Rere els capoquers

RERE ELS CAPOQUERS
per
Cristina Malagelada Grau
2
PRÒLEG
Aquesta història està inspirada en un home real, una illa existent i una casa encara
dempeus. El que queda del conte és fruit de nits en blanc, navegant per mars
d'informació sobre esdeveniments i situacions totalment desconegudes per mi, intentant
trobar connexions impossibles i volent buscar una excusa per explicar la vida d'un
col·lectiu ben misteriós com són els post docs. Aquesta història és l'excusa perfecta per
fer lligar tots els caps, per romandre en el paradís durant les nits d'escriptura i cercar un
pèl de justícia social.
La vida és un mar de mala llet en ple temporal de llevant, i de tant en tant ens trobem
amb calmes engrescadores que ens deixen descansar. La calma d'aquest conte s'acaba
rere els capoquers.
3
CAPÍTOL 1
_La mare que el va parir, n'estic de tot plegat fins els collons, aquest home m'està
esgotant, n'estic farta d'aquesta merda de ciutat i ja en tinc prou!!!
_El teu cap te n'ha fet alguna no? Què vol ara ? _va respondre la Sen sense deixar de
mirar el tub de plàstic mentre el sacsejava.
_Sen aquesta és la millor de totes, li ha sortit des del seu cinisme, ara saps què vol?
Doncs que me'n vagi jo, al Carib, a buscar els peixos, com si no tingués prou feina, no
tinc temps ni per anar a pixar amb els experiments, els estudiants de rotació, que no
foten ni brot i escriure projectes, que a sobre, he d'agafar les putes ulleres, el tub i els
peus d'ànec i he d'anar fer de Jacques Costeau, casumlhòstia... ai ai ai que m'estic
hiperventilant...
La Sen va deixar el tub de plàstic al cubell de gel i va baixar de la cadira, renegant. Va
arreplegar la bossa de paper marró que tenia guardada en el seu calaix i li va donar:
_Au té, respira una mica i calma't.
No era la primera vegada que la seva companya de laboratori hiperventilava, però
últimament la freqüència dels atacs era més seguida.
_Hgmdjffll, jjfjjf hòstia ñlkjfwoeknn...
_Escolta Marina, si parles des de dins la bossa de paper no t'entenc i encara
t'ofegaràs. _li va dir la Sen amb un somriure balsàmic. La Marina es va enretirar la
bossa i dels nervis, no sabia si riure o plorar. Veient la imatge patètica d'una histèrica
parlant a través d'una paperina, les dues noies van esclatar de riure.
_A veure comença des del principi...
_Doncs va i em crida al seu despatx, deixa la porta oberta expressament perquè en
4
John, que és com una portera se n'assabenti, i em comença a dir que no té prou diners
per comprar els peixos fugu del Japó, que enviar-los vius val molta pasta, que amb això
de la guerra de l'Iraq que no hi ha prou fons per a la recerca i patatim patatam...
_I d'aquí al Carib? No entenc res?
_Doncs que la solució als seus problemes financers és posar fi al meu projecte, que és el
que gasta més diners i vendre l'ànima al diable. Es veu que una farmacèutica que no la
coneix ni la seva mare, li va fer una proposta. Havien seguit la nostra feina amb la
supertetrodotoxina, aquella que vam extreure del fugu japonès, te'n recordes?
_Ah si, aquella toxina que una mica més i us moriu tots, no? Per culpa de'n John, que
en va deixar un vial mal tancat...
_Si, si, la mateixa toxina de la qual estic ben a prop d'obtenir-ne un antídot.
Casumdena, ja em torna a bullir la sang. Doncs la farmacèutica misteriosa està
interessada a trobar noves substàncies analgèsiques basades en el mateix principi que la
tetrodotoxina, inhibidors dels canal de sodi reversibles i no tòxics. Hi ha altre gent
escampada pel món treballant en projectes similars sota la seva supervisió. Estan
disposats a finançar tota la recerca, per tres anys. Sospiten que la nova generació
d'analgèsics podria tenir l'origen en una nova espècie de peix globus, recentment
descrita pels de la Universitat de Jamaica. M'ha dit que com que no hi ha diners per
continuar el projecte del fugu nipó doncs que pari màquines i que me'n vagi a Jamaica a
fer treball de camp. O sigui que m'envia a mi pescar! I he d'enviar les mostres a en
John, perquè ja faci la resta... _la Sen se la mirava incrèdul·la, escandalitzada.
_Però aquest de què va? O sigui que et fa fer la feina bruta del projecte i el més
suculent que és veure quines toxines hi tens i com caram els peixos en són resistents,
tot això ho farà en John? Quins collons!!!
5
_Ah i espera, espera, ha acabat la conversa amb un "ja pots estar contenta que t'envio
a Jamaica, Haití ens sortia més barat però hi ha massa violència últimament"
El cor de la Marina li sortia del pit de l'atac de còlera. En canvi la Sen, es va relaxar de
cop, i va començar a riure:
_Saps què Marina, vés a la merda, estàs fotent un escàndol aquí per res, el teu cap
t'envia a Jamaica, rom, cannabis, rastes bells i musculosos... i hiperventiles? Ara mateix
no em fas pena, em fas molta ràbia. Ja hi vaig jo en lloc teu, ara mateix!
_Però Sen, què estàs dient ?
_El que hauries de fer és córrer i fer les maletes, biquini ,tub, les ulleres i un salabret i
apa, cap a l'aeroport! És el que t'anirà més bé, et relaxaràs i igual algun rasta et té prou
pena com per treure't les teranyines.
_Però si tinc un munt de coses per fer ara és el pitjor moment...
_Fa dos anys que no fas vacances, treballes cada dia dotze o catorze hores, estàs dels
nervis fatal. El teu cap és un ximple ja ho sabem que et puteja perquè li fot que tu
siguis més intel·ligent que en John i ell junts, però ja m'agradaria a mi que el meu càstig
fos anar a fer de Jacques Costeau a pescar quatre peixos en guerrilla.
La Sen va tornar a pujar a la cadira i va continuar treballant amb els tubs dins del cubell
de gel. La Marina va quedar desconcertada perquè la Sen sempre la recolzava en tot,
incondicionalment. Aquella vegada no, aquell cop va veure que la seva amiga i
companya de laboratori de quatre anys, li havia donat l'esquena. Llavors va ser quan la
Marina es va adonar que la Sen no era conscient de la maniobra que havia acabat de
patir. Si, la guerra de l'Iraq havia deixat els fons destinats a la ciència gairebé
inexistents, molts grups de recerca que vivien molt bé s'havien hagut d'estrènyer el
cinturó. Però allò no quadrava! Feia mesos que treballaven en aïllar una nova
6
neurotoxina d'uns peixos globus japonesos molt rars. D'aquells peixos, els japonesos en
deien Fugu. Aquella espècie s'alimentava d'algun altre peix o pòlip que contenia uns
bacteris capaços de sintetitzar una neurotoxina similar a la tetrodotoxina però molt més
potent. I com sempre, sense antídot possible. El mateix Ministeri de Defensa s'havia
interessat en el tema i havia accedit a finançar la recerca, i aquí és quan les coses van
començar a torçar-se. La Marina havia perdut tota la independència investigadora sobre
el projecte. Era el seu cap que li deia què havia de fer, com ho havia de fer i quan volia
els resultats que sempre eren per ahir. I ara, tot d'una, el superfugu nipó ja no tenia
interès, ni per a sushi! Tot era molt estrany. La Marina sabia que estava lligada de mans
i peus. El seu sou depenia del seu cap i les publicacions de la seva feina depenien del
seu cap. Tot depenia del seu cap, fins i tot el seu apartament l'havia aconseguit a través
del seu cap, com si a Manhattan es pogués trobar allotjament digne per quatre rals. La
Marina va adonar-se que realment no tindria altre més remei que passar pel tub,
claudicar i anar a fer l'imbècil al Carib. Ara que les coses començaven a sortir, de cop i
volta aquell gir inesperat en el projecte.
_Mira Sen, potser tens raó, no m'hauria d'enfadar perquè el cabró de l'Spencer em vol
fer anar a fer treball de camp al Carib, però no em negaràs que hi ha una absència total
de lògica en el seu pla. A més, no està bé que en John acabi fent la feina que em
pertoca a mi, per coneixement i experiència. _La Marina parlava sense mirar la seva
companya, amb els ulls a l'infinit i amb el cervell treballant a cent per hora per intentar
copsar la peça que faltava en tot aquell sidral.
_Marina, sincerament crec que l'Spencer et vol amargar la vida perquè marxis del grup,
no et pot fer fora però sap com tocar-te els collons perquè marxis. En John li ha estat
menjant l'orella en contra teva tot aquest temps, tothom ho sap.
7
_Això és inaguantable...
_Si noia, ben mirat és una putada ben grossa. Sort que vas estar enviant currículums a
altres laboratoris per canviar-te. Com tens les entrevistes?
_Va molt lent, em van dir que trigarien uns mesos a resoldre la plaça d'Stony Brook i
mentrestant, tinc una altra entrevista a... ja no sé ni on_va remenar els papers
desordenats que tenia i va trobar l'agenda. _...Si a la Long Island University.
_I si et negues a anar a pescar?
_Em fa fora immediatament i el meu nom no sortirà ni als agraïments dels articles, ja
m'ho ha dit de manera educada, però m'ho ha fet entendre...
_Mira Marina no ho sé però és un bon fi de festa, vés-te'n a Jamaica a gaudir de la
platja i del bon rotllo de l'illa, si pesques peix en tots els sentits..._se la va mirar amb
complicitat _...doncs molt bé. Que no trobes els peixos i te'n canses? Doncs tornes just
quan ja tinguis l'altre feina, engegues a la merda l'Spencer i comences a viure realment,
què me'n dius?
_Si no em queda cap més alternativa, però encara em bull la sang...
_En dos minuts acabo això i si vols ens n'anem a fer una cervesa, aquí al pub del
davant, que després he de tornar a acabar l'experiment.
_Apa que l'acabaràs bé l'experiment, et recordo que les asiàtiques ens podeu guanyar
en molts camps, però l'alcohol no és un d'ells. Si no pots ni flairar l'alcohol, quedes a
clapes vermelles i comences a riure i a dir bestieses...
_Marina, t'envien al Carib i em deixaràs aquí amargada al laboratori, més sola que la
una? Avui toca cervesa i punt, ens atendrem a les conseqüències.
8
CAPÍTOL 2:
Els dies previs a la marxa de la Marina a Jamaica van ser ben estranys. L'Spencer li
havia organitzat una reunió amb l'equip de l'empresa farmacèutica, que
li patrocinava el
viatge. La Marina continuava sense entendre el perquè del canvi de projecte, i sobretot
per què entrava en joc una empresa si des del principi havien anat tirant dels diners dels
projectes de l'Estat. L'Spencer en devia estar maquinant alguna o realment anava molt
malament de diners. ESPpharm era una corporació farmacèutica petita, de nova
generació, i el capital que hi havia provenia principalment de fons privats i anònims. No
tenia seu física, era una empresa virtual que albergava una sèrie de grups repartits
entre Harvard, Yale i Standford. Curiosament no hi havia cap grup de recerca, a Nova
York, només unes oficines. De fet, l'èxit de l'expedició de Jamaica determinaria si
l'Spencer entrava a la companyia o no. La Marina va fer una cerca per la xarxa
d'ESPpharm, i les entrades que trobava sempre portaven a pàgines en construcció. Va
deduir que degut a la novetat de l'empresa que el seu portal no estava encara enllestit.
Tot i així, cotitzava a la borsa i amb molta empenta, per ser una empresa petita i de
capital de risc.
Aquell matí, la Marina s'havia despertat a les sis de la matinada amb els primers raigs de
sol que li llepaven la paret del seu estudi. La manca de persianes a Manhattan era un
denominador comú que molestava moltíssim, sobretot a l'estiu, ja que el sol sortia molt
d'hora, i amb força. A les nits no calia mirar la tele, observar les finestres dels veïns
podia ser molt pertorbador, sobretot perquè a part de les persianes els novayorkesos
tampoc estimaven les cortines. Manhattan era la finestra del món.
Tot i ser les sis del matí, el brogit dels treballadors no manhattians ja es podia
9
percebre. Aquella gent cada dia feia servir els ponts i els túnels per anar a treballar a
l'ostra: siu-sau de cotxes, ambulàncies i fins i tot alguna sirena dels bombers amb la
potència de cent corns tibetans, tocats amb mala llet. Va decidir aixecar-se d'una
revolada. Va passar de fer-se el llit i va anar directa a posar la cafetera ben carregada al
foc. En pocs minuts el perfum enèrgic del cafè va inundar tota l'estança. Va posar les
notícies del matí. No gaire res de nou, notícies locals i la resta del món que el bombin.
Això si, la predicció del temps detallada minut a minut, amb índex d'humitat baix, sol i
temperatura de sensació de setanta-sis graus Farenheit. La Marina automàticament va
restar trenta de setanta-sis, que en feien quaranta-sis i després de dividir-ho per dos, va
veure que la temperatura que li esperava per aquell dia de juny era d'aproximadament
de vint-i-tres graus, de tota la vida. Va esmorzar pa amb tomata i pernil, amb una tassa
de cafè ben negre, i tan fort que marejava . El pernil era d'estranquis, del que havia
passat amagat entre calces i sostenidors a la maleta, en el seu últim viatge de tornada
de Barcelona. No es podia fer, allò de passar embotit d'estranquis, quan entraves als
Estats Units, però només d'imaginar-se un sol matí esmorzant cereals o aquells híbrids
entre donuts i panets compactes que en deien bagels, li feia passar tota la por que la
duana americana representava. Després de la dutxa, va triar uns pantalons grisos i una
brusa de mudar. Va decidir que les samarretes desenfadades de l'Urban Outfitters no
eren prou adients per a una reunió amb EPSpharm. Tot i així li va venir una temptació
molt grossa de posar-se la seva samarreta preferida, la de la cara de George Bush al
costat de la cara amable i pietosa d'un ximpanzé. Les sabates, ben còmodes, però amb
una mica de taló, per acabar-ho d'adobar. I ja va estar llesta. La reunió amb els de
EPSPharm seria a les 10 del matí al despatx de l'Spencer, o sigui que tenia un parell
d'hores per fer la seva feina, posar uns quants experiments i si li quedava encara una
10
mica de temps, mirar el correu electrònic.
_Ei Marina, l'Spencer t'està buscant.
_Gràcies Wasim, ara hi vaig, què estava, pel seu despatx?
_No, no m'ha dit que anessis a la sala de conferències.
Quan la Marina va entrar a la sala de conferències eren les deu en punt. A part de
l'Spencer, hi havia tres homes amb vestits foscos i corbates clàssiques asseguts al
voltant de la taula. La incomoditat en l'aire era densa, tot i que quan la Marina va
entrar a la sala van intentar dedicar-li un somriure professional. Tot i així amb tota la
mala educació del món cap dels quatre homes no es va aixecar de la cadira. La Marina li
tornava a bullir la sang, i va notar que les galtes se li enrojolaven per moments.
_Bon dia a tothom.
_Hola Marina, bon dia._l'Spencer va començar a presentar els nou vinguts a la seva post
doc._Mira aquests són la delegació de ESPpharm. Aquest és el doctor Smithson, cap
d'investigació, llavors el doctor Fingham, director de l'empresa, i el senyor Acosta,
assistent del Dr. Fingham. Ah i estem a l'espera del Dr. ...mmmm.
_Dr. Allman, que serà el nostre consultor en biologia Marina_va afegir el Dr. Fingham
veient que l'Spencer no recordava el cinquè convidat a la reunió, que per cert, estava
arribant tard. El Dr. Fingham va dirigir-se a la Marina mirant-se-la amb amabilitat:
_Així doctora Collmalhivern, ho he pronunciat bé el seu nom?_
_No es preocupi, em pot dir Marina que és més senzill ...
_Doncs Marina, l'Spencer ens ha estat posant al dia dels seus treballs fets amb el
superfugu nipó, em semblen molt interessants...
_Si que ho són han estat sortint uns resultats extremadament importants per tal de
desenvolupar un nou antídot però encara tot és molt preliminar ... La Marina va renegar
11
en silenci i va pensar que si no li fessin perdre temps amb reunions estúpides i viatges
misteriosos, en tres mesos tindria l'antídot caracteritzat. Llavors, va somriure per
dissimular les poques ganes que tenia d'estar en aquella sala de conferències.
_El nostre pla és molt senzill, creiem que vostè és la persona adequada per anar fins a
Jamaica i ajudar a aïllar una nova neurotoxina. Vostè amb el Dr. Allman s'encarregaran
de ..._en aquell moment es va obrir la porta, interrompent les explicacions del
Dr.Fingham.
_I parlant del diable, aquí li presento el Dr. Paul Allman.
_Senyors em sap greu el retard, coses del metro...
_Aquesta és la Dra. Marina Collmalhivern
_Encantat _en Paul va somriure la Marina mentre li encaixava la mà
_Hola, què tal... _la Marina va poder sentir la flaira d'alcohol que venia des de l'alè de'n
Paul. Veient la barba insipient del seu rostre va deduir que en Paul no havia passat per
casa després d'una nit de celebracions diverses. A la Marina se li va escapar una rialla de
desesperació. El seu company d'equip havia arribat encara torrat. _Doncs com li anava
dient a la Marina el nostre pla és aïllar una nova neurotoxina present en alguns dels
peixos globus._En Paul va seure i va intentar centrar-se una mica.
_La nostra companyia està desenvolupant un grup d'anestèsics de nova generació molt
potents i molt menys tòxics dels fins ara existents. A part d'aquesta expedició a Jamaica
també hem enviat investigadors a l'Amazones, a la selva de Borneo i a la barrera de
corall australiana. Així poden veure que formen part d'un equip de professionals amb
un objectiu comú: cercar, aïllar i explotar noves substàncies que ens puguin ajudar a
combatre el dolor. El Senyor Acosta els donarà tota la informació que necessiten saber,
els ha preparat unes carpetes on hi trobaran els bitllets d'avió, una targeta de crèdit per
12
cadascú de vostès i tot l'informe científic sobre les espècies de peix globus que habiten
les aigües jamaicanes. Quan arribin a l'illa, hi haurà una persona esperant-los i els
acabarà d'explicar tota l'operació. Mentrestant, i sabent l'esforç que fan per a nosaltres,
els volem compensar. Aquí tenen el primer xec.
L'Spencer va allargar la mà i va empaitar el xec més de pressa que el vent. La Marina el
va mirar estranyada en veure la velocitat de l'engrapada. El Dr. Allman va reaccionar
lent degut a l'alcohol en sang que en cara duia, però també va arreplegar un xec. La
Marina va pensar que la seva part vindria de repartir-se els diners amb l'Spencer, però
amb l'avarícia que lluïa a les ninetes de l'Spencer, va entendre que no en veuria res, de
res de la compensació.
_Segons progressi l'expedició aniran rebent més diners. Per ara res més, senyors se'n
està fent tard, hem de marxar, tenim una altra reunió. Spencer, si realment sumem un
èxit, formaràs part de l'empresa, tal com et vam prometre. No t'ho recordo per tal
d'afegir més pressió a la missió però només que ho tinguis present.
La Marina va adonar-se que, si bé sempre ella havia estat sota el poder de l'Spencer ara
era al revés. L'ambició d'aquell home depenia del que pesqués la Marina, literalment.
Tanmateix tot allò era massa fàcil i coneixent com n'era de maquiavèl·lic el seu cap, va
sospitar que no deixaria l'èxit de l'operació a recés d'un sol tret. La Marina va sortir de
la reunió amb una carpeta d'instruccions sota el braç, amb un destí absolutament insuls
i sense haver vist un dòlar compensatori pel fet de deixar aparcada la seva carrera per
anar-se'n a pescar al Carib. Va pensar que era idiota per seguir en aquell joc. Una
empresa repartint diners a tot un professor d'universitat i a un pobre biòleg marí
borratxo de la nit anterior, i tot a sobre les espatlles d'una pobra postdoc desterrada del
laboratori, allunyada de la seva passió. No tenia ni cap ni peus. Tot i així la Marina
13
havia d'anar al Carib. Va veure la possibilitat de tenir unes vacances pagades i va decidir
que no faria res de res per salvar el coll de l'Spencer, la missió seria un fracàs total per
què estaria tot el dia jaient , parant el sol i bevent sucs de fruita amb rom.
_Marina, espera... _es va girar i va veure l'Spencer que li volia estirar el braç. La resta
de la gent havia anat tirant cap als ascensors, de pressa.
_Escolta, pel que fa als diners, no et preocupis que primer hem de donar els xecs a
l'administració del departament perquè els ingressin al
nostre compte
_Voldràs dir al teu compte, no?
_No dona, que al final, quan tornis ja podràs disposar de la teva part, no sóc pas tant
mesquí com et penses.
_Mira Spencer sincerament ja no sé què pensar, tot el que m'has proposat no té cap
mena de sentit, aquesta gent són paper mullat i realment el que volen trobar necessiten
un equip molt més potent com per aconseguir res en menys d'un any. En canvi,
m'envieu a mi i al Dr. Jack Daniels com si fóssim els de l'equip A. Segur que ja deus
tenir un equip B per assegurar-te formar part d'aquesta empresa no?
_Doncs ara que ho dius si, enviaré un segon equip per cobrir la costa nord de l'illa. Mira
Marina siguem realistes, tu em necessites perquè totes les teves publicacions surtin a la
llum, saps que tinc els meus contactes amb els editors de les revistes i sense el meu
consentiment, la teva feina mai es donarà a conèixer. Estàs a punt d'acabar aquesta
etapa en el meu laboratori i m'ho has d'agrair d'alguna manera. Tota l'ajuda que t'he
donat, les connexions que t'he buscat, les cartes de recomanació que t'he escrit,
sobretot els de Stony Brook, que et volen donar la feina. Et van dir que trigarien uns
mesos a resoldre la plaça, no? Doncs pensa que estan pendents de la meva trucada, del
que els digui sobre tu ... no siguis desagraïda, compensa'm fent-me aquesta feineta de
14
res, saps molt bé que això només ho pots fer tu.
Va somriure cínicament, i va enfilar passadís avall fins que es va tornar a girar
_Ah i Marina, si no obtens resultats positius dóna la teva carrera científica per acabada,
sé que estàs pensant d'anar a l'illa i no fotre ni brot, això no seran unes vacances
pagades, això serà l'inici d'un projecte molt més important, i si et portes bé, l'inici d'una
nova vida per a tu també... _I es va perdre pel llarg passadís fins que la seva ombra va
trencar cap als ascensors.
15
CAPÍTOL 3
L'última nit a Nova York s'havia de celebrar. La Sen havia convocat a tota la colla
d'amics de la Marina per acomiadar-la. Era un grup ben variat, una macedònia
d'europeus i americans. Havien decidit anar a un club de música en directe al bell mig
de Harlem. Aquella nit era la nit afro i la música dels tambors es podia sentir des de fora
del local. La cantant era una somali d'eben amb el cos electrificat de ritme. Els seus
companys de grup tocaven els tambors, posseïts per mil esperits embriagats. I tot el
local ballava frenèticament, seguint els cops de palmell sobre les pells de cabra. La
Marina va acostar-se a la barra per convidar a una ronda de tequiles. El bar man era un
vell conegut del grup. Havien passat moltes nits fins a les tantes bevent i fumant maria
amb en Berry. Una nit, en plena festa, hi va haver una baralla. Però les baralles a
Harlem no eren com les baralles de Lloret o Platja d'Aro, on hi havien quatre cops de
puny mal donats. A Harlem, en locals underground com aquell, hi havia pipes i no pas
de tabac. Enmig del batibull, en Berry va voler trencar l'esbatussada. Era el seu bar i no
volia merders, sobretot amb els veïns, que de segur avisarien la policia. Un dels
implicats a la baralla, va treure una pistola i la va plantar just al nas de'n Berry. El silenci
es va fer dens i es va poder sentir un clic del carregador. La Marina, que havia anat al
lavabo uns minuts abans que tot esclatés, va sortir esperitada dels serveis i va ventar un
bon cop de porta a la mola d'home. De l'impacte, la pistola va anar a parar a sot a
l'escenari, perduda en un mar de cables i brutícia, i la resta de la gent va aprofitar per
envestir al cafre i treure'l a guitzes del local. Per això, en Berry se l'apreciava tant, a la
Marina. Li havia salvat la vida, per casualitat, però li havia salvat.
_Marina si que vas forta, tequiles, ja des del principi??
16
_Si Berry, amb sal i llima, no em donis llimona que és massa àcida.
_Tu manes...
Tot el grup va alçar els vasos de tequila per brindar per les noves aventures de la seva
amiga i mentre bevien, eren conscients que l'endemà tindrien molt mal de cap.
_Berry, una altra ronda, que hem de celebrar el meu segon exili, i posa-te'n un per a tu,
que has de brindar amb nosaltres.
_Molt bé, una altra ronda? Ai mare meva, quina ressaca que us auguro per demà.
_Berry el demà mai mor!
El grup va fer un parell més de rondes i llavors es va disgregar per la pista de ball.
L'única manera de cremar els tequiles era movent el cos amb les cançons africanes de la
cantant d'eben i els seus tambors.
_Marina què em dius, d'un segon exili..._Va inquirir en Berry, sorprès. La Marina ja
començava a sentir la cremor del tequila per les seves venes i allò comportava xerrar
sense filtres, a tort i a dret.
_Si Berry, el meu cap del laboratori m'exilia a Jamaica, ja no en tenia prou jo d'haver
hagut de deixar Barcelona i venir a viure a aquesta merda de ciutat que tant adoro,
plena de rates, que ara per més inri , m'he d'exiliar dels meus amics i de Nova York i
anar a una vila de pescadors. El somni de qualsevol científica, no trobes?
_Ai Marina què faré jo sense veure't? Em moriré de tristesa i hauré de lligar amb
donotes de cul gros i mal caràcter.
_Berry ho he sabut sempre que eres la meva mitja taronja, i t'ho dic perquè vaig ben
torrada. Saps que t'estimo molt... _i el va abraçar ben fort. Tota la sala li girava al
voltant.
_Ei blanqueta, vas ben borratxa, em deixes que et tiri els trastos??? _li va dir bromejant.
17
_I tant però el problema és que demà no me'n recordaré, i seria com si no hagués
passat res. Això no m'ho perdonaria mai de la vida...
_Mira que et dec la vida. Deixa'm pagar-t'ho d'alguna manera.
_Au va calla, calla, i posa-me'n un altre per mi i un altre per tu.
_Deixa't estar de més tequiles que t'hauré de portar a casa. Ei, jo hi tinc amics i família
a Jamaica.
_Berry, des de quan ets jamaicà tu, no eres de Trinitat???
_Jo trio la nacionalitat segons el que m'ofereix el país, que hi ha rom i maria? Jo sóc de
jamaicà
_Així tu voldries ser català, potser... mmm si segur que et convenceria amb una bona
copa de ratafia i un caliquenyo
_On he de signar per ser català??? _en Berry va allargar la mà des de darrera de la
barra, li va fregar el melic amb l'índex. La tensió sexual entre en Berry i la Marina era
absolutament evident, però la Marina temia la dona de'n Berry, una afro-americana
guapíssima, amb molta mala llet. Conseqüentment, les coses no havien passat mai de
flirtejos mig en broma.
_Moltes gràcies pels tequiles, guapo. Ara me'n vaig a donar una lliçó de ball a tota
aquella colla d'arítmics. I de pas, a veure si em baixa tot l'alcohol que m'has fet beure,
mal amic!!_Li va picar l'ullet i ella es va perdre entremig de la gentada.
18
CAPÍTOL 4
Aterrar a Jamaica amb ressaca va ser com aterrar al paradís el dia que fan dissabte. Els
colors del cel, del mar, dels arbres eren pixelats, més intensos, tot pintat a cops d'un
pinzell impressionista mesclat amb un surrealisme alarmant. I tot l'esclat de colors a
ritme del bum bum cerebral que la Marina sentia sota el seu crani. Havien fet escala a
Atlanta i cap ales 2 de la tarda, en Paul i ella ja estaven a la cua d'immigració jamaicana.
Si immigració a l'aeroport J.F. Kennedy de Nova York feia basarda, la de l'illa de Jamaica
feia terror. En Paul i ella van passar junts al mostrador amb el policia d'uniforme. Els va
preguntar de mala manera què caram venien a fer a l'illa. La Marina ràpidament va
contestar que estaven de viatge de noces, es van fer passar per parella. Els va demanar
el passaport i el rebut de l'hotel on s'estarien. La Marina no en duia cap però en Paul va
ensenyar el seu. Sort! Amb cara de pomes agres, el policia els van segellar el passaport i
els van deixar passar. Més endavant faltava passar duanes. Tot el material del laboratori
l'havien enviat la setmana anterior. Tot i així la Marina se'n va recordar que havia agafat
uns tubets de plàstic amb uns miligrams de pols del seu nou antídot amb el que havia
estat treballant tot aquell temps, per si de cas el podia provar d'alguna manera. Per
aquella raó, la suor li baixava esquena avall. La cara se li empal·lidia per moments
només de veure la dona de duanes, cada cop més a prop, cercant indicis de culpabilitat
als nou vinguts. Tot i la tensió en el rostre de la Marina, van superar el moment,
airosament. Just a fora l'aeroport, un xoc de calor els va escometre vilment. La xafogor i
aquell sol perforador augurava pluges per la propera mitja hora, el moment de pluja
diària típica del Carib.
_Molt bé Marina, que tinguis una bona estada al teu racó d'illa.
_Paul, què vols dir? Jo havia entès que tu i jo érem l'altre equip?
19
_No maca no, jo he decidit ajuntar-me amb l'equip del nord. Tu soleta seràs l'equip de
l'oest. Hi ha molta pasta en joc no em puc permetre d'anar amb l'equip perdedor, oi que
ho entens??? Molt bona sort amb la teva recerca, crec que la necessitaràs ben aviat.
Hàbilment, va fer parar un taxi i va saltar-hi a dins. Va donar instruccions al conductor i
el cotxe va enfilar cap a la carretera principal. En veure que havia quedat ella sola
palplantada a fora de la terminal, un núvol de taxistes se li van acostar per oferir-li bons
preus per arribar fins els hotels més turístics. No entenia res de la situació. Però li havia
quedat clar s'hauria de treure ella sola les castanyes del foc. No era una situació nova,
ja hi estava acostumada, però el caos Caribeny i la poca claredat de la seva expedició li
enterbolia la capacitat de raonar de manera ordenada. Entre el brogit de taxistes va
veure a un home negre prop de la cinquantena i amb la camisa mal cordada. Es dirigia a
ella amb diligència. Portava un cartell amb el seu nom, com sempre mal escrit:
_Doctora? Sóc el seu contacte d'ESPpharm, m'han encomanat que la reculli i la porti cap
a la casa on s'estarà _li va dir amb una veu ben greu i amb molt d'accent crioll. Li va
agafar la maleta i amb la mà la va fer caminar cap al cotxe.
_Que té
gana? Ens pararem pel camí a menjar una mica, no es preocupi.
_Moltes gràcies per recollir-me, com m'ha dit que es deia?
_Glenn, per servir-la. Tinc el cotxe just allà. N'hem de fer via per no trobar-nos de ple
amb tot el tràfic de la ciutat. En mitja hora la capital serà un merder. Afanyi's.
En Glenn semblava una persona molt correcta tot i el seu aspecte desvagat. Tenia molt
d'accent i costava entendre'l. La Marina estava del tot agraïda pel fet d'haver-la rescata
d'aquell moment de pànic. En pujar a la furgoneta blanca atrotinada, va veure que del
retrovisor en penjava una talla de fusta negra d'una dona en pilotes. La talla estava de
genolls, amb els pits drets i amb una mà es tocava el cabell. La Marina es va mig
20
ensorrar només de pensar en la situació surrealista on estava ficada: en Paul, el biòleg
marí l'havia aviat. I ara havia d'anar en cotxe amb un calent mental. Per més que ho
pensava no veia cap tipus de solució en tot el sidral muntat, estaria perduda en una
casa, intentant pescar uns peixos ben rars, no podria analitzar res perquè tot
l'equipament el tenia l'altre grup i a sobre la seva carrera s'acabaria en tornar a trepitjar
Nova York. Un bon començament! La Marina va començar a renegar de valent, en veu
alta. En Glenn se la mirava de reüll, mig espantat.
Van aturar-se un moment en un bar de carretera. En Glenn va baixar decidit cap a la
barra del bar, a peu de carretera, i al cap d'un moment va tornar amb un paquet
embolicat de pollastre a la brasa, ben macerat d'herbes.
_Mengi senyoreta, que deu tenir gana. _Va engegar la furgo una altra vegada i va anar
enfilant cap a l'oest, seguint el sol que cercava per moments el seu jaç d'aigua en la
vesprada. El viatge amb en Glenn va durar un parell d'hores, de les quals la Marina va
estar resant parenostres una hora i tres quarts. La conducció dels jamaicans era suïcida.
A part que conduïen com els britànics, per l'esquerra, anaven a tota pastilla i passant de
qualsevol norma de seguretat. Això si, sempre que es creuaven amb alguna dona per la
carretera, alentien la marxa, per xiular-la o dedicar-li alguns tocs de clàxon ben alegres.
En Glenn amb tota la tranquil·litat del món, avançava els camions als canvis de rasant o
esquivava forats de l'asfalt tot i que tingués un altre cotxe venint de cares. A més,
caminant arran de carretera, s'hi podien veure desenes de nens i nenes, amb uniformes
de diferents colors segons el col·legi, que tornaven cap a casa després de l'escola.
Intercalades amb els grupets de nens cridaners, hi havia cabretes pigallades, algunes
lliures, d'altres estacades amb una cadena, rosegant trossos de pneumàtic o alguna
herbota dels marges. La pluja era intermitent. Els caps de núvol descarregaven durant
21
cinc minuts i llavors el sol tornava a cremar les pedres. Van sortir de la carretera
principal i van trencar cap a un nucli d'unes quantes cases just al costat d'una platja
llarga. Van creuar-se amb un parell de locals amb rastes, de pell molt negra i brillant
que anaven amb bicicleta. Van saludar a en Glenn amb tranquil·litat. La Marina estava
convençuda que seria l'única blanca del poble! Van passar un pont amb un riu que
desembocava just a la platja i van arribar a una mena de cap més rocós. Es van trobar
al davant d'una portalada senzilla amb un mur que delimitava una propietat força gran.
Al voltant de la propietat hi havia cabanes de pescadors amb parets blanques. Els
sostres i les portes eren d'uralita i pintats de colors. En Glenn no la va deixar baixar de
la furgo fins que va haver obert la portalada. Va aparcar el vehicle just a la porta de la
casa. Immediatament, tres gossos bruts i feroços es van enfilar a la finestra de la Marina
bordant histèrics. L'ensurt va ser considerable i en Glenn va riure: _No es preocupi que
no fan res, ara els hi trec de la porta .
Amb un xiulet els va calmar de cop i van tornar tots tres a jaure sota una mata d'hibisc,
ben frescos. La Marina, després de l'atac de cor per culpa dels gossos, va baixar de la
furgo. Amb l'ensurt no s'havia fixat que hi havia dues dones sota la porxada, al costat de
la porta d'entrada. De seguida s'hi va acostar i els va allargar la mà.
_Hola què tal molt de gust, em dic Marina _la mà de la Marina es va mantenir
sostinguda en l'aire sense trobar l'encaixada de ningú. En Glenn ja havia baixat les
maletes de la furgo i desaparegué rere la portalada, sense acomiadar-se. Les dues
dones van dir-se unes paraules en patois, i llavors es van dirigir a la nouvinguda:
_Senyoreta, nosaltres pleguem a les sis de la tarda. Li hem deixat el sopar a la cuina,
només l'ha de posar al microones. La nevera és ben plena, per si té més gana. Demà
vindrem cap a les nou del matí. I ara hem de marxar que ja és molt tard. _Eren les sis i
22
cinc..._
_Vostès no dormen aquí?
_No no, només el guarda de seguretat. Ell dorm a aquella caseta, al fons del jardí. Bona
nit. _Més paraules en patois i van desaparèixer també rere la porta del mur. Els tres
gossos posseïts d'abans van mirar la Marina amb cara de pena. Els últims rajos de sol
s'escolaven entre les mates del jardí i el porpra de l'horitzó anava guanyant la batalla de
la nit.
La casa tenia dues plantes. Estava feta íntegrament de fusta, a excepció de les planxes
metàl·liques que impermeabilitzaven el sostre. La porta d'entrada donava a un menjador
immens amb una taula de fusta negra amb unes cadires de lona groga al voltant. A la
paret de sota l'escala hi havia calaixeres antigues i un parell de mòduls amb vitrines que
contenien tota classe d'objectes bruts i vells. Hi havia pots de ceràmica blanca amb el
nom de medicines en llatí, i ampolletes de vidre amb taps petits de suro, pipes de tabac
tallades en fusta de colors, plomes estilogràfiques. Hi havia un parell de fotografies
d'època en color sèpia d'homes barbuts i en posat seriós. Un mapa del Carib, amb
clapes d'humitat calcades sota el vidre del marc, presidia la paret del menjador. L'estil
de tot plegat era colonial. Davant la taula gegantina hi havia uns sofàs de vímet
escampats en forma d'u al voltant d'una tauleta. Al fons del menjador hi havia un
escriptori amb un ordinador, un fax i un telèfon. Davant de l'ordinador portàtil hi havia
una carpeta amb el nom de la Marina escrit. Algú havia estat preparant la seva arribada.
La Marina es preguntava si havien estat les dues dones d'abans. Va agafar la carpeta i la
va obrir. Hi va trobar una carta de benvinguda de part del Dr. Fingham, amb el logotip
d'ESPpharm. No va veure cap carpeta per al Dr. Allman, cosa que la va estranyar. Com
ho podien saber que en Paul se n'havia anat amb l'altre grup? En aquell moment el
23
telèfon va xisclar estrepitosament. La Marina li va caure la carpeta de l'ensurt però s'ho
va manejar per respirar fondo i agafar l'auricular:
_Marina? Sóc el Dr. Smithson, se'n recorda de mi? de la reunió de l'altre dia a Nova
York, al costat del Dr. Fingham...
_Ai si perdoni, ara si que el reconec.
_La truco per saber com està, si ha arribat bé i si necessita res a la casa.
_Bé, acabo d'arribar i encara no m'he instal·lat però tot sembla prou a punt. Suposo que
ja saben que el Dr. Allman no ha vingut amb mi cap a la casa.
_Si si, ha estat una sorpresa perquè el pla inicial no havia estat pensat així, però
l'Spencer ho ha preferit a l'últim moment. Em sap greu que no l'haguessin avisat abans.
Tant aviat com sigui possible li enviarem reforços, no es preocupi.
_Doncs li agrairia que una altra vegada m'avisessin amb antel·lació.
_Em sap molt de greu senyoreta però ha estat una decisió d'últim moment, ens era
impossible avisar-la i el Dr. Allman, bé ja sabem com és... Li hem equipat una mica el
laboratori de l'escola del poble. El pot fer servir cada dia a partir de les tres, que pleguen
de classe la mainada. La clau li hem deixat al costat de la carpeta. Llavors, cada
divendres, al vespre, haurà de connectar-se per vídeo conferència, amb nosaltres i fernos
un petit informe.
_Molt bé, però facin-se el càrrec que de moment aquí només hi hauran dues mans
treballant, i que per tant el ritme serà lent.
_Si si, estem treballant per enviar-li un altre reforç però estem esperant la seva
confirmació.
_doncs molt bé ja ens comunicarem el divendres vinent.
_Qualsevol cosa que necessiti ens la demani, a veure què hi podem fer. Però sobretot
24
Marina, mantingui el seu ordinador i les seves notes personals sobre el projecte sota
pany i clau. Trobarà una caixa forta a la seva habitació. Li recomano que la faci servir.
Vigili i bona sort _i la connexió es va tallar a l'altre costat de línia.
La Marina li va quedar mal cos després d'aquell "vigili". El to del Dr. Smithson era
d'alerta, i no sabia per què. Va veure la clau del laboratori sobre l'escriptori i va recollir
tota els papers que li havien caigut amb l'ensurt del telèfon. En aixecar-se del terra, es
va adonar que al fons del menjador, s'obria una porxada que donava a la platja privada
de la casa. Quan va veure la posta de sol sobre el mar va pensar que anés com anés la
recerca, el fet d'estar-se en una casa com aquella amb platja per ella sola, ja valia la
pena. Va deixar la carpeta sobre la taula de fora el porxo, es va arrencar a córrer a
posar-se el biquini i es va llençar a l'aigua xisclant, com una esperitada. Encara va tenir
temps de veure com el sol es capbussava rere l'horitzó.
25
CAPÍTOL 5
_Així Dr. Smithson la nostra investigadora ja ha arribat a bon port?
_Bé, tal com estan les coses això de bon port no sé si és massa cínic, Dr. Fingham.
_Si té total la raó, la decisió del Dr. Allman ens ha agafat a tots per sorpresa.
El Dr. Fingham es va aixecar de la seva cadira i va anar cap a la finestra. Hi havia uns
núvols amenaçadors a l'horitzó i la remor dels trons es filtrava per la vidriera. Les
tronades de juny podien ser desastroses a Nova York, fins i tot, si eren prou fortes,
podien generar tornados.
_Dr. Smithson, què me'n diu de
la Dra. Collmalhivern?
_Havent repassat la seva feina, encara entenc més com el Dr. Marks ens la va
recomanar tant. Era la candidata més adequada, tot el seu bagatge científic i la seva
actitud la van fer pujar fins a la primera posició de les nostres tries.
_El Dr. Marks era un gran home, el dia que em vaig assabentar de la seva mort va ser
un dels dies més tristos de la meva vida... _un resplendor va il·luminar tota l'estança i
seguidament un gran tro va fer trontollar la vidriera del despatx. Una pluja violenta va
començar a inundar els carrers.
_El van trobar al seu laboratori, mort i amb un vas de precipitats amb azida dissolta amb
aigua. El pot del verí estava a mig tancar...
_Esfereïdor, tot plegat..._l'Smithson es va fregar la barbeta. Se li havia gelat l'espinada
només de pensar que un gran científic havia pogut acabar amb la seva vida, privant a la
resta de la humanitat del seu coneixement, amb una simple solució aquosa d'azida.
_Dramàticament absurd! _va afegir l'Smithson _I llavors va ser quan l'Spencer va
arribar per fer-se càrrec del laboratori del Dr. Marks. Quina creu d'home, és l'ambició
personificada...
26
_Si ja ho pot ben dir. L'Spencer és un dels fills de puta més grossos que he conegut mai.
Però sense el seu vistiplau, mai hauríem aconseguit que ens deixés la Marina. Sabíem
que volia obrir més fronts d'investigació però no ens esperàvem que ja tingués tot un
altre grup planejat al nord de l'illa.
En Fingham va donar l'esquena a la galerna que estava engolint els edificis i va tornar a
la seva cadira, just davant de l'Smithson.
_La Marina, amb el seu coneixement, cobreix molt bé totes les proves bioquímiques que
necessitem portar a terme però li cal algú que l'ajudi amb els bacteris i els peixos, algú
que sigui competent, de confiança..._va dir l'Smithson. _Dr. Fingham , per què no truca
al seu fill?
Un altre llampec va deixar el despatx blanc de llum i al cap de deu segons el silenci
suspès en l'aire va morir esclafat per un altre tro.
...
La nit va anar desdibuixant les formes blanques i rodones de la casa. La Marina no havia
tingut massa temps d'explorar el jardí immens que hi havia al voltant. Havia vist una
pista de tennis de terra batuda, tancada amb una reixa baixa. La caseta del guarda
romania al fons del jardí, ben arruïnada. Les mates d'hibisc s'escampaven, caòtiques,
per tot arreu, i les seves flors vermelles, juganeres amb la brisa del vespre, vessaven
pistils d'or. Escampats pels jardí hi havien tres capoquers centenaris que lluien uns
troncs gegantins. Les arrels començaven dos metres per sobre del terra, amunt
enganxades al tall, com batents de finestra, i rere cadascuna s'hi podien amagar dos
homes, perfectament.
Després de la banyada, es va escalfar l'àpat al microones i va preparar la taula de sota
el porxo per sopar. Sota l'escala hi havia un reguitzell de llums d'oli, en va agafar un i el
27
va encendre per donar més bona il·luminació al seu primer tiberi jamaicà. Volia veure el
que menjava, per si de cas acabava menjant-se una de les cabretes de la carretera que
havia vist abans.
No hi havia aparell de música i la televisió feia interferències. Per això va optar per sopar
amb la banda sonora del mar. Les cuineres antipàtiques li havien preparat una carn
estofada al curri que la va trobar boníssima. Hi havia molts ossets que, de tant en tant,
se li escolaven pels queixals però el gust intens del curri la va deixar sense esma per
protestes. De postres tenia una pinya petita que semblava de fireta però que va resultar
ser embriagadora de gust i d'aroma. A la cuina, endreçant els plats de sopar, va
descobrir una ampolla d'un rom anomenat Yekko. L'etiqueta era del tot casolana, no
l'havia vista mai però va decidir celebrar la seva arribada a l'illa amb una copa. De fet,
va decidir emportar-se'n aquella ampolla de rom Yekko sota la porxada, per si anaven
maldades. Tenia el mar davant, ben negre, però tot i la foscor, l'horitzó encara es podia
intuir. No hi havia lluna i els estels espetegaven amb força, suspesos al zenit. La Marina
degustava el rom que li cremava la gola a la llum del quinqué, escoltant les onades
parsimonioses que trencaven discretes a la sorra. Va pensar que era una bona manera
de celebrar el final de la seva carrera, va alçar la copa de rom i va remugar:
_Aquesta va per tu, Spencer! Per enfonsar-me, m'has hagut d'enviar al Carib! Quin
càstig tan cruel! Salut!
I va continuar bevent per pal·liar la por que li suposava dormir sola en aquella casa
immensa, amb batents de llibret sense vidres per parets, i amb llisquets de part de riure.
I el guarda, de moment es mantenia del tot invisible. A la quarta copa de rom, es va
veure amb cor d'arrossegar-se fins al llit i abandonar-se als braços de Morfeu.
28
CAPÍTOL 6
Eren quarts de quatre de la matinada quan els gossos van començar a xisclar i córrer
pel voltant de la casa. Els seus lladrucs s'intercalaven in crescendo per moments. La
Marina es va despertar desorientada. No sabia si era a Nova York o on caram, però amb
el moviment d'aixecar-se d'una revolada, no sabia trobar la sortida de sota la
mosquitera. Es sentia el batec del seu cor desbocat al pit i li costava de respirar. De fons
es van sentir unes passes ràpides que trepitjaven la grava de fora la cuina, allà on en
Glenn havia aparcat la furgoneta a la tarda. Va deslliurar-se de la mosquitera i va saltar
del llit. Com va poder, va trobar els interruptors per obrir el llums de l'habitació. Les
passes s'anaven perdent de lluny. La Marina va baixar les escales que connectaven les
estances de dalt amb el menjador, amb molt de compte de no caure. La inclinació dels
escalons era com una pista negra d'esquí, i al més mínim descuit podia estampar-se a
les lleixes de llibres de baix. Les parets del menjador eren simples batents de llibret que
deixaven passar la brisa tant de dia com de nit. Va obrir amb la maneta de ferro les
rengleres de fusta i va intentar enfocar els ulls per poder copsar què o qui es movia pel
jardí. Hi havia massa foscor a fora per veure res. Va semblar-li que algú es dirigia cap el
fons del jardí, on hi havia la casa del guarda. Aleshores l'ombra es va treure unes claus
de la butxaca i va entrar a la cabana. El guarda se n'anava a dormir. La Marina no sabia
que li feia venir més por, el fet que l'haguessin despertat d'aquella manera o de pensar
que havia estat dormint tota aquella estona sola a la casa. Encara tremolava de l'ensurt.
Va comprovar la porta d'entrada. Tancada sota tres panys. Va comprovar la segona
porta, la que donava al porxo. També tancada. Però quan va mirar a fora a través dels
finestrons que donaven a la pista de tennis, va veure una figura d'un home, vestida amb
29
pantalons i camisa de lli clars que desapareixia rere els capoquers. Un calfred li va
recórrer l'espinada. Va calmar-se una mica pensant que deuria ser algun amic del
guarda, amb qui havia passat la vesprada. Tot semblava tenir una lògica, però una por
visceral encara li mantenia els pèls de punta. I llavors atuïda per la descàrrega
d'adrenalina, va grimpar per l'escala i va tornar a entaforar-se sota la mosquitera. El mar
xiuxiuejava paraules mandroses de sal. La calma fosca havia tornat, almenys per aquella
nit.
CAPÍTOL 7
Al matí següent, la Marina es va aixecar sense mal de cap. Es va sorprendre ella mateixa
per què li havia donat prou canya al rom, la nit anterior. Quan es va fer una dutxa, es
va descobrir un hematoma ben gros al genoll dret. No recordava que s'hagués donat
cap cop i es va estranyar, perquè amb la mida d'aquell morat, se la devia haver fotut
ben grossa. Se'l va prémer un parell de vegades i va comprovar que tampoc li feia
massa mal. Es va vestir amb uns pantalons texans curts i una samarreta de tires de
color verd. A les nou del matí la xafogor ja era intensa dins la casa. Les cuineres havien
acabat d'arribar i havien posat una cafetera al foc. Parlaven alegrement en patois amb
un altre noi, mentre preparaven l'esmorzar. El patois no s'entenia gens, de fet havia
nascut dels esclaus africans amb aquesta funció, llengua consens entre els negres de
l'oest africà, inintel·ligible pels amos blancs. Quan van veure la Marina que apareixia pel
corredor que connectava el menjador amb la cuina, van callar. El noi es va girar:
_Bon dia a tothom _va deixar anar la Marina.
30
_Bon dia Marina _van contestar tímides les cuineres.
_Ha dormit bé? _li va preguntar la cuinera més gran. Era una dona negra d'una
cinquantena d'anys. Tenia uns ulls molt expressius i unes faccions arrodonides. La seva
actitud però, era del tot desinteressada.
_Bé, els gossos han bordat molt aquesta nit, em sembla que el guarda els deu haver
despertat, quan ha tornat cap a quarts de quatre.
_Si, aquest guarda fa el que li dóna la gana, teòricament no ha de deixar mai la casa
sola però a vegades se'n va a beure amb amics seus, al bar del revolt. _va explicar-li la
cuinera.
_Caram..._la cara de preocupació de la Marina era evident.
_No es preocupi, ningú s'acosta a aquesta casa, la gent li té por. A més, el guarda
coneix tothom al poble. Si mai hi ha algun problema ja sap a qui ha d'anar a trobar. Ah,
si li ve de gust fumar una mica de ganja, ell n'hi pot aconseguir.
_És bo saber-ho, gràcies.
_Així que la Dra. Collmalhivern fuma maria...
_.... i el rom també li agrada força veient el que ha deixat l'ampolla de Yekko..._va
endinyar insolent la cuinera més jove. La cuinera més gran la va fulminar amb la
mirada. La Marina li van pujar els colors a les galtes però va intentar actuar amb
normalitat.
_I tu ets...?
_El teu reforç. _va deixar anar el noi amb sarcasme.
_...I a aquest també li agrada el rom i la ganja _va afegir ràpidament la cuinera jove.
L'altra cuinera la va tornar a fulminar amb la mirada. Ja en portava dues i no volia una
tercera
31
_Si que ha estat ràpid! El Dr. Smithson tot just ahir em va dir que encara els faltava la
seva confirma
ció.
_Bé, he arribat a l'illa aquest matí, des de Puerto Rico, amb el jet de l'empresa.
_Aneu al porxo, que hi ha la taula parada. El menjar estarà llest en cinc minuts _la
cuinera més gran els va fer fora amablement de la cuina. En sortir de la cuina, el noi va
agafar a la cuinera per l'espatlla i li va plantar un petó sorollós a la galta:
_Au vinga Terry, deixa'm estar, que tinc feina. _la cuinera se'l va treure de sobre fentse
la desmenjada.
_Esquerpa com sempre! Com t'he trobat a faltar!_li va dir ell.
La Marina i en Terry van anar cap al porxo. La taula de fusta estava parada per a dos,
amb plats blancs, vasos de vidre transparents i tasses grosses de porcellana blanca. Una
gerra de suc de taronja presidia el conjunt. En Terry es va seure a la banqueta de fusta.
La Marina es va acostar a la barana del porxo per admirar la vista abans de seure. El dia
era nítid i sense cap núvol. El mar era un mosaic de blaus, verds, turqueses, turmalines
i cobalts que prenien intensitat amb les roques dels esculls. Els arbres cedien generosos
trossos d'ombra per tot arreu. Prop de la cala hi havien dos arbres petits i reblincats per
l'artrosi de la sal, units amb una hamaca de xarxa negra. Els capoquers, altíssims, amb
la llum del matí es veien majestuosos i vells. Els ametllers i les flors vermelles d'hibisc
tremolaven amb la mica de brisa que venia de l'aigua.
_Em dic Terrell Fingham_la Marina va aixecar les celles. Li havien enviat un membre de
la familia, com si fós un clan mafiós italià!
_ I veient la teva cara veig que has entès que sóc el fill del Dr. Fingham!
_Perdona, és que no m'ho esperava això...
_L'Smithson i el meu pare només m'han fet servir d'últim recurs. Per això m'han acabat
32
trucant a mi. Treballo a la seu d'ESPpharm a Puerto Rico. Coordino les col·laboracions
que tenim amb altres empreses farmacèutiques que tenen base prop de Ponce.
_Així que m'envien a un buròcrata de despatx per anar a pescar... no, si això cada
vegada s'està posant més interessant... _li va clavar la Marina sense ni donar-se'n
compte.
En Terrell va deixar anar un somriure de resignació:
_Ja veig que l'honestedat la tens per mà... per la teva informació sóc doctor en Química.
Vaig anar al Japó, d'estada postdoctoral i després vaig començar a treballar pel meu
pare, ara fa tres anys.
_El teu currículum és impressionant però em pensava que m'enviarien a un biòleg
marí...
_Bé és el que hi ha! _en Terry no es va pas sentir ofès, tot al contrari li havia fet gràcia
aquell sarcasme càustic de la Marina, però va dissimular.
_Si no t'agrado sempre pots anar a trobar el Dr.Allman al nord de l'illa...
La Marina sentia l'ira com li passava per les venes. El fill de'n Fingham era molt més
insolent del que aparentava. Havia de recuperar posicions.
_Mira Terrell...
_Diga'm Terry siusplau!
_Doncs Terry, deixa'm explicar la meva situació. El meu cap de Nova York, l'Spencer,
m'ha proposat un tracte per no dir que m'ha fet xantatge. Si no li dono resultats que li
permetin formar part de la vostra companyia, m'enfonsarà la carrera científica, em
bloquejarà els articles i no donarà bones referències meves. Sense articles ni referències
jo no podré aprofitar aquest quatre anys que he passat a Nova York suant tinta al
laboratori. Per tant, he de fer la meva feina el més aviat possible i així tots estarem
33
contents. Però saps quin és el problema? Que no sé què volen que busqui. Diuen que he
d'aïllar una toxina d'un peix globus, del qual no en sabem res. No sé ni per què la volen.
No hi ha cap foto del peix a l'informe, tampoc em diuen on el puc trobar, o com el puc
capturar. El que teòricament havia de fer equip amb mi em va deixar a l'estacada i ara
apareixes tu, amb aires arrogants perquè el teu papa t'ha donat una feina de collons.
Així que hi ha dues opcions, o ens deixem de ximpleries i anem per feina o podem anar
d'aquest pal, i perdre el temps a veure qui guanya.
_Molt bé, molt bé. _en Terry va deixar anar un xiulet. _Mentalitat d'empresa , deixarem
els atacs d'ego per després, i tal com dius, primer anirem per feina.
En Terry li havia sorprès aquella envestida frontal però no estava disgustat, més aviat se
li escapava el riure de pensar que havia de treballar amb aquell tros de dona sense pèls
a la llengua.
_Ara et dic una cosa, jo sempre guanyo aquests tipus de concursos..._va afegir ell.
_Insoltent! _va pensar ella en veu alta.
Les cuineres van interrompre la tensió servint l'esmorzar.
_I així ahir li va agradar el sopar que li vam preparar? _li va preguntar la cuinera més
gran a la Marina.
_Si si moltes gràcies l'estofat de curri era boníssim
_Veus? Ja t'ho vaig dir que li agradaria la cabra al curri _va endinyar-li la cuinera jove
amb un aire triomfal a la cara.
34
CAPÍTOL 8
_Collons Paul, no em donis excuses de mal pagador!
_Spencer, ho sento molt però sense més diners no crec pas que puguem fer res, cal un
equip de submarinisme nou i les despeses de tot el grup pugen, bé han de menjar
alguna cosa no?
_Però Paul m'estàs demanant els diners que tenien previst donar-nos a finals de mes
només quatre dies després de començar la missió. En Fingham i l'Smithson no
acoquinaran sense res a canvi.
_Hem sortit a pescar un parell de dies però les mostres s'han d'assecar bé abans
d'enviar-te-les. A més, aquests peixos globus són tots molt semblants. A part de fer una
tria d'espècies, hem d'anar a diferents llocs per si la fauna bacteriana que es mengen
canvia.
_Jo no entenc què collons foteu tot el dia doncs...a veure si encara la Marina us passarà
a davant, colla d'inútils. _l'Spencer estava arribant a nivells de còlera considerable.
_No ho crec pas, estant sola, deu estar plorant pels racons!
_Paul, no desestimis la Marina, és llesta com una guilla, la mal parida, o sigui que posa't
les piles. Si vols ser soci de l'empresa hauràs de treballar-t'ho, sinó no hi ha tracte entre
tu i jo.
_Molt bé, molt bé, però aconsegueix-nos més diners que som cinc homes i ens falta
material.
_Miraré què hi puc fer. Però la setmana vinent vull material per analitzar d'una puta
vegada! _i va penjar l'auricular de mala manera.
En Paul va riure per sota el nas, l'Spencer havia picat. Els diners servirien per pagar els
deutes que els seus quatre homes i ell havien generat al prostíbul del poble. Feia quatre
35
dies que estaven a l'illa i ja eren uns habituals del bar. Consumien dones i coca. I la
feina la feien la mainada de la vila, els feien anar a pescar amb xarxes mig foradades,
pels esculls de corall. Per quatre rals , els nens esbudellaven els peixos i assecaven al
sol la pell, els ovaris i el fetge. La mainada estaven ben contents perquè al final del dia
portaven diners a casa, però també acabaven al vespre amb els dits ben adormits de
tocar les vísceres dels peixos globus sense guants de nitril. I si a sobre algun d'ells es
fregava la galta, se li adormia mitja cara. Així que una de les toxines més mortíferes del
món era manipulada cada dia per una colla de marrecs que trobava divertit que se'ls
adormís la llengua si llepaven la pell dels peixos. I mentrestant, en Paul Allman i els seus
companys rebien mamades de prostitutes de carretera carregades de misèria.
_Nois bones notícies, ens pagaran les copes fins que faci falta! _en Paul va alçar la
llauna de cervesa i la resta de la colla li va retornar l'alçada, celebrant-ho.
36
CAPÍTOL 9
La Marina i en Terrell havien organitzat el pla d'acció. Primer havien d'aconseguir els
espècimens, llavors havien de fer unes proves preliminars per destriar el tipus i la
potència de la toxina, i finalment enviar les mostres de teixit a Ponce, als laboratories
d'ESPpharm on en farien una caracterització més exhaustiva amb anàlisis
cromatogràfiques i d'espectrometria de masses. Van decidir a no centrar-se en un únic
peix, n'hi havia de molts tipus i pel mateix preu provarien de trobar alguna cosa més. A
primera hora de la tarda, van anar a fer una ullada al laboratori. L'escola era un edifici
de maons pintat de color groc de només dos pisos. El laboratori quedava a la planta
baixa, rere la capella. Els havien habilitat un laboratori molt bàsic, hi havia una lupa per
a les disseccions, unes peixeres grosses per si volien mantenir vius els peixos, un
microscopi i un congelador. També havien habilitat una habitació molt petita per a tenirhi
ratolins per a testar la toxicitat dels extractes obtinguts. La família de les
tetrodotoxines era molt àmplia. Es trobaven en el teixit de peixos globus i d'altres
animals marins que l'acumulaven. Els peixos tenien una dieta carnívora, així
s'alimentaven d'altres peixos, de coralls i d'esponges, els quals contenien uns bacteris o
altres microbis que eren qui realment sintetitzaven les toxines. El que no s'acabaven
d'explicar era com els peixos globus podien acumular tanta quantitat de toxines sense
morir-se. L'acumulaven eficientment principalment al fetge, als ovaris, en cas de les
femelles, a la pell i als músculs. Segons l'espècie de peix, les toxines es trobaven més
concentrades en un teixit o en un altre. Al Japó, el fugu era el peix més car dels
restaurants. Els grans xefs de sushi sabien netejar-los apropiadament per tal de no
escampar la toxina. Però tot i així cada any s'enregistraven accidents i fins i tot morts de
37
gent que havia consumit fugu, preparat per cuiners no titulats. La mort era
principalment per asfíxia. La toxina era un inhibidor dels canals de sodi activats per
voltatge i no creuava la barrera hematoencefàlica. Allò es traduïa que les connexions
nervioses dels músculs s'adormien i els músculs del diafragma no podien contreure's
més perquè els pulmons s'inflessin i es desinflessin per respirar. El problema era que si
bé se t'adormia tot el cos, el cervell estava ben despert, perquè la toxina no afectava el
sistema nerviós central. De fet, s'argumentava que la tetrodotoxina era un dels
principals components de la pols de zombificació a
la veïna i caòtica illa d'Haití. Feia
només uns mesos que els de ESPpharm havien provat de barrejar petites quantitats de
tetrodotoxina amb analgèsics comuns com l'aspirina i havien obtingut potenciar molt
més la seva capacitat per treure el dolor, sobretot el dolor crònic de pacients afectats
per càncer. O sigui que si es podien inhibir els canals de sodi de manera mesurada, el
dolor disminuïa en picat. I el més important era que no causava addicció ni resistència.
Veient l'èxit de les proves preliminars de la mescla, en Fingham i companyia havien
decidit fer una campanya per cercar toxines semblants a la tetrodotoxina però en alguna
variant molt més potent. Però per començar el treball de camp, a la Marina i a en
Terrell, els calia un expert en fauna Marina i una barca. Per això, van decidir anar a
parlar amb els pescadors de la vila. Tenien les barques amarrades a la desembocadura
del riu, perquè els proporcionava un port natural prou segur. Cada barcassa estava
aparcada a un moll de fusta atrotinat que donava a un reguitzell de casetes de colors on
molts d'ells vivien. Les pluges que queien a les muntanyes blaves arrossegaven fang i
fulles conca avall i donaven al riu un color negre misteriós. Com en una paleta de pintor,
el marró fluvial virava a blau cobalt en arribar a la desembocadura i besar el mar. El riu
estava infestat de mosquits, molt enganxosos i bel·ligerants. En els últims mesos hi
38
havia hagut brots de dengue intermitents i s'havia de portar repel.lent tota l'estona. En
Terrell s'atansà a uns quants pescadors i els demanava el favor parlant patois, la
majoria van dir-li que ni pensar-ho! La Marina no ho entenia perquè fins i tot els oferien
pagar la benzina de la jornada de pesca. Estaven ben desesperats quan al final del moll
van trobar un pescador de pell molt negre, amb una cigarreta liada a mà de ganja
penjant dels llavis que se'ls dirigia sense mirar-los:
_No acceptaran mai la seva oferta...
_Com diu? _va inquirir la Marina
_Senyoreta el sord hauria de ser jo que ja tinc vuitanta anys i no pas vostè. Li dic que la
seva oferta no supera la dels traficants. La majoria es dedica a passar paquets a les nits,
si els veuen amb un parell de blancs a les seves barcasses, cridarien massa l'atenció i
perdrien el negoci.
_I vostè no s'hi dedica a això?
_No home, jo ja sóc gran per jugar-me-la a les aigües fosques del Carib. La nit en
aquesta illa és traïdora però la nit al mar, mata. _ es va girar i ell mateix es va senyalar
l'ull dret. La Marina i en Terrell van deixar anar un esbufeg. El pescador tenia un ull del
tot blanc, la nineta entelada es difuminava amb el blanc de la còrnia. Algun accident
l'havia deixat cec d'un ull de per vida.
_I així què me'n diu vostè si li paguem la benzina de la barca, ens portarà a pescar?
_La Marina va intentar fer un tracte.
_I què busquen exactament?
_Peixos globus, no pas per menjar, els volem estudiar, en necessitem de tot tipus, com
més espècies diferents millor i si pot ser de diversos llocs encara més bé.
_I la resta de la pesca per a mi?
39
_Bé, si de tant en tant ens pesca una llagosta li pagarem també, a bon preu!_en Terrell
havia saltat ràpidament i a la Marina se li va disparar la gana de cop.
_Jove així tenim tracte , no?
La Marina i en Terrell es van mirar, van fer un cop de cap per assentir i li van allargar la
mà per segellar l'acord. Després de les encaixades, el vell pescador va quedar-se mirant
fixament a en Terrell:
_Noi ets molt blanc com per parlar tant bé el patois, ets d'aquí? La teva cara la tinc
present.
_Venia als estius de petit, a la casa de les roques.
_Per déu! Ets el besnét del Dr. Fingham? El teu besavi era un gran home, no em va
poder salvar l'ull però em va salvar la vida quan jo era un vailet. Demà els ho explicaré
amb més calma. Vinguin a les cinc del matí puntuals, sortirem a veure què ens ofereix el
mar.
La Marina i en Terrell van enfilar ben contents cap a la casa de les roques. Estaven ben
emocionats pel fet d'haver aconseguit el que buscaven:
_Bé, ja hem comprovat el lab i ja tenim a en Moisès que ens portarà a pescar. _va
celebrar en Terrell en obrir la porta del jardí de la casa. Era mitja tarda i la calor ofegava
de valent.
_Si a veure com anem amb en Moisès... esperem que l'altre ull li funcioni perquè sinó ja
ens veig a la deriva per aigües cubanes _va posar en dubte la Marina , que només li
faltava un mariner borni en tota la història.
_El que no sabia és que passessis els estius aquí quan eres petit... Dedueixo que
aquesta casa és de la vostra família, no?
_Em pensava que l'Smithson i el meu pare t'havien dit que t'estaries a la nostra casa de
40
vacances._van anar cap a la cuina i van treure un parell de cerveses Red Stripe de la
nevera i van sortir a asseure's als sofàs del porxo. La tarda anava caient a poc a poc,
amb el ritme jamaicà i el color del sol s'anava tornant ocre. Aquell dia no havia plogut
encara.
_El meu besavi era metge i va estar servint amb l'exèrcit britànic al front de l'oest,
durant la gran guerra. L'hospital on operava era molt a prop de Verdun i ja et pots
imaginar quin tipus d'atrocitats va haver d'atendre. Un cop acabada la guerra i superada
la grip del 18 va decidir que ja n'hi havia prou i que volia canviar la plujosa Gran
Bretanya per les costes soleiades i virginals de Jamaica sense oblidar la seva professió,
la de guarir a la gent. I va arribar aquí a aquesta vila de pescadors, com el nou metge
del poble. Gràcies als seus serveis a la gran guerra, la reina li va aconseguir els terrenys
de les roques i s'hi va construir la casa. El meu besavi no va voler trencar del tot amb
les seves arrels i es va fer construir aquesta pista de tennis de terra batuda, com a
reclam pels seus amics britànics de l'illa que el vinguessin a veure més sovint. _En
Terrell havia perdut aquell posat d'home de despatx important amb un parell de glops
de cervesa. S'havia relaxat i anava explicant a la Marina la seva història. En Terrell era
home ben atractiu, trenta i uns quants més. Alt i fibrat, amb els músculs tensos de fer
alguna mena d'esport. Tot i que un cos tan bell hauria d'irradiar energia, en Terrell havia
perdut la naturalitat dels seus gests. De tant en tant, li espurnejava una tristor ben
amagada rere les seves ninetes.
_De fet el meu besavi va exercir més de pare que d'avi per al meu pare. El pare del
meu pare, el que va ser el meu, d'avi, va ser abatut a la segona guerra mundial, era
pilot de la RAF i kaput, per sobre el canal de la Mànega. La meva àvia no ho va superar i
va morir poc després. Per això, el meu pare es va criar aquí, amb l'avi Èrik i llavors va
41
anar als Estats Units per estudiar. Tot i que el meu pare es va fer tota una nova vida a
la costa est dels Estats Units, sempre que podia venia a tenir cura de l'avi. El meu germà
i jo ja no el vam pas conèixer, però la seva estela era i és per tot arreu. Al poble era
conegut per les seves cures i per no cobrar a ningú que fos pobre, que era la gran
majoria. Es va córrer la veu que era molt bon metge i llavors fins i tot els mulats i els
amos blanc venien fins aquest racó de mont a buscar guariment. I així va poder exercir
la seva professió cobrant una picossada als rics per finançar la salut dels pobres.
_Quina vida més intensa que devia tenir! I no li va costar guanyar-se la confiança de la
gent? Els jamaicans deurien preferir més els seus xamans que no pas els metges
occidentals, no?
_Si si el meu pare sempre explica que li suposar un esforç titànic! Al principi ningú es
fiava de la seva medicina. Fins i tot les parteres anaven a les llevadores locals perquè
durant el part les feien fumar ganja per alleugerir el dolor. Els vilatans feien córrer que
en comptes de curar-te, l'avi Èrik et matava fins i tot l'esperit, i per això no hi anaven.
L'avi no podia suportar veure com la gent moria de malalties tractables i per això, va
anar a veure cada xamà, cada llevadora i cada curandero dels voltants fins arribar un
acord. Van pactar intercanviar informació. L'avi Èrik els ensenyava com guarir casos
senzills a canvi que ells li ensenyessin les herbes i els remeis de la jungla jamaicana. A
més també va arribar a convèncer-los perquè enviessin a la casa de les roques els casos
més complicats i que necessitaven o bé cirurgia o bé medicines més elaborades. I així
va estar fins el dia de la seva mort. La seva vida va causar tanta impressió a la
comunitat que uns mesos després de mort van començar a haver-hi rumors que el seu
fantasma vagava prop de la casa.
_ai ai ai, quin calfred que em recórrer l'espinada...
42
_Marina, una científica com tu, s'atemoreix per històries de fantasmes? Els jamaicans
són molt supersticiosos, però tu?
_Home, normalment ens podem auto convèncer que no existeixen però llavors la
suggestió i el cervell ens omple la realitat de miratges. I si tenim por, llavors ja
comencen a existir, no trobes?
_Així val més que no t'expliqui que l'avi Èrik està enterrat al jardí, veus aquells
capoquers? Doncs just sota aquell grup de mates d'hibisc.
_Collons Terrell, ara si que que t'has passat guapo!
_Que t'ho dic seriosament, el van enterrar mirant cap al mar, per ordre expressa seva.
_Ja n'hi ha prou, que aquesta nit no podré dormir!! El que em faltava, per acabar-ho
d'adobar!
La Marina va escrutar els capoquers i les mates d'hibisc per si veia alguna cosa, mentre
escurava la seva Red Stripe.
L'ambient entre en Terrell i la Marina s'havia anat relaxant tot i que ella no se'n fiava
gens, de'n Terrell. Era el fill del president d'una companyia farmacèutica misteriosa que
no tenia seu física, però que operava a Puerto Rico. De moment, la Marina no entenia
res de res i tot i que el seu bagatge d'investigadora li feia plantejar-se totes aquelles
preguntes, el seu esperit pràctic li deia que fes ràpid el que havia vingut a fer i a veure
si per una vegada per totes es deslliurava de l'Spencer. En Terrell
era molt poca solta.
Tenia un caràcter molt punyent i àcid que la posava molt nerviosa, la descol·locava. El
més difícil de tot per la Marina era mantenir l'actitud reticent vers ell. Aquells estira-iarronses
que tenien l'esveraven molt, a ella. Aquell vespre van sopar els dos a la
porxada, van fer postres amb un xarrup de rom i van anar a dormir aviat perquè en
Moisès, el pescador borni, els esperava a les cinc de la matinada.
43
CAPÍTOL 10
A Nova York, tornava a ploure. Tronava i llampegava amb molta violència. Pels carrers
només es veien paraigües reblincats i esmicolats per la força del vent, abandonats a
terra. La gent corria sota la pluja, resignada i renegant. En Fingham tenia a l'Spencer al
telèfon. Aquell home el posava molt nerviós. Era la segona vegada en una setmana que
li demanava més diners per al seu equip.
_Dr. Fingham, ho ha d'entendre si vol resultats aviat hauria de finançar l'equipament
que els falta. No es pot treballar així.
_Spencer, el que no entenc és com es gasten els diners amb aquesta rapidesa. Si vol
que els estengui un altre xec m'hauran de presentar algun resultat, almenys redactar un
informe sobre el que han anat trobant.
_Hi estan treballant, no es preocupi. Però sobretot faci l'ingrés, li dono la meva paraula
que no se'n penedirà.
_Spencer les paraules se les endú el vent, sembla mentida que es pensi que sóc tant
burro. El segon grup de l'illa, el de la Dra Collmalivern, està progressant molt més sense
haver-se passat del pressupost.
_Si però la Marina està ella sola i té les seves limitacions. El meu grup del nord és de
cinc homes i liderats pel Dr. Allman, no hi ha ni punt de comparació.
_La Marina ja no està sola, ja hem substituït al Dr. Allman. I si insinua que la Dra
Collmalhivern no està fent res de profit va molt equivocat. El seu últim informe era molt
encoratjador.
_Així que la noia va per feina... A mi no m'ha dit res encara. Li hauré de fer un truc
perquè m'informi de les seves novetats. Bé però tornant als diners, si vol que els meus
44
homes facin la feina per la qual han anat a Jamaica haurà de pagar el que demanen, i li
prometo que el proper divendres ja té un informe més detallat.
_Spencer, aquest és l'últim ingrés que faig sense veure resultats. Si divendres que ve el
seu equip de nois no s'ha espavilat, aquí es tanca l'aixeta. _i va penjar el telèfon. Tenia
el front suat i les ronxes a la camisa començaven a aparèixer, com per art de màgia. En
aquell moment l'Smithson va trucar la porta mentre la obria, aquell home no tenia
paciència i si volia alguna cosa no tenia espera.
_Fingham, hem pogut escurçar la llista de la Marina i en Terry, a quatre toxines
candidates. Les quatre tenen propietats analgèsiques. Ara haurem de mirar quina
potència tenen però els del laboratori de Ponce estan molt emocionats. Veu, el fet de
contactar el seu fill ens ha permès tenir el laboratori de Puerto Rico del nostre costat, no
va ser tan mala idea! _l'Smithson tenia un bon somriure a la cara.
_Ja veurem...
_Ja heu parlat vosaltres dos? _va preguntar l'Smithson substituint ràpidament el
somriure anterior per una expressió de preocupació.
_No no, cada vegada que el truco em penja el telèfon. Suposo que si ens hem de dir
alguna cosa et farem servir d'intermediari.
_És una llàstima.
_Si que ho és, m'agradaria que algun dia m'arribés a perdonar._un mòbil va començar a
sonar i a vibrar sobre la taula de'n Fingham. El va engrapar i va somriure.
_Smithson , et fa res deixar-me sol? És la Yuki.
_Si és clar. Fins ara mateix.
...
45
Feia uns dies que havien començat a treballar de valent. En Moisès , el pescador borni,
havia resultat de gran ajuda. Es coneixia tots els peixos del mar i els portava a esculls
de corall que ni sortien als mapes. Sortien a pescar ben d'hora. La barcassa era llarga i
simple. Estava pintada amb els colors de la terra, verd, negre i groc. Tenia un motor
ben atropellat que feia molta pudor de benzina quan arrencava. En Moisès era afable,
però xerrava més amb en Terrell que amb la Marina. Veien sortir el sol, des de mar
endins. S'enfilava, imponent i feridor, des del darrera de les muntanyes blaves. En
Moisès feia la pesca amb una xarxa, pujava el peix a la barcassa i amb l'ajuda de la
Marina i en Terry, destriaven els peixos que podien semblar més interessants. Els
transportaven en unes caixes de porexspan amb aigua del mar i els portaven abans de
dinar al laboratori de l'escola. Allà els classificaven i n'extreien mostres preliminars.
Havien d'extreure les toxines dels diferents teixits, fetge, ovaris i pell principalment.
Disseccionaven els fetges, n'agafaven cinc grams i procedien a triturar-lo amb una
solució aquosa del 80% d'etanol amb un 1% d'àcid acètic. Feien passar els extractes per
unes columnes de separació i el producte el dividien en dos. Una primera mostra
l'analitzaven ells mateixos, i la segona part la congelaven per ser enviada a Ponce per a
proves més elaborades. Si bé quan estaven a la barcassa, la Marina i en Terrell es
comportaven, perquè ambdós es trobaven en el mateix nivell de desconeixement, al
laboratori de l'escola ja era una altra història. Estaven a la grenya tota l'estona. En
Terrell li discutia els protocols d'extracció, la volia convèncer de les tècniques que ell
havia après al Japó. En canvi la Marina, feia servir tot el coneixement que li havia
ensenyat el Dr. Marks:
_Mira Terry, em sap greu dir-t'ho t'estàs equivocant, si fas servir aquestes columnes, et
perds la meitat de la mostra pel camí. Si en canvi fas servir el meu protocol, ho
46
arrossegues tot i amb més puresa.
_A mi no em donis consells de com fer les coses, a Kioto ho fèiem així .Tu cuida't de les
teves històries que tens prou feina.
_Tossut, ja m'ho sabràs dir...què t'hi jugues?
_Una cervesa! Au vinga, a veure qui acaba primer l'extracció, la injectem al mateix
temps i a qui se li mori primer el ratolí és qui té les toxines més concentrades i pures.
El laboratori improvisat semblava un parvulari, va pensar la Marina. La prova era molt
senzilla, extreien les toxines dels teixits, les purificaven, en mesuraven la concentració i
per determinar-ne la potència tòxica, injectaven una dosi dels extractes a diferents
ratolins i cronometraven el que tardaven a quedar estabornits. Molt sovint la prova
acabava amb la mort dels ratolins. Així se'n determinava la puresa i la potència, de
manera preliminar.
Els dos ratolins ja feien tentines, estaven quedant paral·litzats. El ratolí de la Marina es
va aturar en sec i va caure rodó a terra. L'animaló de'n Terry encara feia temptatives de
caure però llavors es va recuperar. Al cap de cinc minuts el ratolí estava més fresc que
una rosa per la gàbia.
_Dr. Fingham junior, em deus una cervesa, hahaha. _va recordar-li la Marina triomfant!
En Terry va rebotir la gàbia del ratolí, ben enfurismat.
_Maleït sia! De qui ho vas aprendre això?
_Del Dr. Marks... El meu cap, abans de l'Spencer.
_El Dr. Marks? El que es va suïcidar?
_El mateix..._es va fer un silenci insostenible i la Marina va canviar de tema, se li
estaven negant els ulls només de pensar en el seu mestre.
_Va, entrem les dades a l'ordinador i connectem amb l'Smithson._en Terrell es va
47
sorprendre de l'enyorança de la Marina vers el Dr. Marks.
_Què li va passar? Vull dir ho sabies que estava fotut?
_... _la Marina no mirava en Terrell ja havia començat a picar els números a l'ordinador.
Llavors va respirar fondo.
_Doncs no, jo el veia bé, feia uns dies que estava cansat però no en vam fer cas.
Tenien un projecte en comú amb l'Spencer que els estava donant molts mals de cap. Un
dels post docs de l'Spencer, en John, havia falsejat els resultats i de retruc, la reputació
del nostre laboratori estava en joc. Havien de començar a retractar-se d'un parell de
publicacions i això comportava perdre una part del finançament. Suposo que no va
poder suportar la pressió. Però en Marks era tenaç i sorrut, no era de les persones que
ho engegava tot a rodar._els ulls de la Marina li espurnejaven de llàgrimes.
_Jo me l'apreciava molt, era un mestre molt dur i crític però que et tractava d'igual per
igual. Les discussions amb ell sempre eren entretingudes i si t'havia de dir que el que
argumentaves no tenia cap mena de sentit doncs t'ho deixava anar barres avall, però
sense tractar-te com un ximple. Vaja un bon científic i una bona persona, això si que és
rar de trobar en el nostre camp. L'arrogància que porten molts és insuportable.
_I després de la mort de'n Marks, l'Spencer què va fer? _va preguntar en Terry
preocupat.
_El més estrany és que els articles no van ser retirats, el post doc teòricament va trobar
uns resultats que donaven validesa als seus experiments. Jo dubto que siguin certs. En
John té molta imaginació i a la que pot, t'enreda.
_Em va saber molt greu quan me'n vaig assabentar, havia conegut en Marks en alguna
conferència i sempre tenia temps per parlar amb mi i comentar la jugada, m'havia fet
molt bones observacions de la meva feina. Admiro que n'estiguessis tant contenta. El
48
meu cap al Japó era un bon fill de puta. Mentalitat freda, estoïcisme de samurai i amb
molt mala llet. Donava el mateix projecte a més d'una persona i a veure qui el treia més
ràpid. Sobre el seu despatx hi tenia una katana, jo crec que li havia posat expressament
per si algun post doc es cabrejava amb els companys i la volia fer servir. _en aquell
moment l'ordinador va donar la senyal que l'Smithson volia establir la vídeo
conferència.
Van passar comptes amb l'Smithson pel monitor i llavors van anar a sopar. Aquella nit
tocava arròs i llagosta, pescada amb en Moisès. Les cuineres eren un gínjol, però la
Marina els va avisar que si li tornaven a donar cabreta les denunciaria a qui fos. Entre la
platja i la pista de tennis hi havia un espigó de ciment delimitat amb coralls amb forma
de cervell. Donava directament als esculls i al mar. Els crancs grimpaven la paret,

incansables. Els capoquers hi donaven ombra de dia. Sota els arbres, havia una taula de
fusta amb cadires. La Marina i en Terrell estaven acabant les postres del sopar. Les
pinyes jamaicanes eren brutalment dolces i gustoses i la seva aroma quedava
impregnada a les mans.
_Per què sempre em fas posar a mi davant la càmera? Hi hauries de parlar tu, és el
negoci de la teva família, no?
_Marina, em sap greu dir-te que veure la cara de l'Smithson quan et veu aparèixer en
pantalla per mi no té preu. Se l'il·lumina la cara. No et treu la vista de l'escot.
_Ja hi som! Però si l'Smithson ja és gran! Per l'amor de déu! _la Marina estava
indignada però se li escapava el riure.
_I què et penses que els homes deixen de ser homes quan passen dels seixanta?
_No m'evitis el tema amb el meu escot. Per què no hi parles tu amb ells?
_Doncs per què no.
49
_Quina explicació més exhaustiva! Renoi!
_És complicat...
_Tinc tot el temps del món.
_Què caram, ho acabaràs sabent de totes maneres... Vam tornar del Japó per
incorporar-nos plenament a ESPpharm. Jo vaig tornar de cap d'investigació al laboratori
que tenim al campus de Yale i la Yuki la van posar a les oficines de Nova York, tenint
cura de les patents.
_La Yuki és la teva novia?
_No, era la meva dona, portàvem casats dos anys. La vaig conèixer a Kioto, al laboratori
on jo estava fent el post doc. El fet que jo estigués a Yale i ella a Nova York va
començar a afectar la relació. Ella, cada vegada passava més hores a les oficines de
Nova York, reunida amb els directius. I un bon dia ja no va tornar. La tardor passada, la
Yuki es va casar amb el meu pare i ara està embarassada.
_Collons, amb el Dr. Fingham! Si semblava un capellà el dia que va venir a la reunió!!
Perdona el comentari Terry, em sap molt de greu. I sobretot venint del teu propi pare,
és del tot surrealista.
_Ningú compta que el seu propi pare l'apunyali per l'esquena... El més irònic de tot és
que la meva ex dona acabi essent la meva madrastra. El pitjor malson! _en Terry es va
posar a riure tristament.
_I no vas plegar de treballar per ESPpharm?
_No puc plegar perquè un terç del capital és meu, l'altre terç del meu germà i la resta
del meu pare. Però vaig decidir agafar al direcció de la planta de Ponce, a Puerto Rico
que cobreix els subministrament del Carib i d'Amèrica del Sud. Molta feina com a teràpia
ocupacional i lluny de Nova York. Així estic.
50
_I la teva mare?
_Quan es van separar amb el meu pare, fa vint anys, se'n va anar a viure amb el seu
nou marit a Califòrnia, ens veiem de tant en tant. _en Terry va jugar amb les
escarrotxes de la pinya al plat. Va respirar fondo i va deixar anar un somriure de
resignació.
_Quan fa que no surts de bars? _va deixar anar de sobte la Marina. El que li acabava
d'explicar era molt dur de digerir, i més venint del seu pare.
_Home doncs molt de temps, a Ponce tinc massa feina per sortir...
_Doncs va espavila't que ens n'anem fer el toc al poble. Ja n'hi ha prou de coses tristes,
hem treballat molt i ens cal un moment d'esbarjo!
Van abandonar la casa i van caminar per la carretera fins al poble. La nit xafogosa ja
havia caigut. La lluna plena treia el nas rere les muntanyes blaves i la seva llum es
reflectia sobre el mar com un desert d'estries grogues. El bar del poble era una cabana
de fulles de palmera a la sorra de la platja. Hi havia fotos de Bob Marley i del rei
d'Etiòpia per tot arreu. La gent del bar eren locals, principalment homes, fumant porros
amb samarretes plenes de llànties i esquinçades. Bevien rom, sol. El barman, un noi
d'eben esvelt i amb el cap afaitat se'ls va trabucar des de la barra. Només es va dirigir a
la Marina, mirant-li l'escot:
_Bona nit senyoreta què voldran prendre?
_Dos sucs de fruita amb rom. _va dir la Marina enrojolant-se
_Escolta Marina per això m'has portat aquí per lligar-te el barman? Ho arribo a saber i
em quedo a la casa...
_Terry, deixa'm gaudir del personal! La meva vida quotidiana és molt avorrida. Per això
t'he portat a fer una copa, per emborratxar-te i així no haver-te d'explicar res més de la
51
meva vida.
_Això no val!!
El barman va arribar amb els sucs amb rom, va somriure a la Marina i va fer mitja volta.
Bob Marley bramava de fons "stirr it up, little darling!"
_La meva vida personal és tan patètica que no hi ha res a explicar!
_Més que la meva ? Que el teu propi pare et foti la dona? Això no ho superes pas! _i
tots dos van fer un xarrup d'aquell batut rosa de fruites amb un regust de rom que feia
caure de culs.
_Vaig arribar a Nova York deixant el meu xicot a Barcelona. Vam durar així en la
distància una temporada. Un dia em va trucar per dir-me que trencava amb mi, que
volia espai i temps per pensar, com si no tingués tot l'espai del món entre Barcelona i
Nova York. Collons, hi ha l'Atlàntic al mig! Al cap de dos mesos de plorar com una
magdalena, vaig assabentar-me que estava sortint amb la meva millor amiga. Ara ja
estan casats i van per el segon fill.
_I després d'ell?
_No gaire res, Manhattan és una ciutat on tothom està de pas. Ningú busca res més
enllà d'unes quantes cites i sexe casual. A més, no pots dir que tens un doctorat.
S'espanten molt, algun encara el pots veure corrent per la Cinquena avinguda cap avall!!
Quan els ho dius, veus com els canvia l'expressió i l'ansietat els fa suar. Si vols lligar
amb algun noi a la nit, has de dir que estàs a la ciutat d'au-pair, cuidant criatures i
aprenent anglès. A això hi has d'afegir el fet de tenir caràcter mediterrani, un caràcter
que el troben massa fort, com el gust de les algues.
_Ens has d'entendre, volem dones que no pensin més que nosaltres, que siguin
mal·leables com l'estany i que les podem enredar com ens doni la gana.
52
_Mira que ets idiota!
_No volem pas ningú que ens superi, llavors no sabem a qui impressionar i perdem tot
l'interès! _ja s'estaven acabant la primera ronda del beuratge rosa. En Terrell es va
treure una mica de maria de la bossa i amb una mica de tabac va liar una cigarreta. La
va encendre i la va passar a la Marina.
_Que els bombin, amb el que m'ha costat estar on estic i a sobre no poder-ho ni
explicar? És indignant!!! Són una colla d'ignorants! I tu aspires a trobar algú després del
sotrac que has passat? Deu ser difícil tornar a confiar amb algú...
_Ara mateix veig les dones com l'enemic, no t'ofenguis, eh? Espero que algun dia ho
superi... _el barman va arribar amb la segona ronda.
_Marina aquesta la pagues tu...
_M'acabes de dir tot això i a sobre he de pagar-te la beguda? Així em va la vida...
La Marina va fer el gest per pagar però el bar man va dir que aquella ronda convidava
la casa. En Terrell es va posar a riure, desconcertat. El mar blanc de lluna restava
immòbil a la badia. L'aigua s'arrissava en minúscula en tocar la sorra de sucre. Van
parlar de la malaltia del cor trencat, de com dissenyar un antídot per evitar-ne el dolor.
Però van arribar a la conclusió que el dolor era ple d'informació i al capdavall sempre
n'acabaves aprenent alguna cosa. Igual te'n feies la pell, però aprenies el que no havies
de fer. Era una mica paradoxal perquè la missió que tenien a l'illa era de trobar
potencials analgèsics per viure sense sentir el dolor. I van arribar a la conclusió que a la
vida, les paraules sempre se les acabaven menjant amb patates. I sota els efectes de la
fruita macerada de rom, i de la maria van deixar de parlar i van ballar amb els ritmes
reggae fins a mitja nit.
Els va costar arribar a la casa, tot i que era un tram recte de 200 metres. Quan van
53
entrar a la porta del jardí els gossos els van venir a rebre amb una polifonia de lladrucs.
La Marina no trobava la seva clau i en Terrell tampoc. Els va entrar el riure cannàbic i
finalment van vèncer el pany i les tres voltes de la clau. Es van quedar palplantats al
menjador uns segons. Ja no reien. Es miraven mútuament, directament a les ninetes. La
solitud tenia aquelles coses, et podia arribar a confondre per tal de no sentir-la. L'aire
humit ple de calor costava de respirar. La Marina va tenir un flaix del pare Fingham
tenint sexe amb la Yuki, la japonesa bandarra, i va voler esborrar la imatge del cervell
amb una sacsejada de cap. En Terrell, ignorant el per què de la reacció, va donar el
moment per acabat. Un microsegon abans havia volgut besar la Marina, però ella no
semblava estar-hi interessada. Li va desitjar bona nit i va enfilar-se per l'escala cap a la
seva habitació. La Marina es va picar el cap en una columna unes quantes vegades
recitant a si mateixa que era el fill de'n Fingham, i el seu company de feina! Sempre
s'havia jurat que a on hi tingués la feina, no hi havia de posar pas l'eina, però se li
estava fent difícil.
De sobte, va sentir unes passes ofegades sobre la gespa, al fons del jardí. I quan va
mirar a través dels llibrets dels batents, va tornar a veure l'home de la camisa de lli i els
pantalons a mitja cama clars. Els seus ulls van trobar els de la Marina, tot i la distància.
Va fer un cop de cap i va desaparèixer rere els capoquers. La Marina va sentir un
calfred i se li van eriçar els pèls dels braços. El més estrany fou que la Marina no
recordava haver vist aquell home gran al bar del poble.
54
CAPÍTOL 11
L'equip del nord de l'illa continuava amb la seva tònica de no fotre ni brot. El nivell de
vagància havia arribat a tal nivell que no controlaven en cap moment les mostres que
els nanos els donaven. Hi havia un desgavell de trossos de peix secs per enviar i ningú
l'importava. Però aquell dia la mainada havia pescat un peix molt llampant. Era un peix
globus menut, amb els ulls rodons laterals i la pell negra llefiscosa a clapes grogues en
forma d'estel. El peix reia pels esculls i s'inflava poquet per defensar-se. Els vailets es
tornaren bojos per pescar-lo. No hi havia manera, el peix encertava cada moviment que
feien per intentar-lo enredar amb la xarxa i els salabrets. Finalment, el més valent
del
grup va anar a buscar un trident i, fart de perseguir la bestioleta pels esculls esmolats
de les roques, el va enfilar com si fos una oliva. Els seus companys de grup van cridar i
aplaudir la maniobra del noi. S'abraçaven i saltaven. El noi va arrencar el peix de les
puntes del trident i el va començar a esbudellar. Aquella nit cobraria uns dòlars més
perquè aquell peix era una novetat. Els nois havien deixat els peixos sobre les pedres,
per assecar-los. En Paul Allman va donar uns quants dòlars americans als nens i els va
fer fora. Ja era l'hora de tornar al bordell i continuar la festa.
Però aquella nit el vailet valent es va començar a trobar malament. Estava marejat i se li
adormien les extremitats. Suava, tenia arcades i li costava respirar. A més delirava, deia
que veia visions quan la gent se li acostava a veure com estava. Eren les tres de la nit
quan el vailet va deixar de respirar i va morir davant dels seus pares, atònits i impotents
sense poder-hi fer res. Els crits de desesperació de la família i els veïns es podien sentir
des de les roques fins a la carretera. L'endemà cap nen va anar a ajudar a l'equip de
l'Allman. Els pares els havien prohibit acostar-se als homes i la policia estava investigant
el cas. Els diaris locals n'anaven plens. En Paul no tenia compassió. Quan es va
55
assabentar del cas va fer que un dels nanos més petits li senyalés el peix que havia
pescat el dia anterior el vailet valent. Els trossos de peix no ajudaven gens a en Paul a
fer-se una idea de l'espècia. Però uns metres més enllà, el nano li va assenyalar les
restes de la pell amb clapes grogues. Bingo! Ja sabien quines mostres enviar per tenir
als d'ESPpharm entretinguts i aconseguir més diners.
56
CAPÍTOL 12
La Marina i en Terrell havien proporcionat un bon nombre de mostres als laboratoris de
Ponce. Tot i així, en Fingham pare i l'Smithson estaven inquiets perquè les proves de
segon nivell sobre el poder analgèsic de les toxines no acabaven de sortir. Així que
tenien una bona col·lecció de toxines letals en molt casos però cap tenia efectes prou
engrescadors com per iniciar fases experimentals més complexes i posar fil a l'agulla
amb les patents. La Marina i en Terrell estaven desanimats i cansats de tantes
matinades de pesca sense cap novetat. Aquell vespre el cel s'havia tornat negre. Les
encluses de les tempestes havien crescut tant per l'horitzó que el sol ja post es reflectia
a la part més alta de les torres de cotó fluix. Els trons implosionaven amb retard,
contundents després dels llampecs. L'estona entre els llampecs i els barra bums primer
eren d'uns deu segons. Però llavors els intervals es van anar fent més curt. Les primeres
gotes d'aigua van començar a caure. Les centelles queien just sobre el mar, feridores i
esvalotades, com llances argentades. El paradís en plena tempesta tropical era tenebrós.
La xafogor es feia insuportable i la pressió atmosfèrica es trobava en caiguda lliure. Les
branques dels capoquers es blincaven xerricant de dolor. Les flors d'hibisc perdien els
pètals per moments. Les ràfegues de vent s'estaven tornant tant violentes que la sorra
de la platja s'aixecava per anar a petar contra els batents de les habitacions. Havien
sopat amb una revolada sota la porxada però veient la galerna que se'ls atansava,
havien decidit fer el cafè de les muntanyes blaves dins de la casa. Tot i tenir algun llum
encès no havien apagat quinqués per si la corrent fallava.
_Quina nit que ens espera..._la Marina no deixava de mirar la tassa d'aquell beuratge
tan preuat.
_Si noia quin mal temps. Demà no podrem pas sortir a pescar. El mar s'està esvalotant
57
massa. Suposo que en Moisès pensarà el mateix.
Tot i el petó frustrat de l'altre nit, en Terrell s'havia comportat amb tota naturalitat.
Potser evitava una mica el contacte visual amb la Marina, com dolgut pel fals lleig que
ella li havia fet. En aquell moment un llamp va caure molt a prop de la casa, amb un eco
sec i mortífer. Al mateix temps que el brogit del tro esbardellava el silenci, la casa i la
resta del veïnat es va quedar sense enllumenat elèctric. Els quinqués donaven una claror
tènue i ataronjada a l'estança, i feien ballar les ombres lúgubrement. La pluja repicava
aguda amb les ràfegues sobre l'uralita verda del sostre. Els esquitxos d'aigua es filtraven
pel llibret de les persianes. La xafogor continuava aferrant-se a l'ambient, el vent no se
l'enduia.
_Marina vols veure el que era el consultori del meu besavi?
_Oh i tant, m'encantaria veure el despatx del teu besavi mort, aquell que vau enterrar al
jardí ! Casumdena, en una nit com aquesta... crec que és un dels millors plans nocturns
que mai m'han proposat...
_Encara hi deu quedar alguna ampolla de rom que li baixaven els pacients de les
plantacions. És un rom esplèndid, envellit i amb molt de cos! _va dir sorneguer en
Terrell. _Però si vols quedar-te aquí sola a les fosques, tu mateixa, jo no t'obligo...
La Marina es va posar dempeus decidida, va engrapar el quinqué amb compte de no
cremar-se i va deixar anar:
_El que et passa és que estàs absolutament acollonit d'anar-hi sol i m'enredes a mi
perquè t'hi acompanyi... quina maniobra més vil i roí. Au va passa que ja t'acompanyo i
així no passaràs por. Homes...
_Si dona és clar, m'has descobert! _ i tots dos, enriolats, van sortir per la porta que
donava al corredor exterior que unia el menjador amb la cuina. Van travessar el porxo
58
de pressa perquè el ruixat que queia dirigia l'aigua a tot arreu. Van passar la cuina i van
obrir una porta que donava a un garatge. El vent feia petar totes les portes que no
quedaven ben falcades. Al fons del garatge hi havia una segona porta que donava al
jardí. Tres llambordes de pedra sobre la gespa separaven la casa principal d'una caseta
contigua. Les van trepitjar a corre cuita i en Terrell va obrir la cabana amb una clau que
es va treure de la butxaca. La cabana també era de fusta blanca. El mateix estil que la
casa principal. Hi havia una primera sala amb un parell de cadires esfilagarsades i llavors
ja entraves a la segona estança que era el consultori. La tercera estança, més petita i
amb només una taula rectangular al mig, era on l'avi Èrik feia les operacions
quirúrgiques. La Marina estava tan aterrida que les mans li havien quedat blanques de
tant aferrar-se al llum d'oli. La claror taronja va envair el consultori. Hi havia prestatges
plens de llibres antics, en força mal estat per culpa de l'humitat. En uns prestatges
contigus amb portes de vidre, hi havia desenes de pots de ceràmica amb tot de noms
d'herbes en llatí. Hi havia ampolletes de vidre amb ungüents marronosos i oliosos, i
potets que contenien pols de diferents colors amb noms encara llegibles:
_Quanta merda que hi ha aquí, em pensava que el meu pare hauria fet endreça de tota
aquesta ronya...
_Però si sembla un museu, estic meravellada. Aquest home no només es dedicava a la
medicina occidental, era un gran coneixedor de totes les herbes de la zona, pel que
veig.
_Si ja t'ho vaig dir que els curanderos de la vila i ell tenien molt bona amistat. Curava
moltes de les animalades que aquesta gent feia a base d'ungüents i supersticions.
_No subestimis el coneixement d'un xamà. Els remeis que saben han estat passat de
generació en generació. Prova i error, el que no els matava, els curava i així van crear la
59
seva reputació. I l'avi Èrik va tenir accés a tota aquesta informació?
_Pel que m'han explicat si...
_I no tenia cap mena de registre escrit del que anava aprenent?
_Doncs no se m'havia acudit... me'n recordo que de petit venia aquí i em distreia amb
els seus llibres de dibuixos. Tenia dibuixats com fotografies moltes plantes i animalons.
El text no en feia cas, a mi m'agradaven les coloraines de les flors medicinals i dels
peixos...
La Marina es va mirar en Terrell i la pregunta que li anava a formular era òbvia:
_Terrell, hauríem de mirar-nos aquests llibres amb lupa, igual el que perseguim
nosaltres el teu besavi ja ho havia trobat.
_Com no se m'havia acudit abans!!!
_On els tenia guardats, aquets llibres?
_Eren quatre quaderns de color crema, amb una cinta vermella de setí que feia de
punt...Mira aquells prestatges, jo buscaré pels armaris de la seva taula.
Van començar a regirar-ho tot, amb molt de compte. El primer que va trobar en Terrell
va ser una ampolla del rom casolà. L'etiqueta estava escrita a mà. S'hi llegia el nom de
la plantació de canya de sucre,"Yekko" escrit amb llapis i l'any, 1960. Aquell rom deuria
tenir una graduació d'uns cinquanta graus com a mínim. Continuava plovent de valent i
els llampecs emblanquien la foscor del jardí per mili segons. La Marina va deixar el
quinqué a la taula del despatx i va començar a repassar les lleixes plens de llibres vells.
La majoria eren llibres de medicina, alguns més antics que d'altres. Alguns folrats amb
paper de diari i els més nous folrats de plàstic transparent. Altres simplement anaven
folrats de teranyines. En acabar la renglera de llibres, els ulls de la Marina van topar
amb la finestra. En aquell moment, una centella va enlluernar l'exterior de la cabana.
60
Una figura d'un home vestit amb una camisa i uns pantalons clars de lli arremangats va
aparèixer sota el capoquer. La Marina va deixar anar un esgarip que va espantar en
Terrell. De l'ensurt, en Terrell es va donar un truc contra un armari i de l'impacte, van
caure uns quants llibres per terra.
_Hòstia, quin mal!
_Terrell, l'has vist?? Allà, sota el capoquer!
_Qui hi ha? Què has vist?
_Ja és la tercera vegada que el veig, corre pel jardí, no sé qui és em pensava que era
un amic del guarda però no ho sé. L'altre dia al bar si que vaig veure-hi al guarda però
aquest home, no!
_Marina jo no veig ningú. _un altre llampec va il·luminar sostingudament el jardí per uns
moments. Ni rastre de ningú. En Terrell es va sentir un regalim calent que li queia per la
templa. S'hi va passar
el dit i va veure que la sang li tenyia de vermell les gemmes. La
Marina es va girar per mirar-lo indignada perquè en Terrell no li feia ni cas. De reüll,
encara controlava el capoquer.
_Marina no et preocupis, m'estic dessagnant però tu tranquil.la eh? Continua mirant per
la finestra..._va dir-li cínicament.
_Tens sang a la galta! Val més tornem a la cuina, t'ho has de desinfectar, vés a saber
què pots agafar, aquí...
_Almenys l'impacte amb l'armari ha servit d'alguna cosa. Mira! _en Terrell sostenia els
quatre quaderns esgrogueïts pels temps amb la mà esquerra, la que no tenia tacada de
sang. En Terrell va posar-se l'ampolla de rom reserva del 60 sota el braç, va donar els
quaderns a la Marina i després de tancar la cabana amb clau, tots dos van enfilar cap a
la cuina, mullant-se sota la pluja.
61
CAPÍTOL 13
En Paul Allman havia deixat els bordells aquella tarda per anar a la captura del peix
mortífer. Sabia que el peix globus en qüestió era més negre que els seus companys
d'espècie i lluïa estels grocs a sobre el llom. Veia la tempesta a l'oest descarregant de
valent amb cortines d'aigua que es desplomaven sobre l'horitzó. El mal temps que li
venia a sobre no el va pas fer canviar d'opinió , havia de trobar aquell peix malparit com
fos. L'Spencer s'havia posat molt pesat i els d'ESPpharm havien començat a tancar
l'aixeta dels calers degut a l'enrenou de la mort del nen. Pressentia que aquell peix
malcarat era el seu passaport a una vida plena de comoditats. El nano mort havia caigut
fulminat només de tocar la seva pell i les vísceres. Allò volia dir que la toxina, fos la
variant que fos, prometia. En Paul estava amb l'aigua del mar a mitja cama, prop dels
esculls. Portava guants de nitril per si de cas. En aquell moment va veure passar un peix
globus negre amb estels grocs al llom. Va aixecar el salabret i el va deixar caure
ràpidament sobre l'espècimen. El peix, com sabent cap on en Paul deixaria caure el
salabret va fer una marrada fugaç i va anar en contra direcció. En Paul renegava per
sobre les roques. Tornem-hi. El peix passava per entre les cames de'n Paul, per davant
per darrera i cada vegada que en Paul li plantava el salabret a sobre el peix virava
cínicament i se li escapava. La pugna entre l'home i la bèstia va durar ben bé dues
hores. Ja gairebé no hi havia llum a l'escull però en Paul no volia sortir de l'aigua sense
atrapar aquell malparit. Aquell peix semblava llegir el pensament a en Paul. Finalment
en Paul va decidir canviar el salabret pel trident. El peix immediatament va començar a
desinflar-se una mica i a nedar molt més de pressa cap al fons, com pressentint que,
amb l'atac del trident, no hi tenia res a fer. En Paul no volia foradar el peix per si de cas
62
però la còlera que li havia generat aquella bestiola li va enterbolir el seu criteri científic.
Pam! Al cap de dos segons el peix penjava enfilat de les pues del trident. En Paul va
desenganxar-lo i el va disseccionar allà mateix, arran d'aigua. En va extreure el fetge i el
va posar en gel per preservar-lo. La mostra seria enviada el més aviat possible a Nova
York. El que no sabia en Paul és que la concentració de toxines en aquella espècie es
trobaven principalment en els estels grocs del llom de l'animal. En treure el fetge, en
Paul havia llençat la pell del peix per sobre els esculls negres.
63
CAPÍTOL 14
En Terrell portava una bona esgarrapada a la templa. La cantonada d'aquell armariet
metàl·lic li havia deixat una ferida que si bé era superficial, era prou escandalosa com
per no parar de rajar sang. La Marina es va oblidar completament de l'home misteriós
del jardí per uns moments. Aquell consultori estava ple de ronya i calia desinfectar
aquella ferida.
_Tens la vacuna antitetànica? T'has obert el cap amb un tros de ferro rovellat.
_No és res, només una rascada. _el mocador de roba de sobre la ferida continuava
amarant-se de sang vermella.
_A veure, les cuineres no tenen farmaciola? Només hi ha sabó i... tiretes, però no veig
tintura de iode per enlloc .
_Deixa de buscar, m'hi posaré una mica d'aquest rom i serà el mateix. Amb 50 graus, ho
ha de matar tot, no? _en Terrell va posar el cap sota l'aixeta i es va rentar la ferida amb
sabó. Es va assecar la ferida i amb unes gasses estèrils la Marina li va desinfectar la
ferida amb el rom.
_Malaguanyat! _va dir la Marina veient com queia el rom per la pica mentre sucava la
gassa.
_Si et refereixes a mi, tranquil.la que sobreviuré.
_Mira que ets cregut! _li va endinyar prement la gassa amarada de rom sobre la ferida.
_Aiii vigil.la!
_au va, au va, que ja està… _li va dir mig rient la Marina.
La distància entre ells dos era molt curta. La Marina va observar l'aura groguenca que
envoltava les ninetes d'en Terrell. La resta de l'iris, un blau aquós. Aquells ulls vessaven
64
tanta tristesa com ràbia. Estaven tots dos a menys de dos pams. La Marina, que encara
tremolava per la visió de l'home del jardí, podia sentir l'olor de'n Terrell. Era una mescla
d'aigua de mar amb essència de fusta verda, acabada de tallar. Les seves espatlles li
quedaven a l'alçada del nas i se li estava cansant el braç que li sostenia la gassa. Tot i
així no podia deixar de pensar en el cos bell d'en Terrell. En la imatge tots dos jeien al
llit de l'habitació principal de la casa, sota la mosquitera transparent. Ell jeia nu al seu
costat i, amb l'índex, li resseguia el dofí que s'havia fet tatuar a Sant Marks Place, a
Nova York, una tarda avorrida d'hivern. La imatge es va esvair quan la Marina va
adonar-se que els dits que sostenien la gassa sobre la ferida li havien perdut el tacte.
En Terrell estava incòmode. No havia estat tant a prop d'una dona, després de la Yuki i
la incertesa dels seus sentiments ambivalents no li donaven prou espontaneïtat. La
Marina era una dona atractiva, amb un cervell ràpid i amb un cos esvelt com per
treballar-hi a consciència. Era gairebé impossible no desitjar-la. En Terrell va abaixar el
cap per mira-li les ninetes a la Marina quan de cop li va desaparèixer el dolor del voltant
de la ferida. Immediatament, una imatge ben estranya li va creuar el cervell, com un
fotograma exposat uns milisegons: es va veure ell mateix nu, jaient al costat d'ella,
també nua, i resseguint-li amb l'índex un petit dofí tatuat per sota l'ós de la pelvis. La
imatge era nítida i massa real com per ser una simple visió fruit del desig. En Terrell es
va mig marejar però es va recuperar ràpid. En tornar a obrir els ulls, va veure que la
Marina es pessigava els dits de la mà dreta. El seu rostre havia canviat, l'ombra de
l'ensurt li havia ofuscat aquella expressió càlida que li havia proporcionat la poca
distància amb el tors de'n Terrell.
_Terrell se m'han adormit els dits! _i va agafar la gassa i va burxar la templa ferida de'n
Terrell. Ell es va estranyar però no va reaccionar al dolor que, en condicions normals,
65
hauria sentit per culpa de la ferida oberta.
_La meva templa és de suro, no sento res... a més, m'ha passat una imatge tant real pel
cap que m'ha faltat l'aire per uns moments.
_Què has vist?
_No té importància…_en Terrell va decidir no comentar aquella imatge tan plena de
desig, per por que la Marina s'ho prengués malament. _ …però m'ha tallat la respiració
per uns moments, literalment.
_Pot ser el rom, jo t'he desinfectat la ferida i m'he mullat els dits. Tu t'ha entrat al rec
sanguini a través de la ferida...espero que no sigui tòxic!
La Marina va engrapar l'ampolla d'aquell beuratge. Era el rom que havia estat bevent
des que havia arribat a la casa. Aquella marca no l'havia vist mai. L'etiquetatge era
antic, el paper s'havia tornat groc amb el pas dels anys. "Yekko, Blue Mountains", l'única
informació que hi havia impresa. L'any de l'embotellament anava del 1955 al 1960,
segons l'ampolla. Tots dos van dir a l'uníson:
_Els llibres de l'Èrik!_tots dos es van seure al terra de la cuina i van escampar els quatre
quaderns per terra. La sincronia en moviments i pensaments els començava a estranyar.
Immediatament tots dos es van abalançar pel mateix volum, el quart. Era l'últim que
havia escrit el vell Èrik Fingham i la cronologia coincidia amb les dates de els ampolles.
Els mosquits se'ls enganxaven com si tinguessin la pell empastifada de mel,
s'engreixaven amb la seva sang i llavors s'esvaïen a pair-la. Tant en Terrell com la
Marina ignoraven les pessigades dels insectes.
_La primera nit que vaig passar a la casa també vaig beure rom, era d'un altre any però
era de la mateixa destil·leria. Recordo que l'endemà em vaig aixecar amb un bon morat
a la cuixa. El més curiós és que no recordo haver topat amb res, i no m'estranya perquè
66
portava una bona trompa... però l'endemà no em feia gens de mal!
_Ja me'n recordo, és el primer que em vaig fixar quan vas entrar a la cuina aquell matí,
que deuries haver caigut per les escales de la casa o alguna cosa per l'estil. Era un blau
molt gros!
El quart volum d'aquella col·lecció era un recull de dibuixos de plantes i peixos,
principalment. L'esperit observador i científic de l'avi Èrik l'havia portat a descriure
infinitat d'espècies d'herbes medicinals i de peixos tropicals dels esculls. A mig llibre, les
referències al Yekko de les Blue Mountains es començava a repetir. En Terrell i la Marina
van començar a llegir plegats:
...La Marjo m'ha vingut a veure, malnutrida com sempre i amb el càncer que se la menja
cada dia una mica més. Continua portant-me aquest rom Yekko. Redéu que n'és de
dolent. Em fa tenir uns sons espantosos. Somio que rere els capoquers del jardí, s'hi
amaguen els esperits de la gent que no he pogut curar i se m'han mort. Es vénen a
seure al meu jaç. A vegades només em tiren l'alè calenta sobre el front. D'altres nits, em
venten plantofades. Li he comentat a la Marjo i m'ha recomanat que posi llavors de
tabac a l'ampit de la porta. Es veu que els esperits no saben comptar, bé només fins a
nou i veu
re un grapat de llavors per terra els foragita. Aquests jamaicans són molt
supersticiosos! Tot i així, en contra del meu criteri científic, he escampat un grapat de
llavors a l'entrada principal per si de cas. La Marjo no em vol dir què hi ha al rom, diu
que encara no estic preparat. Certament no deu pas ser tot beuratge de canya de sucre.
A ella li treu tot el dolor que el càncer li infligeix. I li deixa el cap ben clar tot i que el que
beu podria tombar a un cavall. Encara té prou forces com per ensenyar-me cada dia
unes quantes plantes medicinals. Me'n porta de verdes o de seques, i m'instrueix en les
seves propietats. Malauradament, quan li trec el tema del yekko em canvia de conversa.
67
He experimentat que va molt bé per guarir les ferides, en treu el dolor i les ben neteja.
Però llavors quedes una mica desorientat, t'ofegues una mica i a vegades em dóna la
sensació de saber el que la Marjo està pensant. He de convèncer-la que m'expliqui la
composició, abans que la mort se me l'endugui! (...)
La meva amiga Marjo es va trobant més malament per moments. En la solitud del
paradís, una companyia decadent com la seva és vigorosa, tot i que sembli una
observació del tot decrèpita. Sap que li queda poc temps i tot i així cada dia em ve a
veure. (...)
Avui la Marjo no ha pogut venir a casa. Ja no s'ha pogut llevar del seu jaç de fulles de
palma. L'he anat a veure i li he donat la poca morfina que em quedava. He estat al seu
costat tota l'estona, em premia la mà i em somreia. Abans de la seva última alenada de
vida, m'ha dit que si volia saber el que hi ha al rom, he d'anar a les muntanyes blaves a
cercar un marró anomenat Pukat. M'ha donat el seu braçalet de cordill, m'ha premut la
mà i ha deixat de respirar. Quin dolor que m'ha amarat el cor, com si se me'l mengessin
a cullerades. (...)
Em va costar una setmana trobar en Pukat i la seva vila de marrons. Viuen amagats al
cor de les muntanyes blaves, aliens de qualsevol llei ni norma. I jo que em pensava que
havia vençut el sistema renegant de la meva vida londinenca i afincant-me al paradís...
Són gent austera i molt primitiva però el seu cor i el seu cos és lliure. Això no té preu.
En Pukat ha vist el braçalet de cordill de la Marjo i s'ha posat a plorar molt. Hem estat
fent el dol una bona estona. Hem menjat senglar rostit i havent sopat ha tret una
ampolla de yekko. Me n'ha fet beure un got fins a dalt de cop. Ell ha fet el mateix i
llavors ha començat tot. Ell no obria els llavis ni pronunciava paraula. Em parlava a
través del silenci però jo copsava tot el que m'explicava. He anat veient com barrejaven
68
el rom de canya de sucre amb dos ingredients més: una planta que en deien "ombra
roja" i la pell d'un peix globus, que en deien "punxa de la mort". La imatge del peix
globus era molt familiar, ben negre i amb uns estels grocs. La Marjo en netejava ben
sovint a la seva cabana de la platja i n'assecava la pell. Aleshores vaig entendre perquè.
La pell d'aquell peix la confitaven amb aigua i una mica de vinagre, juntament amb
l'herba "ombra roja", durant una setmana. Colaven l'extracte, el barrejaven amb rom i
maceraven per dues setmanes més. Finalment, destil·laven la mescla i recollien un
volum tant petit com el d'una ampolleta, d'un líquid incolor i sense gust. El resultat era
una de les drogues més potents que he vist mai. Per a preparar Yekko, diluien el
destil·lat amb el rom de la plantació més propera a la vila dels marrons, la plantació de
les Blue Mountains . Cinc gotes de destil.lat per ampolla de rom. Aconseguien així un
rom excepcionalment potent, capaç de calmar el dolor més cruel i amb propietats prou
irreals com la que vaig experimentar jo mateix, obrir la ment per absorbir tot aquell
coneixement de'n Pukat, sense que cap dels dos obrís la boca. El Yekko només el feien
servir a les seves cerimònies d'Obeah o Myal, depèn de com se'ls entravessés. Tot
plegat prové de les creences portades pels esclaus des de l'oest africà. No m'estranya
que acabin creient que els esperits que els posseeixen! Em va desaconsellar que provés
de preparar Yekko per mi mateix perquè les mesures de tot plegat havien de ser ben
exactes . Un petit error i la mort que t'esperava era horrorosa. La mescla et paralitzava
el cos i mories ofegat, amb el diafragma inert i sense poder respirar, estant conscient de
la teva pròpia mort, en tot moment. Llavors, l'efecte del yekko em va anar
desapareixent. Ens vam dir adéu, aquella vegada de paraula. I aquella mateixa nit vaig
tornar cap a la casa de les roques amb el cervell ple de coneixement i amb la mula
carregada d'ampolles de yekko. M'agradaria molt contactar amb els meus col·legues de
69
Nova York per estudiar la composició exacte d'aquest beuratge. (...).
La resta de les planes eren buides. Per sort hi havia dos dibuixos finals, la planta
anomenada "Ombra roja" i el peix "punxa de la mort". La Marina i en Terrell van tancar
el volum i es van encarar:
_Potser ara m'hauries de dir què t'ha tallat l'alè abans i així sabríem si el teu besavi
realment diu la veritat. _li va endinyar la Marina patint pel que en Terrell hauria pogut
copsar del seu pensament libidinós anterior.
_El que et diré et pot semblar fora de lloc i et pot incomodar...et demano disculpes per
endavant.
_Vinga diga'm què has vist?
_... tu i jo a l'habitació de dalt... en Terrell li feia molta vergonya haver-li d'explicar la
imatge. _ ...Sota la mosquitera... _en Terrell ja estava esperant un bon ruixat per part
de la Marina._...estàvem nus un al costat de l'altre!
I la Marina va afegir:
_I com sé que no t'ho estàs traient de la màniga?
_Al flaix hi he vist que tenies un dofí tatuat just per sota de la marca del biquini..._la
Marina va repassar mentalment si en Terrell li havia vist aquell tatuatge d'alguna
manera que ella no se n'hagués adonat abans. Ni rastre de cap record. La Marina va
sentir un altre calfred que li recorria l'espinada. Allò era del tot incomprensible. En
Terrell li havia copsat aquell pensament, tal com si la Marina li hagués deixat veure'n la
foto. El seu cervell no parava de processar petites peces. I llavors va recordar l'intent
fortuït de petó per part de'n Terrell. Aquella nit també havien consumit Yekko, abans de
sortir cap al bar de la platja. I quan havien tornat i estaven a punt de fregar-se els llavis,
70
la Marina va rememorar que una visió ben crua l'havia apartat del rostre de'n Terrell.
Havia vist el pare Fingham tenint sexe amb la Yuki, sobre un llit amb llençols negres.
_I la sincronia de la visió no quadra ..._va deduir en Terrell.
_Terrell, com vas descobrir que el teu pare te l'estava jugant amb la teva dona?
_Per què ho preguntes?
_La nit que vam sortir, quan vam tornar a casa, després barallar-nos amb els panys de
les portes, no et vaig besar perquè em va escometre una imatge.
_Doncs els vaig enxampar cardant, a casa del meu pare. _es va fer un silenci sepulcral.
El dolor de'n Terrell es va desbordar. El Yekko no semblava tenir cap efecte sobre el seu
cor esmicolat.
_Encara recordo el cos nu de la Yuki barrejat amb el cos del meu pare...
_Sobre uns llençols negres?_va afegir la Marina.
_No m'ho puc creure! Com pots saber aquests detalls?_en Terrell es va aferrar al
quadern crema que acabaven de llegir.
_Terrell, estem davant d'una substància que a part de treure el dolor, ens permet
comunicar-nos els uns amb els altres extrasensorialment. Una mena de telepatia que es
dispara segons l'estímul. Això és del tot impossible però ho acabem d'experimentar...
_I què me'n dius de l'home que veus pel jardí de tant en tant?
_Sempre l'he vist després de consumir Yekko, potser és un efecte secundari,
al·lucinogen, no t'ho sabria argumentar.
En aquell moment el quadern crema va relliscar de la mà de'n Terrell i se'n va
desprendre una foto en blanc i negre. La foto mostrava un home gran, amb els cabells i
la barba de platí. Portava unes ulleres rodones de pasta fosca i tenia una rialla càlida.
Vestia una camisa de lli clara amb uns pantalons a mitja cama, també blancs. La
71
fotografia estava feta al jardí de la casa, entre la platja i els capoquers , molts anys
enrere.En Terrell va recollir la foto.
_Marina et presento el meu besavi, l'Èrik Fingham.
Quan en Terrell es va girar per mostrar-li la foto, la Marina havia quedat pàl·lida i
atuïda.
_Aquest..._la Marina li costava articular les paraules.
_Aquest és l'home que he estat veient sota els capoquers, Terrell.
72
CAPÍTOL 15
La Marina i en Terrell van conduir a pluja batent fins a l'aeroport per enviar les mostres
de yekko cap a Ponce i cap a Nova York. No se la volien jugar amb l'enviament únic a
Nova York, per si de cas l'Spencer intentava sabotejar les anàlisis de la mescla de rom.
Per això van acordar que en paral·lel, farien arribar mostres als laboratoris químics de
Ponce. Van tenir sort d'enganxar l'últim avió de transport de mercaderies que sortia de
Montego Bay i van poder facturar-ne els paquets. En Terrell va fer servir tots els
contactes que tenia a l'illa per aconseguir l'enviament, ja que els de duanes es van posar
molt pesats per culpa de les noves normatives aeroportuàries sobre els líquids. Van
tornar a la casa ben entrada la nit, esgotats i morts de son. Però tot així, van decidir
prendre's una copa de yekko i experimentar:
_Terrell, només hauria de beure yekko un de nosaltres, per més seguretat, no trobes?
_Jo crec que no, els dos reaccionem als mateixos estímuls quan el prenem, i el meu
besavi no té descrit que sigui mortífer ni res per l'estil. A més no dóna amnèsia ni
pèrdua de consciència. Només cal beure'n i esperar els efectes.
_Molt bé, al cap i a la fi, el que ha de conèixer a la família que corre pel jardí ets tu, jo
ja he tingut el plaer..._van omplir amb yekko dos gots de vidre fins a la meitat i se'ls van
beure a santhilari. Al cap de pocs minuts, van sentir algú que renegava darrera els
capoquers:
_Redéu si que heu triga
t, nois, em pensava que us l'hauria de fer beure jo amb un
embut!! _l'avi Èrik va sortir esperitat de darrera els arbres gegantins.
_Avi Èrik, ets tu? _li va preguntar en Terrell, incrèdul amb la situació. En sec, l'esperit de
l'avi Èrik li va ventar una clatellada. La Marina se li va escapar el riure.
_Collons Terrell, t'assembles massa al teu pare, fes el favor home! Sort que n'has tingut
73
de la Marina, sinó encara estaries rebuscant pel meu consultori!
_M'havien dit que eres malcarat però tant no m'ho esperava... _va dir en Terrell fregantse
el clatell amb la mà.
L'espectre de l'avi Èrik era prou dens com per ser una persona. L'única diferència però
era en l'eco dels seus moviments que deixaven un rastre difuminat en l'aire.
_A veure nois, ja cal que us prepareu perquè la història no pinta gens bé, anem
malament de temps, sobretot vosaltres que esteu vius. A mi encara em queda tot
l'eternitat.
_I com és que fins ara no ens ha dirigit la paraula? _va preguntar la Marina morta de
por.
_Tot el que tens d'eficient ho tens d'impertinent, noia, però jo a la teva edat era igual
que tu! Tot té el seu procés...ningú ens n'ensenya a viure entre els morts, no trobes?
La Marina s'havia quedat sense paraules per una vegada.
_Terrell, el teu pare és un ximple per haver-te pres la Yuki, què es pensava que la mala
pècora es va enamorar d'ell, realment? Per favor, si és que la història és horrorosa! Però
si em voleu creure a mi, el teu pare no és el principal punt de perill. Pareu atenció als
gustos japonesos de l'Spencer. La teranyina abasta la bandarra de la Yuki i l'Spencer. El
teu pare no té ni idea del que li ve a sobre. Per això heu d'actuar amb rapidesa. És tot el
que us puc dir...
_Èrik, m'hauria agradat conèixer-te en vida.
_Terrell, mai és tard com has pogut comprovar. Redéu, que n'estic orgullós de tu, la
teva vida ha donat sentit a tota la meva mort. Em vaig fer enterrar al jardí mirant cap al
mar, per fer-vos una ullada per si us negàveu de petits. El teu pare era un despistat i la
teva mare ni en parlem! Us he vist créixer i jugar per aquest jardí. El teu germà una
74
vegada quasi em descobreix rere els capoquers! Hauria estat massa xocant per a un nen
de vuit anys veure el fantasma del seu besavi hehehe... Tu Terrell però, tens el meu
neguit de llibertat, el mateix esperit científic, rigorós i ple de curiositat! Però si no actueu
amb rapidesa el que esteu a punt de descobrir amb el yekko acabarà a males mans.
Terrell, t'estimo moltíssim, que et quedi clar. Igual que al teu germà. El teu pare també
me l'estimo però ha estat un beneit. Ara he de marxar. Era el que em quedava per fer
entre els vius i ja us he donat el missatge.
La Marina tremolava i amb els pèls de punta. En canvi en Terrell estava tranquil i
content.
_I no ens pots dir res més del yekko?
_La recerca de laboratori l'heu de fer vosaltres però heu topat amb una mescla única i
que, ben utilitzada portarà moltes coses bones a tots plegats. Haureu d'anar amb molt
de compte però, perquè us ho voldran prendre, redéu, l'ambició de la teva ex dona és
incommensurable.
_Ah i Terrell, _l'Èrik li va ventar una segona clatellada d'aire amigable a en Terrell _...no
et deixis escapar la Marina, no siguis burro que sinó el teu pare, que no té escrúpols, te
la prendrà!
L'Èrik va davallar les escales que donaven al jardí i va caminar cap als capoquers, per
començar el seu descans etern a la vora del Carib. L'efecte del Yekko també anava
desapareixent, i tant la Marina com en Terrell estaven marejats. Van anar a asseure's a
la vora de l'espigó per prendre l'aire. Es van asseure al terra en silenci, amb els peus
penjant sobre l'aigua. Després de la tempesta del vespre, el cel havia quedat serè com
un ull de peix. La lluna s'enfilava per la carena mirant-los amb compassió. L'aigua era
una bassa d'oli i els rajos argentats del satèl·lit travessaven la superfície per il·luminar
75
cada escletxa, cada pua d'eriçó i cada peix que feia l'ullet rere les posidònies. Des de
l'espigó, allà asseguts veien els esculls de corall que, de dia, havien recorregut amb les
ulleres i el tub. Era una imatge daliniana. Sense pronunciar paraula, i sota els efectes
romanents del beuratge, la Marina i en Terrell van tenir un intercanvi d'impressions que
els va portar besar-se. Els petons anaven durant cada cop més i el desig els anava
posseint in crescendo. Es van aixecar sense treure's les mans de sobre i van anar
directes a l'habitació principal. Els va costar trobar l'entrada de la mosquitera que
embolicava el llit. Un cop a sota, es van treure la roba mútuament. Estaven revivint
aquell flaix que havien tingut anteriorment, ja sabien com acabarien, tot els era familiar,
fins i tot els racons dels cossos de l'altre. En Terrell va besar el coll de la Marina. El seu
tors acariciava els mugrons bel·ligerants d'ella. Les seves mans eren per tot arreu. I
quan en Terrell va voler desfer-se de les calces de la Marina, es va trobar un vell
conegut, un petit dofí tatuat sota la marca del biquini.
76
CAPÍTOL 16
L'Spencer estava inquiet. En Fingham no li donava cap mena d'actualització sobre la
feina de la Marina però la seva informadora de dins d'ESPpharm, la Yuki, li havia xivatat
que unes mostres molt interessants havien deixat l'illa de Jamaica per anar a Ponce i a
Nova York. En Terrell Fingham i la Marina havien descobert alguna cosa i pel que
semblava no ho pensaven dir-li-ho a ell. Ella normalment contactava amb l'Spencer per
telèfon, i les instruccions que li donava eren prou clares. Tot i així, hi havia vegades que
quedaven al hotel Carlyle per sexe ràpid i ferotge. L'ambició d'aquella dona excitava al
màxim l'Spencer. No s'estimaven, de fet es detestaven, però el desig que l'Spencer li
havia cultivat era del tot compulsiu. Ambició, sexe, autoritat.
L'Spencer sospitava que aquelles mostres de la Marina eren la clau al seu èxit i notava
en la veu del talp una excitació gairebé obsessiva, molt neguitosa. La feina que havia fet
l'equip de'n Paul, havia resultat nefasta. Només n'havia rebut una mostra, un fetge d'un
peix amb un baix contingut en toxines. Com sempre en Paul l'estava deixant a l'estacada
i això no podia ser, perquè bé que n'estava traient una bona pasta. Valorant la situació
el talp li va recomanar un seguit d'accions molt contundents però de les quals se'n veia
amb cor d'executar-les:
_Les mostres de la Marina arribaran per missatgeria urgent demà al matí, dirigides a la
Sen Xiang. Deixa-la que faci totes les proves i llavors li hauràs d'agafar la informació:
mostres, gràfiques, materials i conclusions, tot és tot. Llavors pots fer el que vulguis
amb ella, però jo et recomanaria que te'n desempalleguessis, no fos cas que et creés
problemes.
La veu de la Yuki era aguda i vellutada, molt femenina, però sense rastre de compassió.
_Molt bé doncs ja me'n cuidaré de supervisar la feina de la Sen i treure-li tot. Per si de
77
cas però m'estimo més fer una altre aproximació. Si la Marina i en Terrell ja han guanyat
la grossa, ho haurem de saber. Enviaré en Paul a fer-los una visita de cortesia, i així
abastarem totes les possibilitats._va dir l'Spencer amb el seu to fred i burlesc.
_Spencer, en Paul i companyia són una colla d'aficionats i deixaran molt de rastre. Amb
la mort del nen, vam haver de subornar la policia local amb molts calés perquè no els
detinguessin. No ens podem permetre un altre error com aquell.
_No et preocupis, deixa'm-ho per mi.
_I de les mostres de Ponce? Qui se'n farà el càrrec?
_Hi estic treballant, però és el territori de'n Terrell i aquí ens costarà més. Per això hem
de centrar-nos amb la Sen.
_Estàs segura que no vols fer un Carlyle? Podríem quedar cap a les vuit. Et vull veure...
_Spencer, saps perfectament que avui em toca sopar amb el meu futur marit i pare del
meu fill.
_Yuki, no puc aguantar ni un moment més sense veure't ... _ a l'altre cantó de la línia,
la veu femenina va penjar l'auricular.
_La mare que la va parir! _L'Spencer va renegar mentre sortia del seu apartament.
78
CAPÍTOL 17
Després de la trobada amb l'avi Èrik, la Marina i en Terrell es van posar a treballar de
valent. El fet d'haver enviat les mostres fora de l'illa ja els donava força tranquil·litat
però sabien que la feina no havia acabat aquí. S'havien d'aïllar per separat els
ingredients d'aquella barreja. La base de rom la tenien en ampolles precintades on no
s'hi havia afegit el destil.lat. N'havien trobat a la cuina, al fons del rebost. Llavors els
calia aïllar quins bacteris de la pell d'aquells peixos negres amb estels daurats eren els
productors de les supertetrodotoxines. I per últim, havien de trobar "l'ombra roja". De la
planta, n'havien trobat dibuixos i explicacions molt exhaustives al quadern de l'avi Èrik
però els calia trobar la planta viva per saber-ne l'espècie, i per estudiar-ne'n les
molècules a nivell farmacològic. Per això havien decidit que la Marina, que tenia més
experiència amb les mostres bacterianes, se n'aniria a pescar amb en Moisès i en Terrell
s'aventuraria al territori de les muntanyes blaves a la recerca de la vila dels marrons. La
cuinera de la casa era qui tenia més informació sobre els marrons i li va indicar a en
Terrell on havia d'anar i amb qui havia de parlar. L' únic inconvenient era que part de la
jornada era a través de la selva de les muntanyes blaves amb fang a mitja cama. Aquell
matí amb el sol punyent per l'est, en Terrell i la Marina es van acomiadar. En Terrell
amb un posat seriós li va fregar la galta amb la mà i la va besar als llavis. La Marina no
es va pas fer enrere, li va tornar la besada, sense pressa per acabar-la:
_Espera'm aquest vespre per sopar d'acord? I després podem repetir allò d'ahir a la
nit...
_D'acord, vigila per la selva!
I en Terrell va marxar amb el jeep, decidit a endinsar-se al cor boscós de jade de l'illa,
a la recerca de l'ombra roja.
79
CAPÍTOL 18
La Sen havia rebut la mo
stra de Yekko i havia seguit fil per randa les instruccions que la
Marina li havia escrit en un sobre. Havia anat directament al departament de química a
trobar l'Ivan, un post doc rus que li devia molts favors a la Sen. Van quedar entesos
que li analitzaria el Yekko exhaustivament i d'estranquis. Quan sabés els resultats els
enviaria al seu e-mail amb còpia a la Marina i a en Terrell. Quan tornava de veure
l'Ivan, la Sen es va creuar amb l'Spencer:
_D'on véns Sen?
_De fer un cafè? Per què?
_Allò és el departament de Química i no pas la cafeteria. Que estrany...Ah per cert,
m'has de posar al dia del que has estat fent. A les vuit del vespre, estaré al meu
despatx.
_Doncs ho trobo una mica tard per a fer una reunió de resultats.
_És l'únic moment lliure que tindré els pròxims dies.
_Molt bé, doncs ja passaré a veure't.
La Sen ho va trobar molt sospitós però l'Spencer era totalment caòtic, tenia aquelles
coses de científic excèntric torracollons i no s'hi podia negar. Sinó les represàlies sempre
es basaven en la seva renovació del visat i la seva deportació de cortesia cap a la Xina.
La Sen va continuar treballant tot el dia al laboratori. Cap a quarts de vuit, l'Ivan li va
enviar un e-mail amb els resultats preliminars dels principis actius del Yekko. Li caldrien
més dies per detallar l'estudi però hi havia la llista dels principals compostos del
beuratge. La Sen va enviar la informació a la Marina i al tal Terrell Fingham. Va enviarse
una còpia de seguretat a un compte de Gmail que tenia i va esborrar l'e-mail de
l'Ivan i els e-mails enviats als dos de Jamaica. Després va agafar la llibreta amb les
80
gràfiques i va anar al despatx de l'Spencer. La Sen ja no va sortir en vida d'aquella
l'habitació.
CAPÍTOL 19
En Terrell encara no havia arribat. Eren les nou passades i la Marina es va començar a
preocupar. Li va trucar al telèfon un centenar de vegades com a mínim, però no donava
senyal. Els nervis se l'estaven menjant. Havia rebut l'e-mail de la Sen i necessitava
parlar dels resultats amb en Terrell. No va poder menjar res per sopar, i sense res a
l'estómac tampoc volia prendre Yekko per si de cas es marejava massa. Van anar
passant les hores i la nit cavalcava incerta. La lluna ja no era tan plena i s'amagava rere
els núvols de cotó fluorescent. Quan la lluna treia el nas per darrera dels núvols
esparracats era com veure la nineta blanca d'un dragó immens vestit de nit. El mar
xiuxiuejava constantment, però els capoquers romanien més silenciosos que mai. La
Marina s'intentava convèncer que tot aniria bé però no les tenia totes. Al cap d'una
estona, va sentir unes passes ofegades al pis de dalt. La descàrrega d'adrenalina que va
tenir li va deixar les extremitats immòbils. En Terrell no podia ser perquè l'hauria sentit
arribar amb el jeep. L'etern absent del guarda no entrava mai a la casa. L'Èrik hauria
d'estar descansant en pau al món dels morts. Les opcions més lògiques s'havien esgotat
i llavors va sentir com un got es trencava a la cuina. Almenys dues persones havien
entrat a la casa! No sabia què agafar per defensar-se, només hi havien unes raquetes
de tennis penjades d'un clau a la paret del menjador. Va decidir que el més intel·ligent
era córrer rere els capoquers per amagar-se en la foscor, tot i que la claror de la lluna
no l'ajudaria gaire. Abans d'arrencar-se a córrer, va engrapar el quadern de color crema
i l'Ipod, on hi havia dipositat l'última còpia de seguretat de tots els arxius de la
81
investigació. I les mostres de la pell dels peixos que havia pescat amb en Moisès
estaven dins de pots de plàstic, al congelador de la cuina, al costat dels bistecs. Tot i
així l'ordinador portàtil estava a sobre la taula, a la vista dels nouvinguts. Del darrera de
les arrels gegantines dels capoquers, va poder veure com en Paul Allman i un altre
home amb aspecte desgavellat rebuscaven pel menjador i la porxada. Van agafar els
portàtils i totes les notes que la Marina i en Terrell tenien escampades per la taula i van
tocar el dos. La Marina no va sortir de rere el capoquer, es va quedar arraulida i morta
de por entre els batents de les arrels. Al cap d'unes hores la son la va vèncer. Es va
despertar amb la vibració del telèfon mòbil. En Terrell l'estava trucant. Les primeres
llums de l'alba sorgien grises per l'est.
_On ets?
_Rere el capoquer,
_No et veig
_Aquí..._es van retrobar amb una forta abraçada. Es van besar i a la Marina se li van
negar els ulls.
_No hi havia cobertura a les muntanyes i em vaig quedar enganxat al fang. He hagut de
treure el jeep com he pogut, encara no sé com. Em sap molt greu no haver-te pogut
trucar abans. Què ha passat al menjador? Semblava que hi hagués passat un regiment!
_Sort que no t'ha passat res!
_Jo he tingut visita! Ens han robat, Terrell. En Paul Allman i companyia han entrat a la
casa i ens han robat els portàtils i les notes.
_I tu? No t'han posat pas la mà a sobre? Estàs bé, t'han ferit? _ enTerrell estava for a
de mare.
_No, no, jo m'he amagat aquí a fora, per ara no els interessava pas trobar-me. Crec
82
que només anaven per la informació que hem anat recollint.
_Hosti, tot perdut!! No vaig recordar de fer còpia de seguretat!
_No pateixis, jo si, i ho tinc tot aquí, a l'ipod. A més, també em va donar temps d'agafar
el quadern on l'Èrik explica com preparar Yekko.
_Ets llesta! _i la va besar una altra vegada.
_I els peixos?
_Al congelador, ben guardats. No els han tocat! S'han pensat que era peix de les
cuineres.
_I "l'ombra roja"? Hi ha hagut sort?
_Si, n'he trobat molta.
_Hem de marxar corrents, avisaré l'aeroport perquè ens preparin el jet. Pararem a
Ponce, deixarem els components del Yekko perquè els investiguin, i llavors a la tarda
podem ser a Nova York i anar a veure el meu pare. _i la va tornar abraçar.
_Recull les teves coses hem de marxar el més aviat possible, no tenim temps!.
83
CAPÍTOL 20
L'Spencer havia llençat el cos estrangulat de la Sen a l'East River, prop dels estibadors
de Red Hook. Li havia posat pedres dins la bossa de plàstic on anava embolicada perquè
els cos no sortís a la superfície ni amb la més forta marea. L'aigua negra i pudenta del
riu havia engolit el cadàver ràpidament. No va poder treure cap mena d'informació de la
Sen. Quan li va posar les mans al coll, per tallar-li la respiració, la Sen es va resistir amb
desesperació, però era massa menuda com per poder contraatacar. A la tornada cap al
cotxe, es va entrebancar amb una mà difunta que sobresortia del fang. Va renegar
mentre recuperava l'equilibri. Aquella zona era la preferida pels grups mafiosos de la
ciutat per anar-hi a tirar els cossos. No havia canviat res des de l'era pre-Giuliani, a la
ciutat. L'única diferència era que ara es feien les coses molt més dissimuladament. Va
pensar que hi hauria d'haver portat el cos del Dr. Marks en comptes de fingir-ne el seu
suïcidi al laboratori. Hauria tingut molts menys problemes amb les investigacions
policíaques que li van venir després. Va engegar el cotxe i va sortir sense pressa, en
direcció Manhattan. A mig camí va rebre una trucada de la Yuki.
_En Fingham m'ha dit que aquest vespre té una reunió amb alguns inversors. Però en
Terrell i la Marina han deixat Jamaica aquest matí. Han fet una parada a Ponce, a Puerto
Rico i arribaran cap a les set a Nova York.
_Yuki, creus que en Fingham s'ha de reunir amb aquells dos desgraciats?
_Si, a més pel que en Paul ha descobert als seus portàtils, el que han descobert va molt
més enllà que un simple compost analgèsic. Ja no estem parlant d'una patent per un
antiinflamatori. És molt més gros!! No t'ho pots ni imaginar. M'he posat en contacte amb
un grup de gent que podrien estar interessats en el que en diuen Yekko. M'han fet una
bona oferta però la puc millorar molt més.
84
_Suposo que no em pots explicar per telèfon el que és aquest Yekko no?
_És clar que no, no sóc pas beneita!
_I com vols procedir?
_Si en Terrell i la Marina parlen amb en Fingham potser que tot se'n vagi en orris. Crec
que sospiten que tu i jo hi tenim alguna cosa a veure. Si no arribem a temps, haurem de
desfer-nos de tots tres. De moment ja hi ha massa diners pel mig, i els compradors amb
els que he parlat volen un secret absolut. Però abans hem d'aconseguir la recepta per a
preparar aquest beuratge. Segons en Paul, a les notes de la Marina i en Terrell, no són
gens explicatives. Només fan referència a un quadern de color crema quan arriben a
l'hora d'explicar com preparar el Yekko. Hem d'aconseguir aquest llibre sigui com sigui,
abans de desfer-nos d'ells.
_Molt bé Yuki, quan sàpigues on té la reunió en Fingham, fes-me un truc. A veure si
acabem d'aquesta història d'una vegada per totes i tu i jo ens podem retirar.
Va penjar el telèfon mòbil per seguir mirant l'embús que hi havia per entrar a la gran
poma.
85
CAPÍTOL 21
Finalment en Terrell havia reunit la calma suficient per encarar-se amb el seu pare,
després de tot aquell temps. Havien decidit reunir-se a Central Park, al pont número 27
que passava per sobre el camí de brida, després de la posta de sol. Era massa arriscat
de trobar-se a les oficines de ESPpharm, al sud de Manhattan. Aquell pont de ferro colat
i acer tenia un significat especial per a en Terrell i el seu pare. Quan en Terrell va trucar
al seu pare li va dir que es trobarien al mateix lloc on ell li havia anunciat el divorci de la
seva mare, vint anys endarrere. Quan en Fingham va arribar al pont número 27, la
Marina i en Terrell estaven asseguts a les pedres de sota la carcassa de ferro. La foscor
era prou important com per veure els arbres i les mates en blanc i negre. Tan sols les
cuques de llum espurnejaven grogues al voltant dels troncs dels roures. Les passes
rítmiques sobre la grava dels corredors es sentien de fons. El silenci i el soroll dels grills
es barallaven per guanyar la banda sonora que regnava al voltant de reservori
Jacqueline Kennedy Onassis. Al
fons d'aquell llac artificial, el perfil lluminós de Nova
York s'aixecava com una peça d'atrezzo, irreverent.
_Terrell ets tu?_en Fingham va aparèixer pel camí de brida.
_Si si som nosaltres.
La Marina i en Terrell es van aixecar de la pedra.
_T'ha seguit ningú? La Yuki no se n'ha pas assabentat no, de la nostra trobada?
_He procurat que no, tot i que ha fet moltes preguntes quan li he comentat que
arribaria tard.
_T'hem d'explicar moltes coses i no tenim massa temps.
_Terrell primer de tot deixa'm que et demani perdó, em va saber molt de greu el que va
passar entre nosaltres, no m'ho perdonaré mai haver anteposat els meus desitjos a la
86
teva felicitat.
_Pare, potser allò de la Yuki no va ser tant culpa teva. Si que va ser culpa teva de caure
a la ratera però vam ser víctimes de una bona conspiració.
Llavors la Marina va començar les seves preguntes:
_Doctor Fingham, vostè era molt amic del Dr. Marks. Havien parlat mai de l'operació de
Jamaica i de la possibilitat de trobar un nou compost analgèsic basat amb les toxines
dels peixos globus?
_Si Marina, amb el Dr. Marks vam trobar indicis en un treball publicat per uns estudiants
de la Universitat de Jamaica del que podria revolucionar el tractament del dolor. Podíem
desbancar tots els analgèsics i els antiinflamatoris del mercat, amb la nova troballa. Vam
estudiar el projecte i vam veure que els ingressos que generaríem podrien ser
multimilionaris. El doctor Marks va estar d'acord a que tu t'encarreguessis de la
investigació, t'apreciava molt i sabia que eres la persona més adequada. La nit que va
morir ens havíem de trobar perquè em volia comentar alguna cosa que el preocupava,
però. Malauradament ara ja mai sabré què és el que em volia dir…
_Pare, crec que el que el doctor Marks et volia avisar era que la Yuki i l'Spencer estaven
tenint un afer. No en tenim proves factibles i si t'expliquem com ho hem sabut, no ens
creuries...
_Però ha de confiar en nosaltres. _va continuar dient la Marina.
_A Jamaica en Paul Allman ens va venir a robar els portàtils i les notes de la
investigació. I ens han dit que la Yuki ha trucat diverses vegades als laboratoris de
Ponce per preguntar sobre les mostres que nosaltres hi vam enviar.
_Terrell, entenc que estiguis dolgut amb mi per allò de la Yuki però el que em dius no té
cap mena de sentit..._en Fingham es va mostrar incrèdul al principi, després va quedar
87
compungit. _A més la Yuki està embarassada, l'espera d'aquí a cinc mesos...
_Dr. Fingham, també vam enviar mostres a la Sen perquè les portés a analitzar al
departament de química de la universitat. L'informe preliminar que la Sen ens va enviar
del departament de química era que el Yekko contenia dues variants fins ara
desconegudes de tetrodotoxines.
_I l'extracte d'una herba anomenada "ombra roja" ajudava a mantenir la presència de
les dues variants al mateix temps. _va afegir en Terrell.
_Les dues molècules són imatges especulars, l'una de l'altre. El primer isòmer és una
molècula amb capacitat super analgèsica no addictiva, que és el que volien trobar amb
el Dr.Marks. Però el segon isòmer, té unes propietats increïbles. Nosaltres mateixos les
vam poder experimentar._la Marina tenia la boca ben seca de tant parlar.
_La molècula pot creuar la barrera hematoencefàlica per arribar al cervell. Sospitem
que, un cop difosa, la toxina afecta les butxaques hidrofòbiques de les proteïnes de les
sinapsis, com si fos un gas anestèsic i porta a uns circuits neuronals específics a
disminuir la seva freqüència de comunicació fins a arribar a copsar freqüències
extrasensorials…_veient la cara de confusion que feia el Dr. Fingham, la Marina va tirar
pel dret._... En resum, l'isòmer fa que el cervell es converteixi en un receptor de ràdio i
copsi les frequencies dels pensaments de la gent del voltant, si hi ha un estímul pel mig.
Però clar encara hem de fer més estudis per acabar d'entendre aquest mecanisme de
comunicació extrasensorial. _En Fingham estava atònit. Tot el seu món se n'estava
anant en orris però l'extremada importància d'aquell descobriment el mantenia ben serè.
_Tota aquesta informació ens la va enviar la Sen ahir a la tarda, gràcies a la
col·laboració amb l'Ivan Petroff. Gràcies a un quadern de l'Èrik Fingham on ens explica
com preparar Yekko i amb els resultats que els laboratoris de Ponce ens han fet arribar
88
per email, hem recopilat tot el que li hem explicat. Calen més estudis però si el que
sospitem es confirma podem estar davant d'un avenç farmacològic revolucionari. El
problema és que hem intentat localitzar la Sen i no ho hem aconseguit. Està
desapareguda des d'ahir al vespre. I l'únic que podria saber que tenia les nostres
mostres era l'Spencer perquè la Yuki li hauria dit. Ho veu ara la connexió?
_Marina el que estàs dient és molt greu, insinues que l'Spencer li ha pogut fer mal a la
teva amiga? _del darrera del pont en va sortir l'Spencer i la Yuki, tots dos amb una
pistola a la mà.
_La Sen no va poder fer res, el seu coll era tant menut i fràgil que després de prémer-li
una mica, les vèrtebres li van espetegar, hahaha! En algun moment em va fer pensar
amb el Dr. Marks, qual li vaig encanonar la solució d'azida gola avall. Els dos els lluia la
por de la mort a les ninetes.
En Fingham , en Terrell i la Marina es van girar aterrits, no entenien com la Yuki i
l'Spencer havien deduït el lloc de la trobada. La Marina se li van negar els ulls quan va
processar la informació de la mort del Dr. Marks i de la seva amiga Sen.
_Heu fet un treball extraordinari amb un temps rècord, us felicito. _Va dir la Yuki amb
un somriure de kabuki.
_No només heu trobat un filó d'or sinó que a sobre n'heu trobat la base científica.
Bravo, que llestos que sou. Però no tant com per evitar que us trobéssim! Au vinga
doneu-nos el quadern groc. _va dir la Yuki sense paciència.
En Terrell se la va mirar i va riure:
_Yuki no m'ho hagués pensat mai que fossis tan mal puta.
_Terrell, tingues un respecte a la teva madrastra! _va dir sarcàstic l'Spencer. La Marina
va haver d'agafar en Terrell del colze per evitar que s'abalancés sobre l'Spencer.
89
Les pistoles els apuntaven en la foscor.
_Podem arribar a un acord pel quadern. _Va dir en Fingham intentant guanyar temps.
_No volem cap acord, volem el quadern ara mateix. _Va bramar l'Spencer.
La Marina sabia que portava el quadern dins la seva bossa de mà. Va intentar al màxim
d'asserenar-se, per no delatar-se. El cor li bategava amb força i li faltava l'aire. En
Fingham estava destrossat per reguitzell de males notícies que havia sentit.
_Yuki, com has pogut fer-me això? Portes un fill meu al teu ventre!
_Ningú ha dit que fos teu el fill, vell artròtic! _va afegir l'Spencer, triomfal, però la Yuki
el va fulminar amb la mirada. L'Spencer acabava de comprometre tot el futur de l'imperi
Fingham que la Yuki havia dissenyat per a ella sola i el seu fill. La Yuki va agafar la
pistola, va apuntar l'Spencer i li va rebentar la templa esquerra sense cap mena de
mirament. Aleshores, va apuntar al cap de'n Terrell, encara amb la punta de la pistola
cremant.
_Doneu-me el quadern ara mateix o mataré en Terrell. _la Marina va obrir la bossa
immediatament per allargar el quadern a la Yuki. No volia que hi haguessin més morts
innecessàries. La Yuki va engrapar el quadern però al mateix moment un os rentador els
va passar corrent per sota el pont. Va haver-hi un moment de distracció i es va sentir un
tret que provenia del darrera d'un roure. La Yuki, es va tocar el pit i la mà li va quedar
amarada. Els regalims calents de sang se li escolaven entre els dits, i amb ells, també la
seva vida i la del petit bastard que portava dins seu. En Terrell, la Marina i en Fingham
van quedar immòbils davant la imatge dantesca de sota el pont. Dos cossos morts en la
foscor. Una silueta negra va sortir del darrera del roure centenari. Era l'Smithson. Encara
duia la pistola a la mà.
_Heu de sortir del parc, en cinc minuts això estarà ple de policia. Hi ha un cotxe
90
esperant-vos a la sortida oest, que dóna al carrer 96.
_Smithson, em pensava que no arribaries mai!_va dir en Fingham
_Calia actuar en el moment precís. Quan he vist que la Yuki es carregava l'Spencer amb
aquella fredor, he pensat el pitjor. L'os rentador ha estat de molta ajuda, a aquestes
hores sempre pul·lulen per sota els ponts, hi deuen tenir el cau.
_Vinga marxeu d'aquí, jo ja m'encarregaré que això sembli una discussió d'enamorats.
_va insistir l'Smithson.
Els tres van arrencar-se a córrer cap a la sortida del Central Park. Les cuques de llum
continuaven espurnejant frenètiques sota els arbres i els esquirols els creuaven
espantats pel davant.
_Terrell per favor perdona'm per tot el mal que t'he causat. Va ser l'error més gran de la
meva vida. En aquells moments em vaig sentir més viu que mai i vaig donar prioritat a
la meva vida i no pas a la teva felicitat...
_Vas ser molt egoista! _en Terrell es mirava al seu pare amb molta rancúnia encara.
_... però el fet que tot plegat fos el fruit de l'ambició de la Yuki et disculpa una mica.
Ella ja sabia que posant-se al llit amb el cap de l'empresa, ho tindria tot guanyat. Però
ho ha perdut tot..._la Marina se sentia una intrusa en aquella conversa, però calia trobar
el cotxe fora del parc per sortir d'aquella situació.
_I com és que l'Smithson estava preparat per al pitjor? _va preguntar en Terrell
_Aquest matí, des de Ponce ens han avisat de les vostres maniobres i de les trucades
insistents de la Yuki. L'Smithson a més, ha trobat factures de l'hotel Carlyle, on la Yuki i
l'Spencer es veien, als comptes de ESPpharm. Per mi, la implicació de la Yuki m'ha
agafat per sorpresa, no m'ho volia creure, però havent presenciat tot això, no hi ha
dubte de les seves intencions. L'Smithson ha deduït que el que havíeu trobat deuria ser
91
quelcom molt important perquè la Yuki ja s'havia posat en contacte amb una
organització que es
dedica a l'espionatge internacional i a vendre la informació al millor
postor, governs, organitzacions terroristes, al qui pagui més. Que burro que he estat!!
_Dr. Fingham, perdoni però no entenc la connexió del nostre descobriment amb
l'espionatge! _la Marina va preguntar mentre aixecar les celles estranyada.
_Marina aquests molècules que heu aïllat vosaltres fa molt de temps que és el somni de
molta gent de poder. Estem parlant de la millor arma amb base biològica per a
l'espionatge. Només cal un agent ingerint la droga i col.locar-lo a un radi màxim de 10-
20 metres de la persona coneixedora de plans financers, secrets d'estat, plànols militars,
o intencions bèl·liques. Seria la fi dels secrets! Imagineu-vos si caigués en mans
inadequades! No hi ha antídot per una cosa així.
_I qui sou vosaltres com per administrar o monopolitzar el Yekko?_va preguntar en
Terrell, amb mala llet.
_ESPpharm va ser fundada per gent que no forma part de cap govern ni de cap partit
polític, són humanistes que creuen en la possibilitat de crear una harmonia global i
marcar la diferència en la població mundial. L'estudi de la possibilitat d'una comunicació
extrasensorial induïda farmacològicament, prenent una pastilla, feia molt de temps que
ens rondava pel cap amb Dr. Marks. Quan l'avi Èrik va morir, vaig recollir i endreçar les
seves coses. Entre elles, vaig anar trobant referències a un beuratge anomenat Yekko
que permetia calmar els dolors més forts però també et feia copsar els pensaments que
mai prenien forma verbal. Però mai vam saber si realment existia o quina composició
podia tenir. No vaig trobar mai els quaderns de color crema que vau trobar vosaltres.
Per sort, ara tenim tota la informació al nostre poder. En Paul Allman i els seus amics
han estat detinguts per la policia jamaicana, per possessió de drogues i material robat.
92
Quan siguin extradits ja ens n'encarregarem nosaltres que mantinguin la boca tancada.
La mort de la Sen no la vam poder veure a venir, em sap molt de greu Marina, tot i que
l'Ivan Petroff és un del nostres.
La Marina no podia controlar les llàgrimes que li baixaven galta avall i en Terrell li va
passar el braç per sobre l'espatlla. En Fingham va continuar parlant:
_Per això l'Smithson estava preparat pel pitjor. A partir d'ara haurem de treballar per
treure la composició del Yekko i posar-lo en circulació entre la nostra gent. Tinc
l'esperança que avui sigui el començament d'una nova era, la primera pedra de la
construcció d'un món més just. I tot gràcies a vosaltres dos.
Van arribar a la porta oest del parc i un Cadillac amb els vidres tintats els estava
esperant. Abans de pujar al cotxe negre, en Terrell es va girar cap al seu pare:
_Pare?
_Si Terrell?_en aquell moment en Terrell li va ventar un cop de puny de ganxo que li va
trencar el nas. En Fingham va deixar anar un esgarip de dolor.
_Aquesta, te la devia. Si vols, ara ja podem fer les paus.
Van obrir les portes i tots tres van saltar dins del cotxe, que es va perdre per l'avinguda
Central Park West.
93
EPÍLEG
Havien passat els mesos i la Marina i en Terrell van decidir tornar a la casa de les roques
de Jamaica per agafar-se unes vacances ben merescudes. Havien estat treballant de
valent amb la Yekkotoxina, que és com l'havien batejat. Fins i tot la Marina va descobrir
que l'antídot amb el que havia estat treballant en la seva estada post doctoral
funcionava per neutralitzar-ne l'efecte telepàtic. Així si la Yekkotoxina queia en mans de
depravats, hi havia un bon remei per anul·lar-ne l'efecte.
Estaven tots dos ajaguts en una hamaca, surant amb la brisa del Carib per sobre la
platja. Les onades mandroses remullaven la sorra de la vora i les flors vermelles d'hibisc
tremolaven. Els capoquers donaven, generosos, ombra a aquell jardí tan misteriós.
_Creus que vam fer bé de no dir-li al teu pare que l'avi Èrik ens va ajudar?
_Em sembla que si, no sé si ens hauria cregut de cap manera. Una cosa és demostrar
la percepció extrasensorial amb el Yekko i l'altre comprovar que pots parlar amb els
morts. No se m'acut cap procediment al laboratori per fer aquest tipus d'experiments... i
vés a saber quin ús en voldrien fer la secta d'ESPpharm. _la Marina i en Terrell van
esclatar a riure.
_A vegades tinc la sensació que l'Avi Èrik encara corre pel jardí._va dir en Terrell.
_jo per si de cas no veuré més Yekko, ja he tingut prou emocions fortes últimament._i
van continuar rient.
_l'avi Èrik deuria tenir una bona vida aquí, arran de mar..._i tots dos van caure
endormiscats a l'hamaca, balancejant-se i escoltant la veu del mar Carib.
Al fons del jardí, rere els capoquers, l'avi Èrik es va mirar la parella i es va posar a riure.
94
Ben mirat, l'avi Èrik no tenia cap necessitat de deixar el món dels vius. Ningú li
assegurava que a l'altre barri hi hagués aquella aigua tan turquesa per mar. Aquella
casa era el seu paradís particular. Preferia vetllar la família de cafres que li havia tocat
des d'aquella platja, perquè estava segur que el tornarien a necessitar.