del Nostromo --> versió B

Un relat de: Nostromo

El Lloro del Nostromo
Sempre he pensat que era un luxe sentir-me acompanyat de l'Alícia. Ho sabia i, no ens enganyem, era un motiu d'orgull. Quan entràvem a un cau de mala mort com l'anomenat "Nostromo" la gent es tombava i xiuxiuejava coses que sonaven a admiració o enveja. Sí, jo era un dels terratinents més importants i influents de la contrada, i era temut precisament pel tipus de poder que això comporta. El pas segur i ferm de l'Alícia, en canvi, feien que ella fos respectada per tothom per ser la persona que era. La veien com una de les persones més fortes de Port Elisabeth, a l'Àfrica. Una persona segura, justa i brillant. Jo, per altra banda, provenia d'una família benestant d'Europa. El meu pare, el Sr. Martenebleu, Comte de Borgonya, era ric, polític, poderós, influent i formava part de l'alta burgesia europea. La vida és molt fàcil en casos com aquests: pràcticament regalada. Els reptes de l'Alícia i les aventures on acabava immers per la seva culpa, però, m'atreien més que la vida fàcil i grollera d'Europa, i és per això que vaig decidir abandonar tot aquell luxe i comoditat.

A l'Àfrica corrien temps difícils, on la llei de l'home fort dominava per sobre del que la civilització considera correcte. Els homes blancs havien anat arrasant el món amb les seves pràctiques mesquines, i aquell racó de l'Àfrica negra no només no se'n salvava, sinó que semblava que la crueltat s'hi trobava amb més èmfasi que mai.
El vaixell gravat al tros de fusta, penjat d'unes grosses cadenes, grinyolà en veure'ns entrar. Era, segurament, l'últim so mínimament normal que senties abans d'entrar al Nostromo, la pitjor de les tavernes existents. A partir del moment en que creuaves la porta t'endinsaves al món més salvatge que s'hagi imaginat. Si l'home és el causant de la crueltat, i aquell lloc era el cau on els pitjors espècimens es reunien, només hi podies trobar un bon exemple de les desviacions humanes més rocambolesques. Ni la pietat ni el sentiment humà hi tenien cabuda. Era l'escola dels pitjors oficis i l'exemple de lloc on ni Lucífer hi seuria a fer una cervesa.

No hi ha pitjor error que el comès en pro d'una suposada civilització de pobles antics, i aquesta pràctica era l'habitual a l'Àfrica d'aquells temps, fent, conscientment o inconscient, que l'extermini humà i cultural prengués el lloc a la humanització. A l'interior d'aquell cau és on es trobaven els conspiradors i executors de qualsevol dels plans més exitosos i metòdics portats a terme durant aquella època. Era conegut amb el sobrenom de la fàbrica on es dona vida a la màquina de la mort.

L'amo del bar era un personatge de tornada de tot. Feia anys, quan encara era jove i la innocència no l'havia abandonat del tot, va arribar a l'Àfrica amb una ploma a l'estoig i un bloc de paper blanc, disposat a descriure la veritable essència humana. Lluny de la civilització que ell creia corrompuda, volia destriar l'ésser ser humà més pur a través de l'observació i de la lletra. La visió i l'experiència, però, el va anar apartant del camí emprès, abandonant-lo a una sort molt diferent. Boig i amargat, i víctima de la seva pròpia innocència, servia begudes als pitjors exemples de la corrupció de la civilització. La ploma feia temps que reposava al fons del port, allunyant-se de la seva mà.

Una primera ullada a la taverna ens va permetre identificar, ràpidament, l'objecte de la nostra visita. Era fàcil identificar-lo, ja que es tractava d'un lloro pollós. Reposava a l'espatlla d'un borratxo del tot despreciable, sobre d'una jaqueta, grossa i pesada, que desprenia una fortor difícil de suportar, barreja de brutícia acumulada i d'excrements del propi lloro. Vam seure arraconats i discrets vora d'una taula amb poca llum. No volíem ser destorbats. Teníem feina i volíem provar de resoldre algun dels secrets que el lloro guardava per a si. Tot i les influències de què disposàvem, feia temps que anàvem darrera de certes pràctiques irregulars i no aconseguíem ni la més lleugera de les pistes. El lloro s'havia convertit en una de les úniques esperances, tot i que sabíem que confiar la nostra sort a un psitaciforme de cua curta genèticament dubtós era massa agosarat.

Es fa difícil observar res en un lloc lúgubre i ple de molèsties. La foscor i el fum enterboleixen la vista, mentre que el soroll i les baralles, l'oïda. A més hi has d'afegir les constants grapejades que has de suportar de qualsevol de les meuques que hi intenten fer feina, de gent mig morta i malalta, que son víctimes de l'extorsió del proxeneta i de les noves malalties importades de la vella Europa. Malgrat el soroll ens vam quedar observant el lloro pollós, objecte de la nostra visita.
-- Rom i mti, mti i rom, rom i mti, mti i rom - anava fent.
Anava repetint un cop i un altre la mateixa cançoneta que tan intrigats ens tenia. D'on la devia haver tret, el lloro?

Al cap d'uns instants, el borratxo es va aixecar violentament, tot empenyent la gentussa del voltant que, amb un gemec, el varen deixar passar. El lloro, enganxat a l'espatlla el seguí. Mai se'n deixava anar. La meva teoria era que les potes s'havien quedat enganxades a la jaqueta per culpa de la femta, com si d'un ciment es tractés. El borratxo i la seva extensió, el lloro, van seguir l'amo del local cap a unes estances apartades on les meuques i els borratxos hi acostumaven a jeure. L'Alícia, sempre atent, em va fer un senyal per a que la seguís fins als apartats. El propi ambient del local ens amagava de la vista dels dos personatges, però tot i així vam prendre les precaucions necessàries per a no ser descoberts. Un pas en fals i passaríem a formar part del past dels porcs, ja que qualsevol personatge de la taverna ràpidament s'apuntaria a la massacre.

Arribats a la porta mig derruïda vaig fer un gest a l'Alícia per a protegir-la de la visió del que es podia entreveure a través de les escletxes de la fusta. No era un espectacle digne de dames com ella, que, tot i les seves formes rudes, no deixava de ser una dama. El taverner i el borratxo estaven apallissant un nen negre, vingut, sens dubte, de l'interior de l'espessa selva, de més enllà de la frontera del que es considera conegut. El nen, sense poder fer res més, s'estava arraulit al fons de l'habitació, intentant protegir-se dels assots que el bèstia li estava propinant. La foscor en prou feines deixava entreveure si el nen encara vivia. Només els gemecs de dolor i de petició de clemència, incomprensibles, donaven fe de que encara era viu. Per tot arreu hi havia sang i excrements del nen, cosa que indicava que estava tancat des de feia temps. La pudor era insuportable, i si a això li afegim els crits del nen, barrejats amb la sàdica actuació dels dos homes encara feien l'escena més grotesca.
- Digue'ns on son els arbres que ploren, imbècil! - Anava cantant el taverner, de manera constant i rítmica, mentre anava marcant la pauta amb uns cops de peu del tot calculats al fetge de la criatura.

L'ajudava el borratxo, que suplicava per la seva recompensa: una miserable ampolla de rom. I això és el que valia la vida d'aquell pobre nen? una ampolla de rom per un borratxo.
- On son, els arbres que ploren? Si no ens ho dius moriràs. No mereixes ni l'aire que respires. Miserable. Negre. Pollós. Tots els mti sou així d'imbècils? O potser ho sou tots els negres?
En sentir les tres lletres, mti, pronunciades d'aquesta manera, se'ns va il·luminar la cara. Feia temps que anàvem a la cerca de qualsevol pista que ens portés cap als mti i per fi trobàvem alguna cosa. Potser sí, que al cap i a la fi el lloro podia justificar la seva existència.
- Rom i mti, mti i rom! - Anava cridant, histèric, el lloro.
El soroll es feia cada vegada més insuportable, i la tensió anava creixent.
- Moriràs, m'entens? I no m'embrutis la bota de sang! Miserable!

Va ser aleshores quan vam interrompre a l'habitació. El factor sorpresa, però, va ser descobert pel maleït lloro, que tot seguit va començar a bramar:
- El comte i la meuca! El comte i la meuca!.
Això va fer reaccionar el taverner, que em va etzibar un cop al cap que em va tombar, deixant-me quasi inconscient, al terra. Per sort, l'Alícia va reaccionar a temps, saltant cap al darrera de l'amo de la taverna i el va apuntar amb l'arma que duia amagada darrera l'esquena.
- Caram! Aquesta meuca es mou ràpid i bé... sempre et mous així, maca?
- El comte i la meeeeeeuca! - cridava el lloro.
- Ni em miris, imbècil! I limita't a respondre les preguntes del Comte. - Digué l'Alícia.
- Ui! El comte finet. Què hi fa, en un lloc com aquest? Això és per als homes, i no per a nens de fireta, amb mans de pianista i estómac de te amb pastes.
Li vaig propinar un cop a l'entrecuix que el va doblegar del tot. No estava disposat a sentir més comentaris vexatius com aquests. La prepotència i l'alineació humana d'aquell personatge em treien de polleguera. No ho podia suportar.
Mentrestant, el borratxo, pres pel pànic, es va acostar a la porta intentant fugir. Era borratxo, però no imbècil, i la poca activitat neuronal li aconsellaven que marxés. Només va caldre, però, un ràpid moviment per a aturar-lo.
- Si us plau, només volia una ampolla de rom, jo... deixeu-me marxar. - implorava.
Només hi ha una cosa que em resulti més repulsiva que un taverner dèspota i mal nascut: un borratxo malalt demanant clemència. Li vaig pagar una ampolla de rom i prou diners pel lloro. Des de que havia sentit allò d'"el comte i la meuca" se m'havia posat entre cella i cella adquirir el lloro i netejar-li el bec amb sabó. S'ho mereixia.
- És que el lloro és el meu amic fidel! - Implorava el borratxo.
- Té aquests diners extres i toca el dos. No estàs en posició de negociar res, i el lloro ja no està dins la partida. Me'l quedo.
El borratxo va marxar, visiblement trist, però amb prou diners per a trencar-se el fetge tot bevent rom a la barra del bar.

- I doncs? D'on has tret aquest nen? -Ara l'interrogatori el fèiem nosaltres al taverner, que jeia, suant, dam
unt del terra, amb l'Alícia acariciant, amb la punta de l'arma, el seu coll.
- Me'l van vendre. - Digué.
- Impossible - Deixà anar l'Alícia. - Sé perfectament com està organitzada l'Àfrica, i aquest nen no és possible trobar-lo en cap mercat de Port Elisabeth.
- El vaig canviar per una nit de sexe a un marxant de l'interior. Em va dir que el nen em portaria a un lloc de la selva on em faria ric amb el comerç del cautxú. L'imbècil, però, no té ni idea de què li parlo.
- Has pensat mai, que potser no t'entén?
- És un refotut negre de merda, i per tant sense cervell!
Li vaig etzibar un altre revés a l'alçada del fetge. Això, potser, faria que es comportés d'una manera menys agressiva i prepotent.
- I el marxant? Qui és? On el podem trobar? - Segurament aquesta era l'única pista que ara se'ns obria. Calia aferrar-s'hi com fos.
- No en sé res. No l'havia vist mai, per aquí. Només vam fer aquest tracte i prou. No el tinc dins dels meus clients habituals.
- I la meuca que el va satisfer?
- Morta, de sífilis, com la majoria.

Vam mirar-nos un moment, tot analitzant la situació actual. Era el moment d'aconseguir el màxim d'informació possible. Portàvem massa temps darrera d'alguna pista, i per tant no podíem deixar cap detall sense investigar. El taverner, però, ja no ens podia aportar res més.
- Ens quedem el nen. - Digué, finalment, l'Alícia.
- Però si val una bona fortuna! O me'l pagueu bé o no sortireu vius del local. Tinc amics, sabeu?
- D'acord. - Vaig dir. - Hi accedim. Cobraràs una bona quantitat pel nen. - No volíem veure'ns enmig d'una baralla dins del local.
- Segurament no duus tants diners a sobre.
- Passa per casa, doncs. I ara, marxem.

Un cop fora, vaig mirar l'Alícia. Feia cara de cansada, però alhora estava contenta. Sempre em sorprenia, ja que els seus cops amagats ens havien salvat la vida unes quantes vegades. Ens havia salvat al nen i a mi, un mti de dotze anys més mort que viu però que, amb les atencions d'unes bones mans, reviuria i es refaria ràpidament.

- Bé, ja tenim alguna cosa, no? -va dir l'Alícia.
- Sí: un lloro mal educat, un nen, i un cop al cap del qual em costarà refer-me.




Comentaris

  • nostromo ..[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 11-11-2005

    no sé perquè jo li dic "nostramus" i sense voler ho he escrit ... el alzheimer no perdona ...

  • després ...[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 11-11-2005

    d'això serà molt avorrit anar al Nostramus, ara veurè l'amo ( el rei de la rialla) com un taverner malcarat que pega als negrets del barri. La pròxima vegada com a homenatge al vostre relat demanaré una copa de ron. S'ho mereix ..

l´Autor

Nostromo

2 Relats

3 Comentaris

1903 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Un Lloro, un bar, un vaixell, i unes quantes cerveses de més i molta
imaginació etílica [aquesta meva que el Marc només veu cocacola....] van fer
sorgir un relat a dues bandes, que s'ha acabat convertint en un preludi d'una
llarga amistat [amb el Lloro].

La història és la mateixa, escrita des de dos punts de vista. Els autors son dos, un a cadascun dels punts de vista:
l'Alícia i en Marc , i el protagonista de tot: el lloro. Per més
referències pregunteu al Nostromo. Un exercici literari que esperem que us
agradi.

Cal dir, a més, que tot plegat ha estat creat per a una història dividida en diferents capítols que aniran apareixent de manera més o menys periòdica. Sempre respectant l'essència de la pròpia creació.

Apa, confiem que us agradi....

Nostromo
(i el lloro, és clar!)

P.D: si voleu fer alguna aportació, crírica, o si voleu una cita amb el lloro, ja ho sabeu:

el.lloro.de.nostromo@gmail.com