Ricard (Nàufrags i illes perdudes II)

En Ricard FontPedrós enyorava el seu país. Hi havia lluitat per deslliurar-lo d'aquells colpistes. Hi havia lluitat amb tota la seva ràbia, la seva ànima, el seu cor. Havia ajudat a fugir a molts com ell que no combregaven amb aquell estrany i nou sistema que algún malparit amb uniforme havia imposat.
Ara estava tranquil. El camí que havia seguit per arribar a Nova Orleans havia sigut llarg i feixuc. Sabia que al Nou Continent no el trobarien pas. Feia molt temps que no se sentia tant bé. Portava poc menys d'un més i ja havia conegut una noia dolça, alegre i apassionada que l'ajudava a oblidar tots els laments que encara turmentaven el seu cap.
El seu cos era prim i esvelt. Prim per la gana que tants cops havia passat. Però, ara, tot era diferent.
En aquell vell local de Nova Orleans, ple a vessar de gent, se celebrava un fet especial: la vinguda d'un nou any. I no era un any qualsevol, era 1945. Per en Ricard, aquell any havia de significar el començament d'una nova etapa. Lluny quedaven les misèries i la fam, les guerres i les persecucions. Sabia que ara ningú el trobaria ja que es trobava al país del somnis i de les oportunitats i que ara, per fi, era un home lliure, en un país lliure.
Ballava seguint el ritme d'un vell country. Ballava, saltava, fins i tot, cantava la tonada de la cançó amb un accent que delatava que no era del país. Una veu dolça el va cridar:
-¡Ricky! ¡Cariño! ¡Ben conmigo!
-Ven, Rosy, abrázame. Se que hoy es un gran dia porqué hoy empieza una nueva etapa y la quiero empezar contigo.
-¡Me estás mintiendo! Si eso fuera cierto, te irías conmigo a México.
Va sonar una balada amb un ritme jazzístic que convidava als presents del local a apropar-se encara més a les seves parelles i ballar ben junts. De sobte, en Ricard va veure alguna cosa que no li va agradar gens. Es va espantar. Eren ells. No podia ser.
Ells allà. No s'ho podia acabar de creure. En va reconèixer un. Era un dels homes que el perseguia a París. Aleshores, en Ricard va mirar els ulls de la bella Rosy i li va insinuar a l'orella:
-Si bailas esta canción más arrimada a mi, te prometo que iré contigo a México.
-¿Qué te pasa Ricky? No acostumbras a ponerte nervioso cuándo me dices estas cosas.
-Es la emoción del momento, cariño.
En Ricard i la Rosy varen ballar més abraçats intentant esquivar qualsevol mirada d'aquells homes. En Ricard va guaitar el seu entorn. Cada cop n'hi havia més. Per què el perseguien tant? No havia comès cap crim! Només havia ajudat a persones innocents.
Llavors, empenta per aquí i per allà, aconseguíren sortir de la sala. A fora, ell li va xiuxiuejar: ‘¡Vámonos a México!'