Retrobaments

Corea

Mentre pujava a l'avió, en Lee notava que tenia la gola espesseïda. El temps passat era llarg, molt llarg... va intentar fer un exercici de memòria, retornant a una primera infantesa gairebé oblidada.

Ignorants del que passava realment, ell i la seva germana s'havien amagat ,entre sonaven les alarmes, i després havien sortit a fora a veure el bombardeig. La casa dels Woo, tres carrers més enllà, va saltar pels aires, amb un soroll eixordador que va fer que es penedissin de la seva aventura. Morts de por, van tornar cap a casa. Recorda a la seva mare, renyant-los durament per la temeritat, però sense amb una gran tendresa a la mirada, feliç de no haver perdut als seus fills.

Les dificultats de la guerra els van obligar a separar-se, i en Lee se'n va anar a viure amb els avis. Ara observa des de l'aire el laberint de trampes mortals en què els exèrcits han convertit la zona neutral en els cinquanta anys d'armistici. Una frontera que divideix Corea per la meitat i que no li ha permès, en tot aquest temps, tornar a veure a la mare i la germana. Ni tan sols tenir notícies d'elles. Fins avui. Ara viatja cap a una de les primeres reunions de familiars separats que la tímida política de pacificació dels dos governs està permetent.

Quan baixa de l'avió, en Lee està amarat d'una intensa emoció, nota com el cor és a punt de saltar-li. Com tots els altres passatgers, busca amb anhel, entre la gent que espera en el petit i tronat aeròdrom, unes cares que em prou feines recorda vagament de fa molts, molts anys, i que creia que mai tornaria a veure.

Amb un gran esforç, els germans reconeixen, en els seus rostres madurs coronats de cabell platejat, algunes restes d'aquells trets que tan familiars havien estat anys enrere. Encara s'assemblen. Amb la mare gairebé no es reconeixen. A punt d'arribar a la vuitantena, és una velleta esprimatxada que gairebé no hi veu ni hi sent. Ni falta que fa. Durant més de dues hores, amarats d'abraçades i de llàgrimes, cap dels tres és capaç de dir ni una sola paraula.



Buenos Aires

Mentre enfilava l'Avinguda Corrientes repassava, en un exercici mental, tot el que li volia explicar al Máximo Zanetti. Ell es pensava que ens havíem citat per a compartir partitures de clarinet, perquè la veritat, allò que de debò m'havia fet marcar aquell número de telèfon per quedar amb ell, només li podia dir a la cara.

No tenia ni idea de com reaccionaria quan sapigués que, en realitat, la raó de la nostra cita era molt diferent. Duia al damunt una còpia de totes les proves que havíem pogut acumular després d'anys i anys de barallar-nos amb un laberint de burocràcia i de silencis. I aquest era el moment culminant de tots aquells anys de lluita. Havia quedat amb un noi que no coneixia per dir-li que aquells a qui havia anomenat pares no eren realment els seus pares. Que els seus pares de debò, els nostres pares, havien desaparegut feia molts anys, durant la dictadura, quan la mare estava embarassada d'ell. Que la seva àvia, la nostra àvia, amb qui jo m'havia criat, feia molts i molts anys que es manifestava, cada dijous, a la Plaza de Mayo. En definitiva, anava a dir-li a un noi de gairebé trenta anys que tota la seva vida era una mentida. I anava, també, a retrobar-me amb la meva veritat.

Vaig baixar de l'autobús urbà, havia arribat a la xocolateria. Amb un cop d'ull ràpid a la barra en vaig tenir prou per localitzar el noi que buscava. Aquell rostre esprimatxat, aquell nas, eren la viva imatge de les antigues fotos del pare. Ell també va intuir de seguida que jo era la noia amb qui s'havia citat. Vaig demanar una xocolata amb xurros i tot seguit vem anar a seure en una petita taula al fons del bar. Jo estava molt nerviosa. Mentre remenava la xocolata, una mica massa espesseïda per al meu gust, vaig decidir no esperar més. Tres dècades de mentides ja són prou temps. Amb gran dificultat, vaig començar a parlar:

- Máximo, veuràs... realment no he vingut a parlar de partitures de clarinet...