Retorn als orígens

Mai hagués pensat que podia passar el que va passar, jo només em vaig equivocar de camí i va passar.
-Vaig aprendre de mi mateixa:
he conegut els meus límits, les meves pors,
l'alegria i la pena més gran,
la desesperació...
he plorat dia rere dia, he vist la foscor,
però em van ajudar, vaig poder cercar la llumeta.
Més dèbil que abans he renascut, ara ja no em venen imatges, ni pensaments, ni sentiments de tu.
Vaig tornar a somriure, em vaig perdonar, conèixer i estimar de nou.

Tot va ser com una gran mentida, com un somni, vaig estar atrapada en un món irreal; un món que m'havia imaginat, que havia creat dels meus sentiments. Pensava que era real, creia que allò que sentia era la realitat i que el que passava era un mal son, tant hi vaig creure que vaig defensar aquell món fins l'últim momen, fins l'última conseqüència.
Cada vegada que alguna cosa o algú intentava fer-me distingir la realitat dels somnis, jo em posava feta una fera defensant aquell món que havia creat; aquella bola de sentiments, aquell camí que creia que estàvem recorrent.
Però clar, la realitat té més pes que la fantasia i va acavar aixafant els somnis, allà va desaparèixer l'esperança.
En un primer moment no podia afrontar aquell cop tan dur, era superior a mi, significaves massa, massa, massa per mi.
Dintre de la meva inconsciència havia d'inventar-me alguna sortida que em fes menys dura la realitat, ho vaig fer; vaig auto-convèncem que havies mort, és molt dur, però és real. Sabia que físicament no estaves mort, però em vaig convèncer a mi mateixa que el teu cor si que havia mort. Era molt més fàcil creure'm aquesta bestialitat, que creure'm que estaves amb ella i no m'ho havies dit, que m'havies deixat sola sense explicacions. Reconèixer la realitat significava adonar-me que mai m'havies estimat, no estava preparada per afrontar que tan sols havia estat una persona més entre tu i ella.

Amb el pas del temps me'n vaig adonar que no se t'havia assecat el cor, senzillament eres així, eres com eres i ja està, era jo la que estava equivocada; t'havia idealitzat com la persona que no eres ni mai havies estat.
Havia creat una realitat que mai havia existit, m'havia enganyat a mi mateixa, t'havia convertit en una persona que no eres i havia convertit la nostra relació en una cosa màgica... quan mai va existir.
Descobrir que havia estat tan equivocada em va fer dubtar de tot, fins el punt que ja no sabia controlar els meus sentiments, no sabia què havia de sentir cap a tu: odi, llàstima, res....
Per sort el temps m'ha ensenyat i mica en mica cada sensació, cada sentiment, cada record s'ha anat posant al seu lloc.
Avui, en el meu present, recordant el passat l'únic que et puc dir amb tota la certesa és que mai ningú, absolutament ningú, t'estimarà com et vaig estimar: -perquè et vaig estimar més que a mi mateixa, -perquè hagués donat la vida per tu sense pensar-ho ni un moment, -perquè creia més en tu que en mi.
No em penedeixo d'haver-vos conegut, ja que gràcies a saber qui sou i com sou he après molt de mi mateixa i el més important; ara sé qui sóc.