Regals

És Nadal. Una nena estira el braç de la seva mare i, assenyalant un ancià que reposa en un banc de la plaça, crida:
- Mama! El Pare Noel, el Pare Noel!
L’home llueix una gran barba blanca i una llarga cabellera rinxolada. Amagats per aquesta espessor capil·lar s’intueixen uns ulls blaus i brillants. Però, de fet, la semblança amb el pare Noel s’acaba aquí. La roba no és vermella Coca-cola, és vella bruta i estripada. L’home la va arreplegar d’un contenidor carbassa proper a un supermercat, on va cada dia a buscar menjar i beure caducat a l’hora de tancar.
La mare voldria fondre’s. No vol treure la il·lusió de la nena que creu haver vist el pare Noel, però tampoc vol que la imatge que tingui de l’entrenyable personatge sigui la d’un pobre pidolaire, molt allunyada de la imatge corporativa que li van ensenyar a ella de petita. I contesta de forma molt seca:
- Ja saps que a casa no passa el Pare Noel, nosaltres tenim el tió. Au ves a jugar als gronxadors!
La nena va cap a un d’aquests parcs infantils bombolla, tant i tant moderns on hi ha construccions, tobogans, cordes,... de tot menys gronxadors. Un gran quadrat de tanques de fusta rodeja el parc per evitar que cap infant s’escapi del corral. Això, permet a la mare encetar conversa amb un pare que voreja els quaranta, sense haver d’atendre res més.
- Bon dia, com anem?
- Bon dia, doncs podríem anar millor.
- Ho dius per la crisi no?
- Sí, això de ser pare solter amb tres criatures és molt difícil i més en aquests temps.
L’ancià agafa el cartró de vi que sempre l’acompanya i fa un bon glop. És conscient que no són hores de beure, però té fred. Deixa el cartró exactament al mateix lloc on era i continua reposant, amb la mirada perduda, absent.
La mare continua la seva interessant conversa amb aquell home que li sembla molt atractiu. Mentre parla amb ell pensa que ja va essent hora de buscar-se parella, després de cinc anys allunyada d’aquell immadur que tant mal li va fer. No pensa que ha deixat abandonada la bossa darrera seu. De sobte, un home amb xandall i casquet de llana negra, fot grapada a la cartera i surt corrent amb totes les seves forces. Durant la cursa passa per davant del vell captaire. Aquest, que ha presenciat tota l’escena, agafa el seu bastó cargolat per l’extrem i aconsegueix fer la traveta al lladre, enganxant-lo pel peu dret. El lladregot ensopega i cau de morros sobre el cantell de la vorera. S’aixeca i fuig amb els llavis sagnant.
La dona s’apropa a l’ancià que li torna la cartera. Mentrestant, la nena l’abraça amb aquella tendresa que només tenen els infants i crida:
- Ho veus mama! Ja t’ho deia jo que era el Pare Noel! Visca!
La mare, en senyal d’agraïment, treu 10 euros de la cartera i ,mentre ho fa, el vell diu:
- No cal gràcies. El seu agraïment i l’abraçada d’aquesta nena és el millor regal de Nadal que he tingut des de fa molt temps.
Ella també l’abraça i comença a nevar.
- Neva! Neva! Visca neva!