Repetició

Allà era jo, en un cementiri, envoltat d'una boira que semblava haver-se aixecat per tapar la tristesa de la gent. Prop meu, la gent s'amuntegava al costat d'una tomba. Hem començava a sentir com l'inspector d'una de aquelles pel·lícules d'investigadors que tant sovint anava a veure al cinema de la ciutat. Però, aquest no era el cas, el noi que reposava allà només era un habitant d'un poble allunyat de la ciutat, ni tan sols portava massa temps vivint en aquell lloc. Pel que havia pogut escoltar el dia anterior el noi, havia mort per voluntat pròpia. Un suïcidi? No, la gent del poble l'hauria rebutjat.

Aquesta situació hem recordava a un altra, llunyana però, però gravada a la meva ment-
− Marc, estàs bé? − Era la Marta, una amiga de la infantesa que havia anat a viure allà feia poc.− No sabia que el coneguessis.
− I no el coneixia, almenys no gaire però, hem recorda...
Vaig deixar la frase inacabada, ella ja sabia a que hem referia i per mi era difícil recordar en veu alta, ella ho sabia i no va dir res més.
Feia ja deu anys, estava en aquesta mateixa situació però, en realitat, tot era diferent. Un dels meus amics havia mort, una mort per accident, ningú s'ho esperava. Un cotxe el va atropellar quan anava a l'institut. Jo tenia setze anys i allò va significar un gran cop difícil de superar i difícil d'entendre. Aquella va ser una setmana de pocs alumnes i de plantejaments filosòfics. Una de les persones del nostre voltant ens va dir als alumnes que si ens resultava difícil d'admetre era perquè constantment pensàvem que estàvem protegits i aquest esdeveniment ens havia demostrat que això no era així.

Desprès de tot el que va passar hem vaig començar a plantejar que potser era hora de posar alguna cosa de part meva per complir els meus objectius ja que no estava protegit de deixar les coses per fer. Hem vaig posar mans a l'obra i vaig començar a escriure allò que hem venia al cap però, al meu cap només hi havia una cosa. Per aquesta raó vaig començar a escriure sobre el tema. No podia fer una historia en primera persona perquè segurament no hauria escrit més de dues línies així que hem vaig inventar en Leonardo que viu histories semblants a les meves.

Desprès d'escriure això i algunes coses més vaig decidir anar a casa d'una amiga a passar un temps de descans i ara estic en un cementiri, es com si tot, tornes a començar. Altra cop la gent plorant, altra cop jo no podia deixar anar cap llàgrima. Vaig recordar per a que vaig crear en Leonardo un noi que m'ajudaria a comprendre-ho tot, m'ajudaria a no sentir-me sol.
− Marc, segur que et trobes bé? Serà millor que anem cap a casa. Sento que el teu cap de setmana lliure s'hagi convertit en això.

En Leonardo va indagar entre la gent del poble i va descobrir que aquell noi havia mort a causa d'una malaltia, podia haver sobreviscut si s'hagués quedat al llit connectat a una màquina però, va decidir que aquella no era la vida que volia i es va escapar. Ara en Leonardo també pensava a escapar-se encara que no d'un llit sinó de la seva pròpia vida. Tot allò li havia donat forces per perseguir el seu somni.