Retorn

Platja.
La sorra és blanca i fina, i el mar brilla com un mirall perfecte, entre remor i remor d'onades i cants llunyans de gavines, reflectint el blau pulcre del cel i barrejant-lo amb el verd gairebé artístic del fons de corall.
El dia és delicadament càlid, el sol brilla amb una benevolència de serenor i paradís, i bufa una brisa tan idònia que no pot fer cap altra cosa que estirar-se amb els ulls tancats a la sorra i sospirar profundament.
Passen uns minuts idíl·lics abans que s'incorpori. Sent la pell bronzejada i tensa, ni una gota de suor. Obre els ulls i observa la silueta d'una dona que, escultural, surt del mar com el miratge d'una sirena nua, se'l mira i li somriu, i s'estira a la sorra, a una desena de metres d'ell. Creu sentir el seu perfum d'aigua salada. Li arrenca un somriure.
Mou el cap per veure l'extensió blanca, i blava, i verda i perfecta d'aquella platja paradisíaca i es troba amb una altra dona que el mira.
Vesteix l'uniforme de la Companyia, brillant, negre, arrapat al cos. Fa la impressió d'haver sortit del mar, d'una excursió submarinista, però està completament seca i l'observa des d'un rostre totalment inexpressiu.
-Finalitzat el temps d'esbarjo -recita la seva veu àtona, robòtica-. Desitja afegir aquesta imatge al seu arxiu memorial?
Al costat del cap de la dona neutra apareixen alguns caràcters brillants, surant en aquell aire perfectament artificial. Després, en un format superior, es materialitzen una opció negativa i una afirmativa.
En veu alta tria l'opció afirmativa, fent una última ullada al cos ideal de la dona que descansa nua a la sorra. Almenys, s'endurà aquella imatge al cap.
-Indiqui la seva clau -torna a dir la dona neutra, plantada rígida i amb els braços enganxats al cos, sense produir cap ombra sobre la sorra blanca, sense deixar-hi cap petjada.
-Rius -diu ell. Es el seu cognom. Una clau fàcil.
La platja i tot el paisatge paradisíac desapareixen, àdhuc la dona neutra, per deixar en Rius enmig d'una sala plena de contrastos metàl·lics, grocs i grisos, amb l'emblema de la companyia gravat arreu.
Sospira i mira el rellotge. Han passat només cinc minuts des que ha entrat a la sala de descans, i en aquests cinc minuts a simulat pràcticament la totalitat de les vacances que li tocaven. Només li resten cinc dies (aproximadament un minut de simulador, la propera vegada) i no els podrà gaudir fins, com a mínim, d'aquí a una setmana.
La porta de la sala de descans llisca silenciosa i en Rius surt. Es creua pel passadís amb un home que porta el mateix uniforme que la dona neutra, i que ell mateix. És en Láinez.
-Què tal les vacances? -li pregunta en Láinez.
En rius se'l queda mirant durant uns moments. En Láinez sembla impacientar-se. Tot es fa a corre-cuita, fins i tot les converses. No hi ha temps per res més.
-Curtes -li diu.
-Això sempre, oi?
-Si.
En Láinez desapareix pel passadís tan ràpid com ha aparegut, i en Rius es queda palplantat mirant per la finestra a l'exterior desolat. Abans (molt i molt temps abans), aquell desert era una ciutat amb el mar al costat, amb gent que caminava sota el sol sense l'uniforme de protecció, i que somreia.

Ha plegat.
Surt de la seva cabina (on no ha deixat de treballar en tot el dia) i torna al seu habitacle. Del seu lloc de treball a la cambra on viu només hi ha dos minuts de cinta transportadora. Dos minuts en els quals no deixa de pensar en el cos d'aquella sirena nua.
Entra al seu habitacle (espai just per un llit i una taula amb una unitat de procés) i seu al llit amb apatia.
Ho farà. Finalment ho farà. Farà servir la clau que li va donar en Solvas. No sap d'on l'ha tret, però no importa.

Una setmana després. Platja.
La sorra és blanca i fina, i el mar brilla com un mirall perfecte, entre remor i remor d'onades i cants llunyans de gavines, reflectint el blau pulcre del cel i barrejant-lo amb el verd gairebé artístic del fons de corall.
El dia és delicadament càlid, el sol brilla amb una benevolència de serenor i paradís, i bufa una brisa tan idònia que no pot fer cap altra cosa que estirar-se amb els ulls tancats a la sorra i sospirar profundament.
Passen uns minuts idíl·lics abans que s'incorpori. Sent la pell bronzejada i tensa, ni una gota de suor. Obre els ulls i observa la silueta d'una dona que, escultural, surt del mar com el miratge d'una sirena nua, se'l mira i li somriu, i s'estira a la sorra, a una desena de metres d'ell. Creu sentir el seu perfum d'aigua salada. Li arrenca un somriure.
Mou el cap per veure l'extensió blanca, i blava, i verda i perfecta d'aquella platja paradisíaca i es troba novament amb la dona neutra, que proclama:
-Finalitzat el temps d'esbarjo. Desitja afegir aquesta imatge al seu arxiu memorial?
Al costat del cap de la dona neutra apareixen alguns caràcters brillants, surant en aquell aire perfectament artificial. Després, en un format superior, es materialitzen una opció negativa i una afirmativa.
En Rius tria novament l'opció afirmativa.
-Indiqui la seva clau -demana la dona neutra.
En Rius tanca els ulls i fa memòria. Després indica:
-Nul-Rius. Sis, tres, tres, nou, u, quatre.
El cel de la platja blanca sembla vibrar lleugerament. Per uns moments, la dona neutra es deforma i emet un brunzit estrany. Després, torna a la seva neutralitat per anunciar:
-Ha triat el mòdul de no retorn. Desitja donar format al seu arxiu memorial principal?
-Sí.
-Aquesta acció esborrarà tots els seus records guardats a l'arxiu memorial i només deixarà la sèrie bàsica de funcionament. Ho vol fer igualment?
-Sí.

Sala de descans.
Salta una alarma. En un moment, la porta d'entrada a la sala de descans llisca per deixar passar dos homes uniformats de la Companyia que s'acosten a l'home que jeu, inert, al divan del simulador. Després d'un breu examen, determinen que en Rius ha quedat fora de servei.

Platja.
En Rius dibuixa un ampli somriure. Sent el sol que li bronzeja la pell, i encara somriu més quan veu que aquella preciosa sirena nua s'aixeca i comença a caminar cap a ell, tot movent una mà per saludar-lo.