Relats del tren: el fil musical

En Pol feia aquella cara d'encantat que fa sempre quan està pensant...
- Òstia! Quin pal de música. Si ahir hi hagués pensat, encara em podria haver apropat a aquella botigueta que obre els diumenges i comprar piles noves pel cd, així no hauria d'aguantar aquest pal de música. Tan me fa que sigui música clàssica, però aquest piano m'està taladrant. Sort que aquesta és la meva parada.

En Toni no parava de donar cops al seient amb els dits al ritme de la música. Ell no se n'adonava, estava pensant en el sopar que li esperava a casa quan de sobte s'adona dels copets que donava al seient a modus de percussió de la peça que sonava, ja se sentia a tot el vagó!...
- Prou! Tothom se n'adona! Avui què toca? Peix? Carn?
Altre cop, tic-tac, tic-tac, tic-tic-tac.... no podia frenar, el ritme se li escapava per les puntes dels dits...

- Òndia! Que baixin la música! Així no hi ha qui es comuniqui!
La Carla intentava xerrar per telèfon amb la Tina, la seva companya de pis. Li volia explicar el que li havia passat avui a l'oficina, però amb aquesta música de fons no hi havia manera.
- Com és que avui han posat el fil musical? No hi era pas la setmana passada!

- Aquesta tonada... em sona molt, però de què? Jo mai he estat un fan de la música clàssica! Potser la vaig sentir a classe de música quan anava a l'institut? No crec, d'això ja fa segles, i no és que en fes gaire atenció a les classes de la vella Paquita.... Però, què és? Com és que se'm posen els pèls de punta? Fa més de dos minuts que estic llegint i rellegint la mateixa línia. No puc avançar, passar pàgina... Com és que el meu cos ha reconegut aquesta peça abans que el meu cervell? Diria que..., no, segur, el meu cor batega més ràpid i tot. Tot de colors i olors em venen a la ment: beige, rosat, verd i turquesa. Una olor dolça i penetrant, amb un toc de cítrics, es barreja amb una lleu olor a tabac i un fons de vinagreta de mel i formatge blau. Què passa? D'on són totes aquestes sensacions? No ho puc recordar...

En Jeroni no podia recordar? El seu cervell no volia recordar, però una anarquia momentània dels sentits li feien complot al cervell, i si en Jeroni no podia definir el moment exacte del que estava sentint, de quan va escoltar aquesta peça clàssica per primera vegada, els seus sentits sí que li retornaven amb tot detall aquella nit. El restaurant més de moda de la ciutat des de feia tres anys, però mai no havia trobat l'excusa per anar-hi. Aquella nit sí: hi aniria amb la Sílvia. Aquella nit ella duia el perfum nou que ell li havia regalat per la celebració dels sis mesos que feia que sortien junts, flor de Tahití: coco i llima en una barreja dolça i penetrant. Eren al primer plat: amanida de figues i nous amb vinagreta de mel i endívies al roquefort amb xarop de maduixes. Zona del restaurant: no fumadors. La Sílvia duia un preciós vestit rosat, amb un mocador turquesa que li cobria les espatlles. Lluïa molt amb l'entorn del restaurant. Les estovalles impecables: verd ampolla de cava novell sobre beige, del cubre. Llavors, quan sonà aquella peça musical, la Sílvia va clavar-li els seus ulls verds i li digué:
- Jeroni, t'haig de dir una cosa, m'han concedit la beca, marxo.
En aquell moment tot el seu reduït món se li va venir a terra. Sabia que la Sílvia, ja li havia deixat clar, no volia una relació a distància. Ho deixaven estar.
Es va prometre a sí mateix que no el recordaria mai aquell moment, si més no, no aquella frase. Però el cor l'havia traicionat, tot pel fil musical del tren.