Revenja

La senyora Filomena ja fa mesos que conviu amb el discret però insistent assetjament dels
sequaços de l’Horaci, (quasi) propietari d’una finca del carrer d’Estruc. Sis plantes amb dos
pisos per cadascuna, i una mansarda, al setè. És allí dalt on té lloc un cafè entre els dos actors
d’aquesta contesa, el darrer bastió a ser conquerit. La vella inquilina fa un xarrup a la tassa
amb els llavis arrugats, preservant un posat tranquil, com aquell qui sent que té la situació
controlada des del primer moment.

- I bé, entenc que ja ha pres una decisió en ferm... –. L’Horaci allarga el document on
tan sols una firma el separa d’esdevenir l’amo absolut. Filomena segueix mirant-lo
fixament.
- Digui’m... Als seus homes també els indica de quina bèstia han de ser els excrements
amb què em deixen empastifada la porta?
- De debò que lamento l’incident amb els brètols que li han fet això. Sembla que hi ha
veïns que no tanquen ve la porta del carrer a la nit. Ja veu que aquest barri cada dia és
més insegur –. Filomena resta impassible i en silenci, uns instants.
- Està clar que la porta quedarà moltes més nits oberta. I sap per què? Perquè demà
mateix aquesta finca s’haurà buidat del tot. Avui és dimarts tretze, i li asseguro que la
sort no estarà de la seva part... Sé qui és i què fa, Horaci Montagut i Roca. Ara és aquí, i
no pas perquè jo tingui intenció de firmar aquests paperets, sinó perquè m’ha tocat el
voraviu durant massa temps –. Filomena escampa un feix de fotografies compromeses
i desenes de documents que extreu d’una caixa, sobre la tauleta del cafè –. Digui’m,
què podria fer la policia amb una velleta que repapieja? Potser la seva dona
m’escoltaria més atentament quan veiés els vídeos de les activitats extraescolars del
seu estimat maridet –. L’Horaci se la mira descol·locat, amb un posat cada vegada més
pàl·lid –. El tinc ben collat, sí... Però sempre hi ha una sortida per a tot. – Filomena li
allarga un altre document. – Firmi aquí, li compro tot l’edifici.