Rituals i cerimònies (La Jungla i V)

Un relat de: Gabriel Boloix Torres

Vet aquí dos relats entorn el fantàstic món dels rituals i les cerimònies...
I
CERIMÒNIA CIVIL
Aquell fatídic dia de novembre ma mare estava que treia fum. El seu caperronet no entenia que el meu cosinet i la seva futura doneta s'haguessin volgut casar pel civil.
Quin desengany per tota la família! Quin tràngol! La tia ja havia fet mil plans de com volia que fos la cerimònia. Havia pensat que trucaria aquell capellà tant estimat per tota la família i també havia fet plans i havia pensat que la filla de la veïna podia cantar una dolça i tendre Avemaria i ja havia pensat que els nebodets entremeliats ferien d'escolanets i aquells altres nebodets portarien els anells a l'altar i fins i tot ja havia planificat una llista amb els possibles lectors i pregàries de la missa. Però, si la cosa només havia de ser civil…si la cosa només havia de ser una avorrida boda de tràmit civil, tots aquells projectes de mare perfecte havien anat a fer punyetes! He dit boda?
Perdó, hauria d'haver dit unió, una unió entre dos ciutadans que firmen uns papers davant l'Estat i davant un home que es fa dir jutge i que segons diuen reparteix la pau entre la futura parella d'esposos.
Sí, recordo, aquell fatídic dia de novembre. Novembre? Sí, novembre! La parella en qüestió no se'ls hi va ocórrer res millor que casar-se en novembre, en la meravellosa data després del dia dels difunts quan tothom encara té el mal rotllo dels cementiris i tothom està empatxat de panellets i castanyes.
El dia en qüestió fou un dia assolellat. No podia ser! Tots esperàvem amb ànsia que fes mal temps, que els hi compliqués a aquella maleïda parella de cosinets la seva maleïda boda civil. I no, no va ser així. Tot va anar perfecte. Massa i tot. A les dotze del migdia tots suàvem com condemnats davant de la Casa Consistorial. Tots lluïem vestidets d'hivern per l'ocasió, Esperàvem que fes mal temps, que plogués, que fos un dia de tardor mínimament humit, gris i nuvolat- sinó quina gràcia té casar-se en novembre? I per què no sabien casat en una meravellosa data primaveral o estiuenca?- i en comptes d'això, va fer un dia fastigosament bonic i primaveral, més ben dit, gairebé era estiuenc!
Ah, és clar! L'estiuet de Sant Martí i la mare que el va parir!
Les convidades lluïen els seus nous abrics de pell que s'havien comprat per lluir per l'ocasió i els convidats estaven tots temptats a treure's la corbata en mitja cerimònia.
Tots i totes maleïem els nostres vestits. Fins i tot em vaig fixar amb el vestit fora de to de la tia de la núvia. La típica tia que no pot veure ni sa mare! La tia en qüestió li era igual la seva fillola i només es preocupava d'aparentar la seva alegria de padrina ideal i desfilar bé amb el seu vestidet nou de trincadel catàleg tardor/hivern del Corte Inglés.
La molt bandarra segur que estaria pensant interiorment: "Espejito, espejito…¿quién tiene el culo más bonito?"
Tot va ser fastigosament fred i correcte. La núvia va arribar amb una carrossa de cavalls d'època i va sonar molt ràpidament la marxa nupcial. I els nuvis varen firmar el seu pacte amorós a la gran Casa Consistorial. Varen sortir radiants i feliços i els hi vàrem llençar uns bonics pètals de flors. L'arròs, com us podeu imaginar, el vaig llençar a les escombraries. Després de les fotos de rigor, en les quals els pocs convidats vàrem somriure fastigosament bé, vàrem anar al restaurant. El menjar era bo! Boníssim! El millor de tota la cerimònia dels ous. El pare de la núvia va llegir un discurs molt emotiu i la tia padrina va recitar un poema molt ben rimat que es notava que no l'havia escrit ella, la mot bandarra!
La cosa em començava avorrir. Normalment a les bodes passen coses. Algú estornuda, alguna parenta plora d'emoció, els joves concos criden allò de "Visca els nuvis!" I pensen "ja us ho trobareu!" Fins i tot a vegades hi ha el típic teclista que toca fatal i que fa versions de cançons estiuenques i comercials. Aquelles cançons que ningú traga per enlloc però que tothom fa veure que són fantàstiques i que les balla després d'haver-se fotut la bacanal nupcial i com no, tota la carta de caves , vins i licors.
Em vaig topar amb el maitre del local i li vaig demanar que acompanyés el pastís amb dues boniques orquídies, que eren les flors predilectes de la núvia. El que jo ignorava del tot és que el cambrer que havia d'entrar el pastís nupcial era al·lèrgic al pol·len de les plantes i ja us podeu imaginar que carai va passar…
Quan tothom esperava el grandiloqüent pastís acompanyat de la melodia de Carros de fuego, el cambrer sense voler va olorar les orquídies i va fer l'estornut del segle i el pastís va anar a fer punyetes. Típic! Típic no! El pastís va anar a fer punyetes a la cara de la tia padrina. La núvia no va poder reprimir una rialla i a continuació com efecte mimètic en cadena tothom va riure i jo evidentment ho vaig gravar tot. La tia padrina feia cara de fàstic, de por i de vergonya, una cara ideal pel passatge del terror.
Gràcies a l'empastifada del pastís, tot el terra estava relliscós i a l'hora del ball més d'un i d'una va caure i jo vaig començar a riure. La música va parar de cop.
La tia padrina va escridassar tothom i va marxar i al seu darrera els pares dels nuvis i també els convidats plens de blaus per les caigudes a l'hora de ballar el vals .
I evidentment els nuvis es tancaren a una cambra de l'hotel-restaurant per fer allò que es fa la nit de nuvis. Només quedaven unes tietes d'Hostalets de Pierola que varen preguntar al cuiner els secrets màgics del pastís volador. Secret que el cuiner no va saber contestar mentre el cambrer desgraciat seguia estornudant i estornudant. Atxís!


II
RITUALS
A la meva ex sempre li agradaven molt els rituals. Sempre deia que jo preparava uns sopars exquísits que eren els millors preludis abans d'anar al llit. Jo sempre li deia que això, en part, venia de família, per què a casa meva sempre hem seguit bastant els rituals del calendari litúrgic; bé, suposo que com totes les cases catalanes, o potser no, no ho sé.
La qüestió és que ara he acabat els estudis d'antropologia. Vés per on! Quina bestiesa!
Els meus amics hem diuen que no entenen perquè em vaig decantar per aquest camp i que l'únic que he estat fent ha sigut perdre el temps. Tampoc entenen la meva dèria malaltissa de saber el per què seguim uns hàbits i no uns altres, el per què abans eren tant important els balls de festa major i ara, en canvi, ho són molt més els balls de discoteca. El perquè alguns catalans, quan hi ha festes, ponts i aqüeductes, marxen esperitats de les seves ciutats i segueixen el ritual de les autopistes i els peatges.
Com us deia he acabat els estudis i ara només em falta la tesi de final de carrera. I no se'm va ocórrer res millor que començar a escriure una tesi sobre les celebracions familiars. Per això, el primer que vaig fer va ser documentar-me sobre el tema. I per això aquests dies he estat buscant aquells poemes que escrivia tant bé l'oncle solter de ma mare, el cel sigui pobre home, i que sempre llegia en ocasions especials , com Nadal, Pasqua, Rams o la Festa Major.
Per molt que molta gent no cregui en Déu ni en sa tia, són els primers en fer el pessebre, i l'arbre de Nadal i celebrar les dotze campanades i els Reis. És allò tipíc de donde va Vicente va la gente o lo que hace Vicente hace la gente.
Això és el vaig pensar aquell dolç diumenge primaveral, aquell dolç diumenge de rams.
Unes riuades amunt i avall per anar a l'església. Per anar fer què?, em preguntava jo, si durant tot l'any em prou feines la trepitgen.

Bé, mentida, n'hi ha que hi van tot l'any i n'hi que van per Nadal, Pasqua i Rams. I fins i tot n'hi ha que segueixen amb devoció les processons i es vesteixen de penitents. Podríem parlar extensament de tradicions, de costums, en fi, de rituals. Això de la palma i el palmó és molt graciós. A vegades fa més l'efecte que són els pares que volen comprar el palmó, no perquè el nen estigui content i feliç, sinó perquè és la tradició i perquè està molt bé això de vestir-se de gala el diumenge de Rams i anar pels carrers lluïnt un nou trajo i esperant que la gent els miri i ho comenti. I per què a vegades els fa més il·lusió portar la palma i el palmó als pares que no pas els nens que han d'arrossegar uns palmons de Cal Déu, que molt sovint són més grossos els palmons que els nens. I per no parlar de les tradicions culinàries molt arrelades també amb això del calendari litúrgic. Això sí que m'agrada! Està molt bé això dels panellets, els turrons, el tortell de Reis, el xató, la sardina, els calçots…Oh, els calçots! És fantàstic veure com la gent s'embruta i s'empastifa de mala manera i després tenen la barra vanagloriar-se dient que s'ho han passat bomba, que han rigut com una mona! Ah, sí! I la mona, la mona de Pasqua que estoicament, encara que no vulgui, el padrí o padrina ha de comprar per ous. Mai millor dit i de Pasqua!
La meva dèria antropològica em va portar a estudiar el significat exacte de l'expressió "fer pasqua, abans de rams!" Aquesta expressió la vaig entendre el dia que vaig veure com a la meva germana li creixia el bombo sense estar casada i el perquè després el meus pares, més ben dit, tots plegats haguerem d'organizar un casament a pressa i correns. Els casaments! Els casaments sí que són autèntics rituals! Però això ja són figues d'un altre paner…



Buscava els poemes de l'oncle i vaig trobar-ne uns quants en una carpeta, al costat del Diari íntim de ma germana. Vés, això sí que és una bestiesa! Perdó, volia dir que això si que és un autèntic ritual. Vaig obrir la carpeta i en vaig llegir un:
De postres i pastissos
Aquell petó fou de mel
i em va deixar tanta dolçor

que necessitava alimentar-me
d'aquell tros de briox que eres tu,
d'aquella xocolata que portaves a dins
i que cada cop que la tastava
en necessitava més.
Va arribar un dia que cremaves,
eres la meva crema catalana,
el meu turró predilecte,
la meva lionessa desitjada,
el meu tortell de Reis,
el meu bunyol de Quaresma,
i tanta dolçor…
i tanta passió…
varen provocar que fessim mona de Pasqua abans de Rams.
Era un poema que li havia dedicat el seu estimat, el seu nuvi, el meu futur cunyat.
El molt bandarra encara tenia les penques de dedicar-li un poema després de deixar-la prenyada i els meus pares com que són de la vella escola; apa, corre-m'hi tots, un casament: que si els vestits, que si els convidats, que si el convit, que si això o allò altre!
Quan he llegit el poema s'ha posat vermella com un pebrot. A la seva edat i encara es posa vermella per qualsevol tonteria. O potser són els fogots de l'embaràs. No ho sé.
M'ha pres els poemes i ha agafat tots els altres de la carpeta i els ha volgut llençar al foc, a la llar de foc- per què a casa som gent de llar de foc com les millors llars catalanes- i jo he sigut a temps de salvar-los, de miracle! De pur miracle!


Llavors, la meva germana m'ha robat un poema del plec que he salvat i n'ha llegit el títol: "La Quatre estacions? Què és això?" Oh, no els meus poemes d'adolescent mesclats amb els del meu oncle. Ah, és clar! Quan vaig pintar l'habitació vaig deixar aquest plec de poemes a l'habitació de ma germana i mira, ara, les conseqüències…
La Quatre Estacions
No suporto la quatre estacions!
A la primavera t'enamores.
A l'estiu la passió et desborda.
A la tardo cauen les primeres mentides,
i a l'hivern ho engegues tot a fer dida.
No suporto la quatre estacions!
Et deixes seduir per la mozzarella,
i per tot allò que hi ha damunt la pizza,
però quan de debò te la menges,
t'adones que la base és tova i massa llissa.
Què n'és de difícil trobar una bona pizza!

La meva germana es posa a riure com una boja:
-Ha, ha, ha! El gran antropòleg quines bestieses escriu!
-Escrivia! Tothom n'ha escrit de poemes dolents!
-Però que dius! Si m'encanta! Segueixes la mateixa línia que el gran oncle!
La mare que la va…No vaig poder evitar posar-me vermell com un pebrot.

I parlant de pizzes, he vist com entrava el meu pare amb el meu futur cunyat que
ha dedicat un petonet de nuvi formal a ma germana. I sabeu que portaven? Pizzes! És clar! Imprescindibles en qualsevol sessió futbolística televisiva amb amics, col·legues i familiars. Unes bones pizza per beure el Barça! Això sí que són rituals!
Veure el Barça és tot un ritual. La ciutat queda buida i la gent es concentra en les jugades màgiques del jugador de torn multimilionari que la caga estrepitosament davant de porteria i tots deixen anar un:oooohhh! Desgraciat! Marca d'una vegada! I es posen nerviosos, i criden i s'exalten i quan l'equip perd, evidentment no sopen. No es pot sopar. Quin sacrilegi!



L'oncle de ma mare en canvi si que s'ho sabia muntar bé. Pels seus poemes estic segur que era un bon vivant. Ho demostra el poema:
Tres delícies
La meva llengua va poder disfrutar
de tres grates sorpreses
pel meu exigent paladar:
la primera era una gamba
ben pelada i ben fresca
que va endinsar-se en el meu cos
com un bon afrodisíac.
La segona era un bon condiment per cuinar
que acostumen a utilitzar les mestresses
i és un comodí per tots els menjars.
va ajudar que l'àpat fos més suculent
i que donés més ambient de gresca
i va ajudar a posar a to el meu cos.
I finalment, la tercera...
Era com un tros de pernil de la nevera,
ben cuinat i preparat.
Em va ajudar a pair l'àpat.
va ser com un arròs tres delícies,
sòlid, potent i sense malícia.

Carai el meu oncle! Si que s'ho sabia muntar bé el meu oncle!
De fet, era el típic parent que sempre tenia el seu poema preparat en qualsevol ocasió. Estic segur que si hagués assistit a la boda de ma germana hauria llegit aquest poema:
Xarrup de llimona amb cava
No hi ha res millor entre plat i plat,
entre àpat i àpat,
que un bon xarrup de llimona
que t'ajudi a oblidar
el bon gust o mal gust
que deixen segons quins menjars.
Tu ets així, amiga meva,
xarrup sobtat de llimona
que amb la teva frescor
m'ajudes a oblidar certes amargors.
La teva acidesa em fa riure
i sempre valoro molt els teus somriures
per què no hi ha res millor que una bona amistat
acompanyat d'una bona copa de cava
per compartir la vida, els secrets i les adversitats.

La meva ex deia que tenia bon gust pel vi i jo sé de qui ho vaig heretar. El vi, el cava, determinades begudes sí que segueixn un bon ritual i el meu oncle ho coneixia molt bé.
Igual que determinats homes que a l'hora de caçar una dona segueixen un bon ritual. Suposo que per això va escriure aquest poema:
De begudes i vins
Podríem parlar de begudes i vins
i de tots aquells destins
que han perdut les nostres vides.
Vaig perdre el primer en un aperitiu,
hi havia un bon vermuth,
hi havia una bona mossa que era de la primera collita,
dolça com un moscatell,
coberta de passerells
que em feien la guitza.

Vaig perdre el segon en ple estiu
prenent-me una cervessa,
i amb prou feines ens havíem dit ni piu.
El tercer fou en una convenció,
ella era un bon claret,
i la seva gestió no tenia un pam de net,
però m'agradava la seva graduació,
i menjàvem teca amb un rosat prestigiós,
la cosa va durar de l'u al dos.
La quarta fou com un licor de préssec:
massa depressa!
I l'última vull que sigui com una bona collita,
a poc a poc i de mica en mica.

Com diria el meu oncle: C'est la vie!


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Gabriel Boloix Torres

Gabriel Boloix Torres

84 Relats

8 Comentaris

77735 Lectures

Valoració de l'autor: 9.33

Biografia:
Agraïr a Relats en català que en seu dia publiqués tots aquests textos que vaig escriure ja fa molt de temps.

Agrair-te a tu lector-a que els estiguis llegint.
****
Vaig entrar per casualitat en aquest portal i vaig decidir la primera vegada, com si fos un joc penjar-hi algún text, ho vaig fer sota l'àlies de SRBOTO08.
****
En Gabriel ha publicat una dotzena de relats i poemes en llibres col·lectius, ha format part d'entitats literàries, ha guanyat algún que altre premi i també ha publicat alguna obra a nivell individual. També ha publicat sèries de poemes al portal literari www.Joescric.com

Vet aquí algunes de les meves pàgines:
http://naufragiobrer.blogspot.com
http://escritsdelfum.blogspot.com
http://illadelfum.blogspot.com
www.facebook.com/lilladgboloix

Salut i lletres!!!