Respiració Suau

Respiració suau.
Aler vaporitzat
Batec del cor.
-Quins nervis, dema és el dia d’entrega de la redacció i jo encara he de començar a pensar el tema de la meva redacció.-Vaig pensar en veu alta, però lo suficientment baixa perquè els meus companys no ho pouessin sentir.
Hem trobava a l’autobús escorar de tornada cap a casa. Aquell dia les classes se’m van fer eternes. Que si Victor Català, els números irracionals, la Revolució Francesa i Napoleó. Entre d’altres. Per no mencionar a Garcilaso de la Vega i les tres lleis de Newton. Quines classes més avorrides.
La meva parada era l’última de totes i sempre arribava a casa sol ja que era l’únic que vivia tant lluny del centre escolar.
Avui la Carla i l’Isaac estaven malats. Això volia dir que estaria dos parades sol. Però a la parada on havien de baixar aquets dos germans el conductor es va aturar. Inesperadament la porta davantera de l’autobús es va obrir. Hi van pujar uns personatges ven estrafolaris, que no els coneixia de res, però la seva cara hem sonava. El conductor els va saludar cordialment. Jo en veure el que el conductor estava fent hem vaig espantar molt. I si l’amigable conductor de bus en realitat era un degenerat macabre que em volia assassinar. El cor m’anava al dos cents per cent. Tots aquells personatges estranys es van asseure al seients que tenia al voltat. Jo encara tenia més por. Fins que un d’ells va trencar el gel. Anava vestit amb roba d’època.
-Bona tarda jovenet, hem dic Isaac Newton.-Digué amb unt tu de veu molt suau i continuà-Aquests són els meus amics i sabem que necessites ajuda .
-Quina mena d’ajuda necessito?-Vaig preguntar amb un fil de veu encara sense creurem que aquell home era Isaac Newton. Ja que va morir fa segles. I encara més mort de por.
-Sabem que has de fer una redacció per demà i estàs més perdut que els anglesos durant les batalles que he dirigit.- Aquesta vegada no va respondre el suposat Newton. Era una dona que tenia situada al seient de darrere. Era alta amb la pell de color llet, amb una gran cabellera rossa i amb uns ulls verds jade. Jo m’esperava uns ulls blaus safir però no va ser així. Lluïa una armadura de cavaller però no duia casc.
-Ho sento no m’he presentat. El meu nom és Joana d’Arc.-Aquesta utilitzà una veu totalment diferent a la de Newton, una veu suau i càlida que a l’hora et transmetia seguretat i força.
-Doncs diguem com hem voleu ajudar?- La meva veu aquest cop va sortir amb més fluïdesa.
-Això depèn de tu. Estàs disposat a escoltar la història de cada in de nosaltres?-Un altre personatge estrany. Aquest duia un “smokink” però es veia un pel antiquat per no dir molt. També cal destacar que aquest home tenia un pronunciat accent rus.
-Disculpi senyor, qui és vostè?-Vaig preguntar amb cautela però a l’hora amb molta intriga, tanta que fins hi tot la meva pronunciació va ser exagerada.
-Jo sóc un humil camarada, de nom Issac Asimov.-Respongué amb el seu graciós i intrigant accent rus.
-Jo hem dic...-vaig fer una pausa dubitativa sense estar convençut de revelar el meu nom- Enric Ortega.
Ja estava fet havia revelat la meva identitat a aquella colla de desconeguts. Nomes Déu sabia el que m’esperava.
Tots els que no s’havien presentat encara ara ho feien. Hi va haver una dona que hem va cridar molt l’atenció una tal Victor Català. El que hem confonia era que el seu nom era d’home però ella era una dona. De seguida hem va venir al cap.
-Devia ser un d’aquests homes que es fan un canvi de sexe. Quin mal rotllo.-Vaig pensar.
Els dos que faltaven vaig saber reconeixe sense que es presentessin. Eren Napoleó Bonaparte i Garcilaso de la Vega. Aquest últim el vaig reconeixre gracies gràcies a que al llibre de castellà hi havia la imatge d’un bust seu.
El viatge de tornada cap a casa, no se per que, el temps hem passava lentament. La carretera era immensament llarga i el fanals es repetien infinitament.
Jo anava escoltant les històries que anaven explicant. Més o menys ja me les sabia totes, ja que a classe les havíem treballat. Quan era el torn de Plató l’autobús es va aturar. Jo no m’havia adonat compte però ja havíem arribat a la parada de davant de casa. Jo per por feia veure que no m’havia adonat de que havíem arribat. Plató estava parlant sobre els rius i muntanyes de la seva terra quan el conductor es va aixecar. Va buscar quelcom a la guantera de l’autobús. Quan ho va trobar s’ho guardà a la butxaca dreta del pantaló i es dirigí cap a mi. La por va envair el meu cos i jo no parava de tremolar. També se’m van paralitzar les articulacions. Les seves passes eren lentes i feixugues, quasi no aixecava els peus de terra. Ja era vedant meu. Deixa a una canto el basto extensible que havia agafat anteriorment i s’abalançà sobre meu. El cos no hem responia. EL conductor no parava de sacsejar-me.
Vaig obrir els ulls i hem vaig trobar el graciós bigoti del conductor davant els meus morros. Aquell bigoti blanc que tenia el centre de color groc fosc o marro clar. Això era causa de la seva addicció al tabac. Fumava uns purets de la marca La Paz, per cert eren molt aromàtics i feien olor a vainilla.
Vaig notar que una orella m’era estirada fins al punt de que hem fes mal i tot. A causa d’això vaig obrir els ulls sobtadament. Altra vegada aquell bigoti graciós. Però aquesta vegada va deixar pas als seus petits llavis.
-Vinga noi, desperta d’una vegada!-Crida el conductor.
Aquesta vegada els meus ulls es van obrir completament i va romandre una estona així. En adunar-em que tot allò que creia que m’havia passat era un somni hem vaig alegrar tant. Tant, que fins hi tot després de disculpar-me per haver-me dormit el vaig abraçar i vaig sortir corrent cap a casa.
Vaig obrir la porta de casa, vaig saludar a la família i vaig anar ràpidament a la meva habitació. Ja tenia sobre que escriure el text per demà. Hem vaig passar tota la nit escrivint.
La meva redacció començava així: