Refugi

Temeràries llanternes tremoloses,
Les estrelles tenien tants secrets com nosaltres,
A vegades compartíem alguns,
La majoria innocents,
La majoria inventats per poder compartir-los.

Corríem com els nens que érem,
I miràvem l'infinit amb la sensació de proximitat
Que donava la certesa que,
Estirant una mica més el braç, la punta dels dits,
Podíem tocar la tela del firmament.

Gairebé sentíem el calor fred
De les puntes dels estels,
Gairebé esquivàvem amb les mans,
Les òrbites dels planetes.

I més enllà hi havia un món on els nens
Caminaven sota el mar,
Aconseguint respirar fent pinça amb dos dits
Al nas arrufat,
On amb un parell de sacsejades,
Els braços es convertien en ales,
I es podia volar per sobre el foc de mil volcans.

I el bosc era un exèrcit de gegants,
Amb els troncs convertits en botes negres,
A la nit més fosca els sentíem caminar,
Fen trontollar les terres tremoloses,
De camí cap a una guerra més enllà
De tots els continents.

Ja no queda res d'aquells nens,
D'aquelles llanternes temeràries,
D'aquells mars d'aigües respirables,
Dels exèrcits de gegants,
Dels meus braços que es convertien en ales.

Sé que hi ha un racó,
Dins la meva ànima adormida,
Un refugi on encara me'n recordo de volar,
On encara veig caminar els arbres,
De camí cap a una guerra que ara sé que perdran,
Un lloc on els nens
Poden respirar sota les aigües.

Però és tan amagat, que no l'he pogut trobar.