Rèquiem

No sabia com havia arribat allà, ni m'interessava saber-ho, m'importava més tenir l'autonomia del meu cos un altre cop. Milers de preguntes bullien en el meu cap, però abans de respondre-les hauria de buscar informació del que podria haver passat allà, abans de que despertes. No trobaria res, vaig pensar, abans d'aixecar-me de terra; aquest pensament em va fer córrer un suor fred pel costat dret de la cara, com podia saber jo que no trobaria res en aquella habitació? Que m'havia passat?
Quan em vaig aixecar vaig notar que aquella habitació m'era familiar, però jo sabia que no havia estat mai en aquell lloc. Així i tot aquella sospita desmentia els meus suposats records, així que vaig examinar més detingudament aquella habitació, realment ja havia estat allà abans, però, quan? I el que més em molestava era que hi notava canvis. A cada pensament raonat que volia fer sobre la meva situació em trobava més marejada. Era millor no pensar, em vaig dir a mi mateixa; i actuar, quan abans millor.
De sobte em vaig adonar de que la porta estava oberta, és més, crec que havia estat oberta tota l'estona; vaig obrir la porta i vaig mirar.
Al principi només hi havia boira i obscuritat, més tard, però, els meus ulls es van acostumar i vaig poder distingir dues portes més que estaven surant en la boira, vaig tornar a dintre, per lo general jo era bastant crèdula, però això era ridícul. Em vaig fer a la idea de que estigués on estigués solament ho sabria sortint d'aquella maleïda habitació, així doncs, vaig fer el cor fort i vaig tornar a obrir aquella porta.
Per la meva sorpresa el paisatge havia canviat, al principi continuava havent-hi boira i les altres dues portes encara estaven allà, però un cop la boira es començava a anar vaig poder distingir un passadís bastant ample, no sé per què em feia sentir més segura que la boira, seria pel fet de que podia sentir el terra sota els meus peus.
Vaig decidir que abans d'encaminar-me a algun lloc desconegut seria millor marcar la porta per on havia sortit, així que vaig agafar un ganivet que hi havia pel terra i vaig marcar amb una creu la porta, ja que era per mi l'únic lloc segur, acte seguit vaig marcar la porta per on hauria d'entrar, vaig guardar-me el ganivet i vaig continuar pel camí que jo mateixa m'havia marcat, més tard pensaria que em valdria més d'haver-me quedat a la primera habitació.
A la segona habitació no vaig trobar gran cosa... al principi. Era una habitació més o menys com la anterior, una mica més infantil, amb dibuixos enganxats a la paret i alguns peluixos escampats aquí i allà. El llit, semblava buit, però de sobte es va moure i jo vaig saltar de l'espant de saber que no estava sola, de sobte va venir a la meva ment un monstre tret dels meus malsons més esgarrifosos, un monstre amb rostre de dona em va venir al cap, s'assemblava a la meva mare? Abans pensava que si trobava algú millor, però ara que trobava un company l'únic que volia era sortir corrents d'allà. Em vaig quedar ben parada quan vaig mirar que era el que es movia i vaig veure que aquella cosa era en realitat una nena petita i no cap monstre. La nena dormia, però l'adrenalina ja m'havia pujat massa; i en aquell moment jo no estava per contemplacions, així que vaig agafar la nena i la vaig despertar. Quan va obrir els ulls va reaccionar de la mateixa forma que hagués reaccionat jo davant d'un estrany, em va pegar amb el coixí i es va disposar a córrer, però ella no estava molt desperta encara i es va entrebancar amb un peluix d'aquells, en aquell moment vaig aprofitar l'ocasió i la vaig agafar com em va deixar. Al veure que la tenia agafada ben fort i que no podria escapar-se així com així, es va posar a plorar per apel·lar a la meva compassió, realment va funcionar, però no de la manera que ella esperava, la vaig intentar calmar sense afluixar la meva pressa ni un moment, quan va deixar de plorar vaig intentar de fer-li entendre que jo no li volia cap mal i que volia ser amiga seva. La vaig seure al llit per donar-li confiança i vaig començar a enraonar amb ella, vaig preguntar-li on estàvem. Semblava que ella s'estava pensant la resposta molt com si volgués respondrem bé, però quan va respondre vaig veure que solament era per jugar amb mi una mica i fer-se l'interessant.
Em va dir que no podia dir-me on érem, amb un somriure maliciós als llavis, llavors la vaig pressionar una mica i vaig veure com el seu somriure es trencava lentament a cada paraula que sortia per la seva boca, paraules que deien una veritat que es reflexava en els seus ulls, però també podia veure que tenia por, molta por, em va dir que no em podia dir res perquè sinó no la creuria, llavors li vaig preguntar de que tenia por; el que em va dir em va fer sentir molta pena i comprensió i em va fer decidir de emportar-me-la. Ella va parlar d'una dona molt dolenta que no la deixava fer res, que a la mínima la tancava a l'habitació i la reprimia, també em va dir que ella se'n recordava de quan estava sola i podia fer el que li vingués de gust sense ordres ni repressions de cap tipus.Li vaig preguntar quants anys tenia ara. Em va dir que tenia sis. Llavors li vaig preguntar quants en tenia quan no hi havia la dona. Em va respondre que sis. Li vaig fer notar que això no podia ser, ja que abans m'havia dit que feia anys que la dona la tenia tancada en les seves normes. Ella em va mirar i em va dir: tens raó, no pot ser, veritat? La dona ja s'ha anat i ara quedo jo, però jo no trigaré a anar-m'en. Ho va dir amb segones i vaig poder percebre que aquella nena era més del que semblava.
Ja n'estava cansada d'aquella habitació, em portava mals records; semblava com si la nena hagués obert una porta tancada feia molt de temps a la meva memòria; una porta que guardava els records de la meva infància i els de la meva mare... La meva mare un altre cop? Ella era molt bona, al principi, més tard va passar un temps al llit malalta i quan va tornar ja no era la meva mare; era una dona cruel i despietada, una dona sense cor que va aparèixer quan jo tenia sis anys. Em vaig moure per anar-m'en quan la nena em va agafar de les cames i em va ordenar que em quedés; em vaig impacientar, llavors la vaig agafar i me la vaig posar asseguda a les meves espatlles, li vaig ordenar que es quedés callada i quieta, que sinó me n'aniria sense ella; es va callar, vaig obrir la porta.
El passadís estava molt canviat des de l'últim cop que vaig passar per allà; si abans era un passadís normal, ara tornava a ser un espai obscur amb boira, però seguien les altres dues portes, la del costat i la que estava marcada amb la creu, així que amb molta por però sense mirar a terra (el que es suposava que era terra) vaig dirigir-me cap a l'ultima habitació. Vaig notar com les meves mans tremolaven al pensar el que em podria trobar darrere, primer una habitació que em sonava molt, desprès una nena de 6 anys que semblava més gran,... Era normal que no vulgues tornar a passar pel que havia tingut que passar abans, oi? O per alguna situació pitjor... Però si no creuava aquella porta mai sabria on estava, qui o quan ni com ni perquè m'havien ficat allà, o com sortir-ne. Cada cop estava més nerviosa, però la respiració de la nena em va fer recordar que n'era responsable, gràcies a ella vaig respirar fondo i vaig obrir aquella porta.
La obscuritat m'ofegava, ja n'estava fart d'aquelles parets fredes, volia sortir d'allà, però jo no podia obrir la porta, tindria que ser algú de fora qui obris aquella porta i em deixés lliure, suposo que així era la meva vida, una fugida sense final, feia temps que havia perdut la poca pau interior per alguna part del camí. De sobte, es va sentir el grinyol de la porta a l'obrir-se; paulatinament , vaig veure créixer la meva esperança al mateix ritme que la llum de fora entrava i banyava el meu rostre. Però va durar poc; quan vaig veure qui era el meu salvador vaig desitjar que no hagués obert mai aquesta porta, ja que ara tindria que donar explicacions; unes explicacions que feia temps que les tindria que donar.
Fins i tot amb la penombra de l'habitació vaig poder distingir un home amb pinta de estar força espantat o preocupat per la meva presencia, vaig intentar preguntar-li a la nena, però va ser un esforç inútil, estava adormida.
Vaig mirar un altre cop al desconegut que ens mirava expectant, semblava un llop mesurant les seves possibilitats en front una pressa dèbil; em vaig acostar, ell es va posar nerviós davant la meva iniciativa; la pregunta que li havia de fer em colpejava al cap, la vaig vomitar sense gaires miraments, ell va respirar tranquil, semblava com si s'ho esperés.
La seva primera pregunta em va deixar més tranquil, no era gaire difícil. Hauria volgut una mica de col·laboració per part de la nena que dormia sobre l'esquena de la meva visitant. Vaig respondre a les seves preguntes escollint cada mot que sortia per la meva boca. La meva amiga va fer un gran ronc, estava ben adormida, no em podria ajudar, ni a ella tampoc.
Aquell home era ben estrany, alguna cosa em deia que era de confiança però tot ell em feia desconfiar cada cop més. Les seves respostes no feien més que confondre'm; hi havia alguna cosa que se m'escapava, que aquell home no m'explicaria així com així.El cansanci era més fort que jo, no li vaig poder preguntar.
Ja ho sabia jo que ella no aguantaria molt, solament havíem començat les respostes i ja era a terra. La vaig col·locar bondadosament al llit del fons de la habitació; la vaig deixar dormir mentre jo meditava sobre la delicada situació en que em trobava; jo ja sabia que algun dia passaria això, era una possibilitat; una altra era que ella mai es submergís cap al seu jo interior; el que això passes només podia significar una cosa: que s'estava morint i nosaltres amb ella.
Vaig despertar, un altre cop aquella sensació de confusió; vaig trobar aquell home al meu costat, amb la mirada perduda, com si estigués preocupat per alguna cosa. Es va adonar de seguida que jo ja no dormia. Es va girar i em va
mirar directament, els seus ulls clavats als meus, suor freda un altre cop; vaig obrir la meva boca, però no va sortir res, ell no em va deixar. Va començar a parlar, era la explicació que esperava i al mateix temps mai m'ho hauria imaginat.
-Aquest lloc és l'eco de la teva vida, dels teus temors, de la teva personalitat... dintre del subconscient; en definitiva, és el teu jo més primari. Per nosaltres té aquesta forma, la de passadís amb portes, perquè la vida només és això en realitat; un munt d'habitacions, a cadascuna de elles succeïxen els teus canvis, la teva maduresa, ella -ho va dir assenyalant la nena adormida- i jo, som tu, som tu en diferents parts dels teus canvis, som diferents perquè tu ets diferent i eres diferent.
-Què ha passat?, perquè soc aquí? --ho va dir espantada, confusa i desconfiada del que li havia dit.
-Ets aquí perquè has arribat al final del teu viatge, l'última estació és la mort.
- Com?
-Creies que viuries eternament? Algun succés ha provocat que arribés més ràpida, però igualment t'havies de morir.
-Hi ha alguna cosa que se m'escapa, ella i tu sou jo, oi? Cadascun a la seva respectiva habitació. Què pinta la primera, on me despertat, en tot això?
-La primera habitació és la 1ª fase del somni, la part abans de què comencés el somni o el missatge del subconscient.
-I la nena?
-Què passa amb ella?
-Em sembla que ja fa temps que no respira amb regularitat: o està morta o fa temps que escolta.
-No passa res, ella sap més de tot plegat que jo i l'altre junts. Ja pots deixar de fingir, llevat.
-L'altre? Hi han més?
-Sí, però només som quatre: la nena, jo, el vell i l'altre. Aquests dos últims fa temps que van desaparèixer...
-Si així és --era la nena- aquest dos són les teves ambicions, els teus somnis més profunds; i les teves pors més intimes.
-No fa falta que ens presentis --un grinyol de la porta va anunciar l'entrada d'aquests dos- ja ens presentem nosaltres.
Ara a l'habitació hi havien cinc persones: la dona, la nena, el jo masculí, el vell i l'altre.
-Qui sou cadascun?- va dir la dona.
-Jo -aquesta és la nena-soc els teus records d'infantessa, una infantessa curta; la nostra mare no ens va deixar molt de temps per ser nens.
-Jo,-el jo masculí- soc la teva part masculina, els records de la teva maduresa els controlo jo.
-Nosaltres,- el vell i l'altre- sempre n'hem junts. Som els tresorers de les teves ambicions i dels teus temors. Jo --el vell- guardo la teva por, la teva mare. Ell - es referia a l'altre- guarda el teu somni, ser feliç; per aquest motiu sempre busca una única cosa: la felicitat.
M'estava marejant tantes sorpreses, això devia ser una broma pesada; no podia ser que m'estigues morint i ara unes persones que no conec de res m'estiguessin fent una visita guiada per la meva ment!
-No us crec!, no crec a cap de vosaltres. Segurament quan tanqui els ulls ara i conti fins a deu desapareixereu i jo despertaré a casa meva o a un hospital. --Em sentia totalment desesperada, no volia creure i ja està.-
Va obrir els ulls, només va veure a la nena que s'acomiadava d'ella amb la mà.
-On vaig?
-A un lloc de pau, adéu.
-Ens tornarem a veure?
La nena no va gosar respondre, en lloc seu la veu de l'altre va parlar per 1r cop:
-Per fi l'hem trobat, la felicitat ens arribarà amb el descans etern.
Ja no eren res més que un munt de siluetes difuminades en la llunyania, de sobte van anar desapareixent un a un. Tots amb un somriure als llavis.
La obscuritat es tancava sobre la dona, a la seva ment resonava una última frase: 'L'ultim pas el tindràs que fer sense nosaltres'. Quin era l'últim pas? Aquella pregunta ja tenia resposta molt abans de que fos formulada. 'El final del viatge ha arribat, no hi ha volta enrere, me'n vaig'.

FI